A tots els que hi són i als que hi eren...
Estimat Kiko,
“apropant-se perillosament als 60”, diries tu, avui en faig 58. Estic bé, gràcies. Em fa un poc de mal l’esquena, però estic bé. He anat a Ioga, he rebut les abraçades del meu estimat Guillem i avui tindré un dia especial. No ho celebrarem amb la gent. Avui no toca; ho deixaré pel dia 15, per recordar que no hi ets, però que hi ets d’una altra manera... Soparem amb els nins, els teus estimats nebots, que “són joves i tenen força”, que diria en Serrat...
Estimat Kiko,
Amb tu, i després amb en Pere, se’m va perdre un món, un univers que ara només sento dintre meu i que, a vegades, interactua amb el dels meus fills i el que comparteixo amb en Guillem. Les dinàmiques són màgia, ja tenen raó que el joc d’una persona ho pot canviar tot. No la persona, sinó la seva capacitat per tirar pilotes a tort i a dret, generant respostes que activen més respostes i que, en moltes ocasions, acaben amb rialles per les ocurrències estrambòtiques que es creen... Jo, en certa manera, ho sabia -bé, a vegades tenia la sensació de que “ho patia”-, però mai me n’havia adonat amb la claredat que es va imposar una vegada que va morir i va desaparèixer el teu joc amb tu...
Estimat Kiko,
Penso molt en això, en el que compartim amb les persones que passen per la nostra vida, en el que arrela dintre nostre i ens fa canviar, ens fa jugar a jocs que no ens pensàvem mai ser capaços de posar en marxa... Quan vas néixer, jo era una nina petita superada pel caos de tenir una mare que havia tingut tres fills en tres anys... I no volia més caos. Jo creia que el que necessitava era ordre, tranquil·litat; però ara, en privat, he de dir que la vida em va donar una cosa que jo no sabia que seria part de la meva marca personal: haver de lidiar amb un germà petit ple d’ocurrències forassenyades i absurdes que es van convertir en dinàmiques que, en moltes ocasions, m’han salvat la vida, com a mínim l’emocional...
Els canvis de tema sobtats, les relacions estrambòtiques entre coses que no lligaven, els insults divertits, les rialles forçades, les bromes no demanades que acabaven per imposar-se i fer-te mal de panxa del riure... Mai vaig pensar que m’ajudarien en la vida, que farien que agafés distància de les coses, que em permetrien una flexibilitat emocional que no sabia que existia... I, això, que després tenies aquella vena dramàtica que, mare meva, quina potència...
Estimat Kiko,
Hi ha coses que encara estic descobrint. Com aquest sentiment de clan que tenies i que es fonamentava en un agraïment profund. No ho havia pensat així mai. Sempre, amb en Pere, teníeu la sensació de privilegi de clan, d’haver tingut molta sort en la vida, sobretot pel que fa a la gent de la família. Tu t’omplies la boca d’orgull parlant del teu amor “pels meus nebots”, “pels meus germans”, en un acte cec de confiança en els llaços que ens unien...
La teva gratitud davant la vida m’ha fet pensar, últimament, en la meva, en la que intento practicar cada dia, enfilant totes les coses per les quals he d’estar agraïda:
Haver-te “conviscut”, tenir una família “normal”, els pares i les seves personalitats tan diferents, la meva vida amorosa amb els seus fracassos fins que vam crear la relació de gairebé 35 anys amb en Guillem, els meus fills amb tot el que em van ensenyant, el meu cos que encara aguanta, el Ioga, la troballa dels vídeos d’exercicis, el córrer pensant en tu i en Pere al mateix temps que em poso música que vos faria gràcia, la meva meravellosa feina i la humanitat que s’hi manifesta, la llibreria d’en Fausto, els cafès amb na Marta, els sopars amb n’Eulari, na Bel i na Nena, les cridades de na Laura Alcón, les trobades amb na Laura i na Petra, les caminades amb en Guillem, els viatges en família, els dinars comentant la vida amb els meus fills, les recomanacions musicals i de llibres, la terrassa a l’estiu i l’hivern per fer-hi la xerradeta o llegir una estona, el camí cap a ca los Camps, s’Elia, Bonany, la Font de n’Orenga, les cançons de Reggaetonpare, el rellotge que compta passes i em van regalar els nins i na Joana Maria, les pintades d’ungles de na Júlia, els sopars íntims amb en Guillem, les bromes que ens enviem la família per wsp, les fotos que ens fan arribar els Femenies (amb na Marina, en Roc i n’Auba), les donades de maneta d’en Tià de na Petra, les notes que m’envia n’Aina de natació (ara de Ioga) i les seves abraçades, la confiança de la gent que fa que pugui viure d’una feina que m’encanta, les lectures que m’enriqueixen i em fan pensar molt en com ajudar millor a la gent, els veïnats i la seva amabilitat, la mare, els meus germans grans, les ocurrències de na Paca, les abraçades d’en Joan Vicens, d’en Joan Femenias, de na Xesca, de na Júlia...
El teu record...
Moltes gràcies, germanet. A partir d’ara prometo que miraré de perdonar-te pel fet d’haver-me deixat soleta, sense clan dels petits 😉
Una abraçada de les teves...
I moltes gràcies...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada