“La lliçó del pare de que la vida ve i tu el que pots fer és mirar d’encarar-la de la manera més digna possible ha estat la tercera gran lliçó. Jo pensava que la sabia, però no, encara no m’havia trobat amb les proves que farien que l’aprengués definitivament. La filosofia estoica, amb el seu èmfasi sobre l’acceptació de que sobre la majoria de coses no tenim el control, ha esdevingut un principi a la meva vida. I ha fet que em concentrés més en ser-hi pels que estim, en viure amb una connexió el més autèntica possible amb els altres...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html
“He estat afortunada de tenir dos germans petits, tots dos amb una personalitat molt marcada i de sentir que podia estimar-los passés el que passés. I de tenir la sensació que només es podia fer a través del respecte. A partir dels meus vint, la vida va exigir-me que respectés les seves decisions, moltes vegades a pesar de la dificultat que tenia per fer-ho, per entendre el que estaven fent, la gent amb la que anaven, les coses que deien...” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/08/als-meus-germans-petits-que-em-van.html
“I el temps, inexorable, passa. Però la teva presència segueix en la nostra vida. L’enyor ens ha ajudat a seguir, fent giravoltes entre el passat, el present i el futur. Sempre hi seràs. Sempre hi haurà el teu lloc en les nostres vides. Ara ja vius, paradoxalment, en el temps i fora d’ell.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/estimat-kiko-ara-fa-cinc-anys.html
Ara, des de fa 5 anys, la vivència de l’estiu, de l’agost, del mes del meu aniversari, comença dia 13 de juliol i acaba el 29 d’agost amb l’aniversari de casats amb en Guillem. Enmig hi ha la mort d’en Pere, una setmana després de les festes de Santa Praixedis, els meus anys, els d’en Kiko i la seva mort dia 15 d’agost. Entre el 13 de juliol i el 15 d’agost el meu cos s’omple de nusos que es fan i es desfan alternativament, fent de la meva esquena un mapa del record, del dolor, de les celebracions, de les penes i de les alegries.
I, mentrestant, intento seguir amb la meva vida, vivint tot el que he de viure amb la gent que estim. Les meves emocions m’ajuden a saber en quin punt del viatge estic. El meu cos em recorda que he de tenir paciència. La meva gent em permet parlar o no parlar, recordar o no recordar, en funció del que vaig necessitant. I escric... Com si pogués parlar amb mi mateixa i amb les persones que ja no hi són.
Arriba un moment en la vida en què els teus pensaments estan tant plens de gent viva com de gent morta. És el senyal de que seguim aquí, vius, amb un cos que encara ens respon, amb una ment que construeix la nostra història, intentant donar sentit a tot plegat. La vida, però, empeny amb força, entrant personetes noves, coneguts recents, històries no contades, experiències encara no experimentades... I torno a obrir els ulls, intentant encabir-hi tot el que encara no sé, tot el que encara no entenc, tot el que encara em queda per aprendre...
Sembla que aquest estiu està més ple de contrastos que mai: el món es crema, figurada i literalment; les festes estan estibades amb personal amb ganes de gresca; la gent no deixa de patir pels preus, per les guerres, pels problemes de distribució, per la sequera; tothom té l’agenda plena de trobades i sopars... Caminem cap a l’abisme, segons uns. Hem de celebrar que som aquí, diuen uns altres. I quin és el sentit de tot plegat? Quina és la lliçó que podem aprendre davant tot el que passa?
Llegia que el problema de la ment humana és que es fixa molt en els successos (què passa, a qui li passa, quan passa) i té molta dificultat per veure l’estructura que els ocasiona, la causa profunda del que va passant. En altres paraules, nosaltres els humans tenim una tendència natural a veure l’arbre i perdre de vista el bosc i les interaccions inherents a l’ecosistema que hi ha al darrera.
Tanmateix, en aquest agost xafogós, no puc deixar de sentir-me privilegiada per la sort que he tingut. Soc, com altra gent, una supervivent, encara que la vida ha estat prou generosa com per donar-me eines per tal de travessar els moments obscurs i difícils. Hi ha persones que estimava que ja no hi són, però que van viure bé, entre gent que les estimava i fent coses que les donaven l’opció d’estar bé, satisfets, feliços. I, cada vegada que algú em conta una història de supervivència extrema, sento una gran compassió, que m’empeny a cercar recursos en la meva caixa d’eines per tal de poder ajudar-los a trobar una nova manera de viure en pau.
El procés de connectar amb algú és el resultat de veure’l, tal i com és, acceptant tota emoció, recordant la seva humanitat. Aquesta és la clau d’una conversa profunda, un dels recursos més importants per tal de viure més i millor. Aquest reconeixement de la humanitat compartida és el que ens neguen determinats sistemes, començant pel socioeconòmic ultraliberal que està al darrera de la crisi i acabant per les frustracions que ens generen tràmits com els de donar de baixa una línia telefònica. També trobem la mateixa negació quan veiem determinades agressions, com les d’aquells homes que no recorden que estan fets de la mateixa matèria de la que estem fetes les dones, que sentim, patim, estimem i morim igual.
Ara que entro en la recta final d’aquest mes agredolç i que em queden per celebrar la vida d’en Kiko, l’aniversari d’en Guillem i els 35 anys de vida junts, vull declarar i declaro que els homes de la família Vicens que ja no hi són -en Kiko, mon pare i en Pere- van saber connectar amb el que tenien d’humans i intentaren, sempre, ser la millor versió d’ells mateixos. I sento, i suposo que sempre ho faré, la necessitat de fer-ho jo, durant el que em queda de vida. Per això tinc un pla agredolç: plorar, riure, ballar, cantar, parlar amb la gent que estimo, abraçar a la gent que aprecio i celebrar cada una de les coses de la meva vida que em recorda que hi som i que els que no hi són físicament, hi seran sempre dintre meu.
Una abraçada agredolça...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada