Tots necessitem la bellesa de la natura...

 “La realitat, sense filtres, és un caos que, en el cas del món natural, moltes vegades decidim obviar, com quan parlem “d’arbres” o “d’ocells”. Aprendre el nom de les coses actua com una espècie de màgia: “com més noms d’animals i de plantes aprenia, el món que m’envoltava esdevenia més gran i complex; però, també, més proper”, ens conta Macdonald. Aprendre el nom de les coses, aprendre a observar-les, a veure com interactuen ens permet, a més, ser més conscients de la vida com a tal, de les diferents especies que existeixen al planeta i tot plegat ens permet meravellar-nos, sentir-nos grans i petits a la vegada, lligats a tots els altres éssers.” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/01/el-que-ens-ensenya-connectar-amb-la.html

 

 

 

 

 

“Tots necessitem la bellesa”. Aquesta és la carta de presentació d’un llibre preciós, suggeridor, en certes parts dur, preocupant, però en el fons, un cant a la vida, no només la humana, sinó la de tots els éssers vius que han existit i existiran. Samantha Walton es va proposar estudiar el que s’anomena “la naturalesa curativa”, aquelles iniciatives que cerquen recuperar el benestar emocional, gràcies al contacte amb la natura, d’aquelles persones que pateixen estrès o qualsevol dels altres trastorns psicològics que es diagnostiquen diàriament.

Walton es passeja pels espais verds i blaus, pels cursos d’aigua, per les muntanyes, pels boscos, pels jardins privats, pels parcs, per les granges que ofereixen estades per “desconnectar”... Inclús fa una incursió al món virtual, provant aplicacions creades amb l’objectiu d’aconseguir els efectes que la natura té sobre el nostre sistema nerviós. Però els arbres no fan que perdi de vista el bosc. Ella intenta entendre les forces històriques i socioeconòmiques que hi ha al darrera de les persones estressades i del negoci de la naturalesa curativa. A més, com a experta en literatura, fa un repàs de les influències culturals que hi ha al darrera de cada una de les propostes estudiades.

 

“Si d’alguna cosa ens adonem [quan entrem en contacte amb els espais verds i blaus] és de que baixa el nostre ritme cardíac, de que la ment comença a divagar, o de que aquest maldecap que no deixava de sentir-se en els nostres polsos comença poc a poc a remetre. (...) Moments en què a la fi ens relaxem, en què ens deixem anar, respirem profundament i desconnectem. (...) Els sentits floreixen una vegada més i la incansable adrenalina que ens ha mantingut gairebé en el límit del pànic comença a diluir-se en la sang.”

 

Tanmateix, encara que l’anomenada força de la naturalesa curativa estigui en el punt de mira de moltes organitzacions, públiques i privades, per tal d’ajudar a equilibrar el sistema nerviós de les persones que ho passen malament, Walton ens recorda:

 

“Els principals causants de la malaltia mental són els traumes i les desigualtats, el que vol dir que l’augment dels casos de malaltia mental ha de contemplar-se des dels seus aspectes socials i relacionats amb la violència psicològica que suposen la pobresa, el racisme, el sexisme, l’homofòbia i demés formes d’intolerància i de marginació. L’opressió econòmica també es troba en l’arrel d’una bona part dels patiments i de les malalties globals.”

 

Seria possible que la naturalesa curativa pogués funcionar en ambdues direccions? Posant humans i ecosistemes com a receptors dels beneficis de la reflexió? Aquesta és la cerca de Walton mentre fa un tur per les diferents formes d’entrar en contacte amb la natura. I comença amb l’aigua (tal i com ho va fer Nina Mingya Powles, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2022/05/ca-meva-no-es-un-lloc.html):

 

“nadar en aigua freda podria aturar la resposta inflamatòria i reduir la secreció de citoquines (...) [a més d’augmentar] la segregació de dopamina, serotonina i betaendorfines, totes associades a un estat d’ànim òptim, a l’interès i a la motivació”

 

La hidroteràpia té una llarga història, amb parts lluminoses, part fosques i d’altres tenyides d’elements com la fe (els banys a Lourdes), el poder adquisitiu (amb centres termals dedicats als privilegiats)  o el control (com les dutxes fredes en determinades institucions). També la té la relació amb les muntanyes com a metàfora del sublim, de la glòria:

 

“Terribles, properes, sorprenents, horribles, belles, espantoses, magnífiques: mirar-les produïa contradiccions plaents (...) Quan ens aproximem massa a una amenaça, aquesta exerceix una màgia estranya en la ment, convertint les sensacions més aclaparadores en un profund esglaiament, un respecte reverent que sobrepassa qualsevol poder i esdevé addictiu.”

 

El cas de l’escalador Alex Honnold serveix com a punt de partida per analitzar la superació de la por. Què li passa pel cervell a una persona que només depèn dels seus dits i dels seus peus en una escalada lliure d’una paret pràcticament dreta i que té 900 metres d’alçada? La neurocientífica que ho va investigar va poder constatar que les amígdales d’Honnold pràcticament no feien menció del perill (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/el-cuiner-el-detector-de-fum-i-la-torre.html per entendre millor quin és el seu paper). Honnold és un escriptor de diaris gairebé compulsiu i prepara cada un dels seus moviments de manera obsessiva. És com si la planificació dels lòbuls frontals guanyés a l’alarma que podrien generar les amígdales:

 

“És una manera de recrear la càrrega emocional dels records dolents i projectar-se a un mateix en un moment futur en el que no es dispara la resposta de por [gràcies a repassar les escalades de manera minuciosa cercant la forma de millorar els seus moviments]”.

 

És una alternança de precisió, joc i autoconsciència corporal. És una font de flux (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/05/entrar-en-flux.html), encara que, com assenyala Walton, hem de tenir en compte que el muntanyisme en totes les seves versions està molt lligat a una alta capacitat adquisitiva.

Els boscs es consideren com a llocs de transformació en totes les cultures del món. Tanmateix, recorda Walton, també tenen les seves necessitats, encara que des de la Industrialització se’ls ha considerat com un actiu i se’ls ha explotat en molts llocs sense tenir en compte la seva capacitat regenerativa i la seva importància a l’hora de modular els efectes del clima. Ara, des de la visió de la naturalesa curativa, es recepten “banys de bosc” (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2020/10/posa-un-comptapasses-la-teva-vida.html):

 

“El secret es troba en els limfocides: l’essència antimicrobiana produïda per les plantes (...) l’exposició als limfocindes (...) impulsa l’activitat del que es coneix com a “cèl·lules assassines” (NK en anglès). Aquestes cèl·lules són un subtipus de limfòcit que tenim en el nostre organisme que tenen la tasca de protegir-nos de determinades dolències i malalties. (...) Basta una immersió de quaranta minuts en el bosc per augmentar el nombre de cèl·lules NK, baixar la hipertensió, estimular el sistema immune, reduir el nivell de cortisol en sang i baixar el ritme cardíac”, “els banys de bosc redueixen l’activitat del sistema nerviós simpàtic -que és el responsable de les reaccions instintives de supervivència- i augmenten l’activitat reconstituent del sistema nerviós parasimpàtic.”

 

Tanmateix, a nivell emocional, els boscos són un espai agredolç, un espai on es poden donar qualsevol tipus d’emocions, gràcies a la possibilitat d’anar deixant el llast que no ens deixa expressar-nos a mesura que caminem. Caminar pel bosc ens permet plorar, sentir el que hem de sentir i poder sobreviure-ho i apreciar-ho. Walton escriu:

 

“Això és molt més que un paisatge il·luminat curatiu: és una xarxa d’intercanvi mineral, de violència, de creació i destrucció, de desig i encontre, on la vida microbiana, micòtica, vegetal, animal i bacteriana forma estranyes i noves relacions. En el mantell del bosc, entre el seu embolic i estranyesa, he entrevist la forma en què tota aquesta vida polsant es connecta entre ella i com neix l’oxigen, la matèria primera de l’existència.”

 

 

Continuarà...