Un camí cap a la saviesa...

“Les persones amb agilitat emocional “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades”.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html

“Els enemics de la felicitat tenen noms i cognoms:

perseguir metes materials, mirar de ser més que els altres, cercar l’amor com si es tractés d’alguna cosa que ens completarà o curarà, no acceptar la incertesa com a part de la vida, desconfiar dels altres i, finalment, ignorar les emocions o la raó a l’hora de prendre decisions” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/10/els-enemics-de-la-felicitat.html ) Les rutines de la vida s’imposen, el dia a dia marca la nostra agenda, i, si no anem en compte, acabem per dedicar la major part del nostre temps a coses que, al final, només ens fan més infeliços.”

La vida és incerta. Ara i sempre, encara que les temporades en les que les coses estan més tranquil·les tenim una sensació falsa de seguretat, de predicibilitat. Davant la incertesa, només tenim l’opció d’intentar prendre les millors decisions possibles. I això només pot ser el resultat d’haver arribat a una certa saviesa.

Susan David, en el marc del seu concepte d’agilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html ), presenta un model que té com a objectiu arribar a la saviesa. I l’element més important d’aquest tret és la capacitat d’assumir que la bellesa de la vida és inseparable de la seva fragilitat. El dolor, les pèrdues, els errors, les pors, formaran part de la nostra existència, sigui el que sigui el que fem. Però, tanmateix, la vida pot seguir sent bella.

Com arribem a la saviesa, a l’assumpció que ens permet viure bé enmig de la desgràcia? L’itinerari proposat per David és clar i comença per l’acceptació del que passa, “hi ha el que hi ha”. L’acceptació no és fàcil. S’ha de practicar la destresa de saber destriar el que depèn de nosaltres del que no. La nostra àrea d’acció està condicionada pel que està sota del nostre control. Aquesta és una de les habilitats més apreciades per la filosofia estoica (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html ) i una de les dificultats més habituals quan tractem amb la part fosca de la vida.

Normalment, tenim tendència a lluitar en contra del que ens molesta: el dolor, el malestar, el que no ens agrada dels altres, el que no acompleix les nostres expectatives... Ens agradaria que les coses fossin com volem que siguin. I ens costa acceptar que “hi ha el que hi ha” i que no podem tornar enrere en el temps i fer que el que és deixi de ser. Lluitem contra les nostres emocions negatives: ens enfadem perquè ens hem enfadat, ens entristim perquè ens hem enfadat, ens irritem perquè tenim por... I l’única sortida a tot això és acceptar el que hi ha, acceptar el que sentim, acceptar que les coses no aniran com nosaltres volem.

Deia Albert Ellis, creador de la Teràpia Racional Emotiva, que una de les creences que ens fan sofrir més és la de pensar que el món “ens deu” la nostra felicitat. I no, el món no ens deu res. El món és com és i la gent que hi habita fa el que pot. Si volem canviar el món, primer ens hem de canviar a nosaltres mateixos, per la via de renunciar a que “ens deguin res” i posar-nos a canviar el que sí depèn de nosaltres que, com veurem, són les nostres accions.

Després de l’acceptació ve la compassió. La compassió neix de la capacitat d’entendre tal i com són les coses. La compassió ens permet viure amb tota classe d’emocions i treure’n la informació que han vingut a donar-nos. La compassió ens ajudarà a veure la naturalesa humana tal i com és, a entendre que tots estem igual en el sentit que intentem estar bé i viure lliures de patiment. La pràctica de la compassió ens permet tractar-nos amb amabilitat i ser bondadosos amb els altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/06/una-cultura-de-compassio-es-una-cultura_11.html).

La pràctica de la compassió s’ha d’integrar en el que serà la nostra rutina, totes aquelles coses que fem per tal de mantenir-nos saludables en els àmbits emocional, psicològic i físic. Les rutines, les nostres “maneres de fer” les coses, van canviant a mesura que les anem analitzant i anem aprenent el que ens va bé, els que ens ajuda a créixer. La consolidació de les nostres rutines és una de les coses que depenen de nosaltres i un dels elements més importants de la nostra vida.

Tenir bones rutines ens permet tenir bones emocions i tenir bones emocions ens fa més fàcil pensar bé i, per tant, actuar bé. I ens permet connectar millor amb els altres. Sabem que les connexions profundes ens donen literalment la vida. La sensació de pertànyer i de ser reconeguts com a persones és el que fa possible que ens sentim persones. I no ho podem fer sols.

La presència dels altres i la connexió amb ells fan que ens plantegem la importància de les conseqüències dels nostres actes i, per tant, que anem elaborant uns valors que donaran sentit a la nostra vida. Les connexions sanes i profundes ens permeten actuar d’acord amb els nostres propis valors, lluny de la pressió social. Un dels objectius de la maduresa moral i de l’agilitat emocional és aprendre a fer-nos fàcil la presa de decisions, posant per davant sempre els nostres valors més profunds.

I, finalment, una certa saviesa pot arribar a les nostres vides. Hem acceptat la realitat, hem viscut les nostres emocions i les dels altres amb compassió, hem generat bones rutines, hem connectat de manera profunda amb les persones que ens importen i hem arribat a actuar en funció dels nostres valors. I aquí, hem entès que la vida és fràgil i, a vegades, difícil però, sempre, valuosa...

Bona reflexió!