“Es parla molt de la concentració i de l’atenció plena, de viure el moment present com una meta espiritual. Però els boscos a l’hivern m’ensenyen alguna cosa més: la importància de pensar en la història. Són capaços de mostrar-te les últimes cinc hores, els últims cinc dies i els últims cinc segles. Són fusta i terra i fulles en descomposició, la pell cristal·lina de la gebrada i la nevada nocturna fonent-se durant el dia, però també són llocs on conflueixen diversos marcs temporals” Helen Macdonal “Vols vespertins”
“El millor que pots fer quan estàs trist és aprendre alguna cosa” el Merlí de T.H. White
El joc de la vida té les seves regles, si el que vols és arribar a sentir que està sent ben viscuda. I una d’elles, una de les més importants, és la capacitat de flexibilitzar la nostra visió del món. Aquest és el principi rector de la intel·ligència, tant en el sentit clàssic com quan es parla de la part emocional. Veure el món amb uns altres ulls, practicar la mirada d’altres persones, d’altres animals o inclús de la mateixa naturalesa, és un dels exercicis que ens poden donar la capacitat de connectar amb la vida tal i com és.
“Entendre que la nostra manera de veure el món no és l’única. Plantejar-nos com seria estimar als que no són com nosaltres. Celebrar la complexitat de les coses.” Aquest és el propòsit dels assaigs de Helen Macdonald recollits a “Vols vespertins”. Macdonald és una naturalista que fa ús de la literatura per aprofundir en la visió que tenim del món i reflexionar sobre com l’observació de la natura ens pot ajudar a flexibilitzar la nostra cognició i canviar les nostres emocions.
Els banys de bosc, les passejades, el contacte amb la natura, en general, s’ha demostrat que poden arribar a ser un recurs valuós per a la nostra salut física i mental (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/10/posa-un-comptapasses-la-teva-vida.html ). Macdonald dona una passa més quan ens recorda que nosaltres també som natura, encara que el que entenem com a progrés ens hagi fet pensar i sentir que no formem part d’ella i hagi acabat per ser, simplement, un recurs o un problema. Macdonald explica que la mateixa natura, el fet d’observar-la amb uns ulls nous, ens pot ajudar a l’hora de connectar millor amb nosaltres mateixos i entendre que som part de l’evolució d’aquest planeta.
Veiem el que som capaços d’imaginar. Veiem el que esperem veure. La percepció és un procés que, sí, comença als ulls, però no té cap sentit fins que el cervell fa les seves interpretacions. La realitat, sense filtres, és un caos que, en el cas del món natural, moltes vegades decidim obviar, com quan parlem “d’arbres” o “d’ocells”. Aprendre el nom de les coses actua com una espècia de màgia: “com més noms d’animals i de plantes aprenia, el món que m’envoltava esdevenia més gran i complex; però, també, més proper”, ens conta Macdonald. Aprendre el nom de les coses, aprendre a observar-les, a veure com interactuen ens permet, a més, ser més conscients de la vida com a tal, de les diferents especies que existeixen al planeta i tot plegat ens permet meravellar-nos, sentir-nos grans i petits a la vegada, lligats a tots els altres éssers.
Macdonald reflexiona sobre com la visió de la natura és un reflex de l’època i de la persona. Els animals, explica, ens retornen el reflex de les nostres pròpies idees sobre el món. “Hi ha animals acceptables i inacceptables, de la mateixa manera que hi ha hagut pobres que mereixen ajuda i altres que no, i les línies de respectabilitat es tracen de forma similar: apel·lant a la por, al que és estranger, a la violència i a la malaltia.”
En un moment de la seva vida, i lligat al dol que feia per la mort del seu pare, Macdonald va ser la mestressa d’un falcó. En la falconeria, has de desenvolupar els coneixements necessaris per tal de saber quan el falcó està cansant, quan vol estar sol, què està disposat a fer, què necessita. La relació que estableixes amb l’animal ha de basar-se en el respecte. Tal i com hem de saber fer amb les altres persones. El que va aprendre Macdonal va ser que “la lliçó més important que m’han ensenyat els animals és mostrar-me amb quina facilitat i inconsciència veiem les vides dels altres com si fossin miralls de les nostres”.
La vida està feta dels petits moments, d’esperances, de preocupacions que apareixen i desapareixen que “poden abatre’ns i despistar-me de la mateixa manera que la pluja i els vents forts desvien del seu vol als falciots”. Construïm la nostra vida, en moltes ocasions, obviant moltes coses de la realitat. Però l’única manera que tenim d’arribar a entendre el que realment és important és, com fan els falciots durant els seus vols vespertins, agafar distància, anar molt amunt, comunicar-nos amb els demés i resoldre entre tots els grans problemes que ens afecten. Els falciots són la faula de comunitat que proposa Macdonald, la idea de que quan ve el mal temps, necessitem comunicar-nos entre tots, agafar distància i aprendre a decidir de manera conjunta.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada