“La dopamina no té a veure amb el plaer; té a veure amb el desig, amb la conquesta.” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/12/enamorament-dopamina-i-desig.html
“El que intent presentar és la idea del dolor com a regal. El dolor com una força positiva. Un dolor que pot convertir-se, si permetem la seva plena expressió, en una energia desafiant que en ocasions s’amotina”
“La pena [per la mort del seu fill] va i ve, però ja no ens assusta. Ens podem enfonsar junts o per separat sabent que el dia següent estarem drets una altra vegada. Sé que en general estic content i tinc una bona vida (…) La gent és bona gent. Rarament veig dolentia en les persones; més aviat el que veig són capes de sofriment. Crec que la gent pot ser tant coses terribles com meravelloses quan s’enfronta a la vertadera comprensió de la seva impotència, la seva vulnerabilitat, la seva falta de control i crec que Susie [la seva dona] i jo som sumament conscients de la naturalesa precària no només de les nostres vides, sinó de totes les vides -la seva raresa, la seva preciositat- i de que tot pot desaparèixer en un instant. Sabent això, la gratitud se’ns mostra com un acte senzill i essencial i Arhtur [el seu fill mort]ens va ensenyar això: la necessària i urgent necessitat d’estimar la vida i els uns als altres, a pesar de la crueltat casual del món. L’amor, aquest acte tan crucial que van en contra de la intuïció, és responsabilitat de cada un de nosaltres”
Nick Cave “Fe, esperanza y carnicería”
“Tots necessitem una autèntica comunitat”
Killian Noe
Tots necessitem una autèntica comunitat.
I, per això, no hi ha més remei que ser honestos, amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tots patim o patirem i intentarem deixar de fer-ho. La societat ens oferirà distraccions. El sistema ens oferirà plaers. I, al final, caurem en la trampa de que la millor manera d’afrontar el dolor és evitar-lo.
Però, evidentment, aquesta estratègia, intentar eliminar el dolor del tot, basar-nos en comprar coses, anestessiar-nos o distreure’ns, no funcionarà. I no ho farà, explica Anna Lembke a “Generación Dopamina”, perquè som humans.
Els humans som una espècie antifràgil (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2016/10/el-poder-de-les-emocions-negatives.html). La capacitat de respondre de manera adequada als reptes de la vida, depèn de que el nostre sistema de plaer/dolor sigui flexible. Això ho sap perfectament Lembke. En primer lloc, perquè és una experta mundial en el tema de les addiccions. En segon lloc, perquè ha hagut de superar-ne una.
La solució per flexibilitzar el sistema plaer/dolor serà connectar amb la nostra pròpia naturalesa i acceptar-la. No podem apagar els detectors del dolor, adverteix Lembke. Al final, l’únic que aconseguirem és entrar en un cicle d’evitació del propi dolor i, per tant, el tindrem present la majoria del temps.
En tots els processos en els que només cerquem el plaer, ens trobem amb un problema: ens desconnectem dels altres per tal de centrar la nostra atenció només en nosaltres mateixos. El poder, els diners, la lluita per l’estatus, el plaer de les drogues, al final ens tanquen en un joc de “suma zero”, on agafem el troç de pastís en un món on no n`hi ha gaires. Deixem de compartir. Deixem de connectar. Ens sentim buids. Ens sentim sols.
Lembke ens explica que el plaer no existeix sense el contrapès del dolor. I que saturar el sistema de recompensa (una altra vegada ens topem amb la dopamina, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/12/enamorament-dopamina-i-desig.html), només ens fa, a la llarga, més sensibles al propi dolor. I ens tanca dins un cicle viciós de sofriment i d’evitació del sofriment. I deixem de ser del tot humans, exemplars d’una espècie ultrasocial que només viu bé si es connecta (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2024/02/una-bona-vida.html).
Hem de trobar l’equilibri. I només ho farem si som honestos amb nosaltres mateixos i amb els altres. Som vulnerables. Ens equivoquem. Ens perdem.
La seva proposta és el que ella anomena Honestedat Radical, la pràctica de dir la veritat pel que fa a coses grans i petites, a mostrar les nostres coses bones i les nostres debilitats, a fer-nos responsables dels nostres errors i a apostar per les connexions profundes.
Lembke ho resumeix en el que ella anomena les deu lliçons de l’equilibri:
1.- La cerca incessant del plaer (i l’evitació del dolor) condueixen al dolor.
2.- La recuperació comença per l’abstinència (per tant, allibera’t, ni que sigui durant unes hores o uns dies, de coses com les xarxes socials).
3.- L’abstinència reestableix la via de recompensa del cervell (regulada per la dopamina) i, amb ella, la nostra capacitat per fruir dels petits plaers (sembla que el temps que es necessita perquè això sigui estable és fer una restricció d’un mes de duració).
4.- L’autorestricció crea un espai literal i metacognitiu entre el desig i el consum (és a dir, que genera un espai entre l’estimul i la resposta i així permet que ens adonem del que fem i de les conseqüències del que fem).
5.- Els medicaments poden ajudar-nos a restaurar l’equilibri, l’homeostasi. Tanmateix, adverteix Lembke, hem de tenir en compte fins a quin punt l’eliminació del dolor pot donar problemes a l’hora de gestionar el sistema. Això sembla antiintuitiu, però ella es posa com a exemple a ella mateixa i el seu ús d’antidepressius. Ha deixat d’usar-los perquè li aplanaven l’estat d’ànim. Adverteix, però que s’ha d’estudiar cada cas i que, en casos greus, ella sempre dona les gràcies al fet de poder disposar de la psicofarmacologia.
6.- Pressionar sobre la part de la balança que ocupa el dolor restableix el nostre equilibri cap al plaer. Això explica perquè funcionen coses com les dutxes fredes o el sobreentrenament físic, que en principi són coses que són doloroses però que fan que després ens sentim millor i poguem recuperar el poder fruir dels petits plaers.
7.- Hem d’anar en compte de tornar-nos addictes al dolor. Això és el que passa amb determinades persones que s’autolesionen o que entren en pràctiques d’esport extremes. Compte.
8.- L’honestedat radical, que parteix de l’acceptació de les nostres àrees de llum i de fosca, promou la consciència plena, millora l’intimitat i fomenta una mentalitat d’abundància (en contrast amb els jocs consumistes de “suma zero”).
9.- La culpa (ella l’anomena vergonya prosocial), entensa com a la capacitat d’assumir els nostres propis errors i fer-nos càrrec de les conseqüències dels nostres actes, confirma la nostra pertinença a la tribu humana.
10.- En lloc de fugir del món per fugir del dolor, podem trobar el nostre lloc connectant amb ell, formant part de la comunitat humana.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada