“Que tinguis l’alegria dels dies clars.
Que als matins et despertin sense precipicis.
Que estimis molt algú sense que el necessitis.
I no deixis que les ferides s’endureixin al cor,
que no reposin al pou de l’ànima.
Recorda, si plou dins teu,
que caminar cura les ferides,
que viure, viure no és estar vius,
viure és l’actitud d’omplir la vida.
La vida, allò que passa quan tu rius.”
Txarango “Tanca els ulls”
Estimat Arnau,
Estimat Toni,
Recordo que jo tenia gairebé 30 anys i vosaltres jugàveu amb els contes d’en Pau i amb el camió que li havia fet en Guillem, sí, aquell en el que hi cabíeu...
Recordo que, un any després, cada divendres dinàvem tots quatre, quan encara no teníem na Júlia, i més tard partíem amb el Twingo cap al Parc de Manacor...
Recordo que corríeu per la casa del carrer Collet, anant i venint amb una espècie de patinet que empenyíeu fent torns...
Recordo que només estàveu quiets quan escoltàveu la narració d’en Pere i el Llop, pendents del moment en que apareixia el llop i vos espantàveu els tres....
Recordo les baralles per les coses, que acabaven “castigades” fins que deixaven de donar “problemes”...
Recordo l’escaló que pujava a la sala, que feia de “cadira de pensar” i hi seieu els tres juntets quan havíeu discutit, i jo donant la instrucció de “no, no heu de parlar entre vosaltres...”...
Recordo que en Toni era el més menjador, que n’Arnau era el més parlador, que en Pau era el més jugador...
Recordo que vam passar gairebé 15 anys dinant junts els divendres, la majoria de vegades a ca nostra, però algun cop a la plaça o al MacDonald’s...
Recordo haver anat unes quantes vegades cada any al cine, a Porto Pi i moltes vegades a berenar a Manacor...
Recordo anar a comprar els gelats per a després d’haver dinat i de les negociacions fins que s’arribava a un acord per tots menjar el mateix...
Recordo les guerres al sofà, recordo quan va arribar la consola i els divendres estava permès jugar en haver dinat...
Recordo la música del cotxe i els tres asseguts al darrera, parlant...
Recordo tenir-vos asseguts al banc del parc fins que la cosa es calmava, després d’una discussió...
Recordo les rialles dels tres quan n’Arnau contava una de les seves múltiples anècdotes...
Recordo tots els pastissos dels aniversaris, amb gent i sense, a casa o a la caseta, amb els amics o vosaltres tres sols...
Recordo quan veníeu a cercar els regals del Pare Noel...
Recordo quan, ja adolescents, hi havia pujades i baixades d’escala i com es sentia molt soroll inclús quan tancàveu la porta de l’habitació d’en Pau...
I, senyors, ja teniu 30 anys!!! Gairebé l’edat que tenia jo quan vau començar a venir a casa, quan vau convertir-vos en un pack de tres, quan va iniciar-se el lligam que heu aconseguit mantenir fins ara..
M’agradaria que vos arribés una d’aquelles abraçades de quan éreu petits. I el desig de que no només tingueu molts anys per viure, sinó que els vostres anys segueixin estant plens de vida.
Una abraçada de veres!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada