“El dol, he après, està fet realment només amor. És tot l’amor que vols donar però no pots. Tot aquest amor no usat s’instal·la en els teus ulls, en la bola que es forma en la teva gargamella i en el centre del teu pit. El dol és només amor que no té on anar”.
Jamie Anderson
Estimat Pere,
Han passat 7 anys des que vas morir-te i ens vas deixar sense saber com podíem seguir estimant-te…
Vas donar-nos pistes, sí.
Vas dir que havíem de seguir com sempre.
No sabíem, però, que el món canviaria molt i que tots estaríem en perill durant una pandèmia mundial.
Tenies raó, t’he de dir. La salut de les relacions estava relacionada amb compartir-les, actualitzar-les, celebrar-les…
Estimat Pere,
Hem trobat, però, maneres de fer-te arribar el nostre amor.
Pensem en tu.
Parlem de tu.
Imaginem qué faries o qué diries.
Mantenim converses psicodèliques imaginàries cada vegada que passa alguna cosa important en la família (bé, realment això ho faig jo soleta...).
Vibrem amb la música que t’agradava o que ara t’agradaria.
Estimat Pere,
Tanmateix no deixa de ser estrany que el temps passi tan aviat i tan a poc a poc al mateix temps.
Era ahir que ens despedíem de tu, aquell dimecres vespre quan vas tenir una frase per a cada una de les persones importants a la teva vida.
Però, al mateix temps, fa una eternitat…
No ajuda gens que la teva mort hagi quedat lligada al final de les festes de Santa Praixedis i al que havia sigut l’agost fosc creat per la mort sobtada d’en Kiko.
Estimat Pere,
Te
Trobem
A
Faltar…
Sobretot les bromes dels meus futurs 60, amb una recollida de dades objectives que confirmarien que la gent pensaria que eres més vell que jo (!)…
Una abraçada…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada