Pau Donés, confinament i flux

 “Entre l’estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai tenim el poder de triar la nostra resposta. En la nostra resposta hi ha la nostra possibilitat de creixement i la nostra llibertat” Viktor Frankl “L’home a la recerca de sentit”   

“I, evidentment, sobre l’únic que tenim control és sobre els nostres hàbits, sobre les nostres accions. Però, de què depenen els hàbits que anem consolidant en la nostra vida? Arthur C. Brooks parla d’una segona equació, aquesta vegada resultat de quatre variables: sentit, família, amics i treball.” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/05/les-3-equacions-del-benestar-emocional.html

“El flux es defineix com el que passa quan estem tan absorts en una activitat que no sentim el pas del temps. Entrar en flux és viure dintre del procés que marca l’activitat. Mihaly Csikszentmihalyi explica que el flux té una sèrie de característiques: 1) Durant el flux, el temps sembla alentir-se i, al mateix temps, passar volant. 2) Durant el flux, perdem el jo en l’activitat. 3) Durant el flux, només existeix el present, estem completament centrats en l’activitat que fem.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/10/els-aliats-de-la-felicitat.html

“M’agradava més quan estàvem confinats”. Aquesta frase l’he anada recollint des de que va acabar la Fase 1. I sol coincidir amb el fet de ser persones que s’han trobat bé amb la gent amb què s’han confinat i que les ha anat bé lliurar-se de la inèrcia de la seva vida d’abans de la crisi del COVID-19.

Són persones que no han vist amenaçada la seva vida ni la seva feina i que, fins i tot, han aprofitat per plantejar-se la seva relació amb elles. Són persones que, com deia una adolescent en un vídeo sobre una tutoria promocionat per la Conselleria d’Educació, han sentit que “ara me conec millor a mi mateixa”. Són persones que han vist la potència que tenen coses com la comparació social o la pressió social, la tendència natural dels grups a que els seus membres facin el que fan els altres “perquè això és el normal”... I troben que estan millor si van un poc més a la seva, si poden fer més el que pensen que han de fer i no el que la gent espera d’ells.

Ara, em venen persones i em comenten que hi ha coses que “no les van bé”. Quedar amb determinats amics o veure`s més amb segons quins companys de feina. Estan perplexes, sorpreses, davant la claredat amb la que les seves emocions les parlen. Com si el soroll del món s’hagués atenuat un poc.

Però la força de la inèrcia del món és molt gran. I també, ara, aquestes persones tenen més angoixa, congruent amb el fet que la majoria de coses no estan sota el nostre control. Simplement, passen. I ens afecten.

És cert que no podem controlar els esdeveniments, ni el que volen els altres de nosaltres, ni com són moltes de les coses a les que ens enfrontem, ni tan sols podem controlar els nostres pensaments o, directament, tampoc les nostres emocions. Però tenim una eina molt poderosa: la nostra atenció.

La nostra atenció és com el focus que il·lumina l’obscuritat. I pot treballar-se per tal de gestionar la seva força i la seva flexibilitat. La flexibilitat emocional i cognitiva de la que parlem sempre (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html ) és filla del que fem amb la nostra atenció, de com dediquem la nostra atenció al que passa. L’atenció és l’eina, els nostres valors hi donen la direcció i la potència.

En això també pensava quan vaig saber que en Pau Donés havia mort. De càncer de colon. Com abans en Carles Capdevila. I després el meu germà Pere. El càncer no va omplir la seva vida. El càncer va acabar amb la seva vida. Però mentre això anava passant, ells anaven vivint fins al final. Fidels a les pedres grosses de la seva vida (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/03/les-pedres-grosses-de-la-nostra-vida.html ), al que les donava sentit i propòsit.

Deia, en un comentari sobre una de les darreres cançons de Pau Donés, que quan ja no queda esperança, tampoc hi ha por, només et queda la determinació de viure moment a moment, fins que l’alè sigui només aire. Quan arriba aquest moment, ja no queda pressió social, la teva atenció queda centrada en el que és important en la teva vida i vius intensament, centrat en el que realment t’importa.

Els que tenim sort a la vida, en tenim no perquè ens deixin de passar coses negatives, fins i tot horribles; en tenim perquè, quan venen maldades, podem mantenir la nostra atenció centrada en activitats que ens donen sentit. Deia Adam Grant que la resiliència en temps de crisi és el resultat de seguir entrant en flux, és a dir, de poder centrar la nostra atenció en el que ens resulta significatiu, de poder perdre’ns en el que estem fent (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/04/aprendre-fluir.html).

A les persones que enyoren o han enyorat el confinament, els ha passat això: han descobert que el flux no està allà on diuen les xarxes socials ni on diuen moltes de les persones que les envolten. El flux està en els moments en què pots deixar-te absorbir per aquelles coses que coincideixen amb els teus valors més profunds.

Bona reflexió!