Moltes gràcies Miquel, Margalida, Antònia, Xavi, Xisco i Mari!!!

““La base d’un cervell sa és la bondat i es pot entrenar”, diu un dels protagonistes de les meves recerques, Richard Davidson. Fer la vida dels que t’envolten un poc millor no és fàcil si no t’ho proposes. Ser amable, en la societat de la pressa, té la seva dificultat. No descarregar en els altres les nostres frustracions és complicat. A no ser que practiquem la bondat, la compassió, l’agraïment.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/06/400.html

 

“Ajudar als altres canvia la nostra visió de nosaltres mateixos, fent que ens sentim més competents, més efectius i en pau. Inclús un petit gest d’amabilitat, somriure o deixar passar a un estrany, ens fa sentir millor. Davant la visió que els anomenats “taurons”, egoistes i aprofitats, són els que tenen èxit en el món, els estudis mostren que les persones generoses són les que tenen més èxit en la vida (busqueu els estudis i les xerrades d’Adam Grant, com a exemple).” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/10/la-generositat-lamabilitat-i.html  

 

 

 

 

 

 

A ca nostra l’altra dia em van dir que no ho fes. De cap manera. Però si he de triar entre que em considerin exhibicionista o sentir que segueixo els consells de la meva mare de “donar gust poc costa” crec que em decidiré per la segona opció. A part de que “donar gust” forma part del meu projecte general de ser tot l’agraïda que pugui (recordeu la força de l’agraïment rellegint https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/practicar-la-gratitud.html).

No em deixa de sorprendre la bondat. És veritat que, per la meva feina, som testimoni moltes vegades de la part fosca de la naturalesa humana. Puc estar al davant de les seqüeles de l’enveja, la manipulació emocional, la traïció, l’engany, l’abús, les mentides que ens contem a nosaltres mateixos per tapar els nostres defectes... Però crec en la possibilitat de viure bé. Enfrontar-me a moltes misèries no m’ha fet sentir mai desesperança. Crec en la possibilitat d’una vida digna, encara que les circumstàncies, en moltes ocasions, ens ho posen molt difícil.

L’altra dia anava a sortir cap a la feina i no vaig poder fer-ho perquè un cotxe bloquejava la cotxeria. Vaig anar a la botiga del costat per tal de demanar si la persona que l’havia deixat era allà. Però no, no hi era i ningú sabia de qui era el cotxe. En Xavi, el gendre de la Conxa (sí, la Conxa de https://benestaremocional.blogspot.com/2019/06/trobeu-la-vostra-conxa.html ), va sortir per veure si podia ajudar-me. Va mirar si sabia de qui era. No. No hi va haver sort.

Vaig anar a veure els veïnats. Ni els de davant, que van sortir a veure quin cotxe era, ni la del costat van saber de qui era. Na Mari, la veïnada més propera, va oferir-me el seu cotxe. Vaig donar-li les gràcies i vaig seguir buscant a veure si el propietari podria ser a la casa del davant. Van sortir en Miquel, na Margalida i la seva filla Antònia a mirar si podien ajudar. No sabien de qui era. El temps passava i jo ja començava a pensar que hauria d’avisar a la cita que tenia a les 3 de que no arribava. En Miquel i na Margalida van oferir-me el cotxe. I vaig acceptar.

El temps que en Miquel el treia de la cotxeria, en Xavi va tornar per oferir-se a acompanyar-me on fos. Vaig donar-li les gràcies. Vaig donar les gràcies a tothom. I vaig anar-me’n a fer feina amb el cotxe dels veïns.

I vaig pensar en la meva bona sort. Amb la sort de trobar-te bona gent. És cert que a vegades no hi toquem massa, els humans. Però, en general, el món està ple de bones persones que fan coses bones. El problema és que ens afecten molt més les dolentes, segurament al nivell que assenyala John Gottman, de manera que l’impacte d’una cosa dolenta només s’esvaeix després de cinc coses bones (la famosa proporció 1:5, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html ).

A la feina, moltes vegades explic que faig col·lecció de situacions bones. Són coses petites, aquella persona que sempre et somriu, aquella altra que et deixa passar, la de la botiga que se’n recorda del teu nom... O persones properes que tenen un do: la capacitat per fer-te sentir còmode sempre, l’habilitat d’escoltar, donar-te aquella abraçada quan et fa falta, posar humor en situacions a les que tu no saps com fer-ho... O aquelles altres que et sorprenen perquè tenen les eines per sortir-se’n bé de situacions complicades (“Com han fet això? Com es fa això?”, em demano).

Avui va d’això, la cosa, de trobar aquestes petites coses que ens canvien la vida. Sé que en determinats moments no és possible. Quan tens el cos bloquejat pel dolor i la pèrdua a vegades no pots ni tant sols saber el que realment sents, i menys veure la part bona de les coses. Però, els que tenim sort, arriba un punt, que experimentem un alleujament de la pressió i per aquest petit foradet podem tornar a connectar amb els altres, amb la seva compassió, amb la seva ajuda... I veure que tornarem a sentir el que es sent quan estàs bé.

Però avui, del que es tracta és de donar una altra vegada les gràcies a tothom. I, especialment, als meus veïnats, en Xavi, en Xisco, na Mari, en Miquel, na Margalida i n’Antònia.

Una abraçada virtual