diumenge, 30 de juny de 2019

Trobeu la vostra Conxa!!!




“De la mateixa manera que l’evolució ens ha preparat per respondre a potencials amenaces, també ens ha preparat per aprofitar moments de potencial connexió. Quan compartim més moments amb altres persones, estem generant moments de ressonància compartida que, a més, ens anirà canviant, donant-nos l’oportunitat de convertir estranys en aliats, de passar de ser coneguts a compartir una amistat i de cultivar una profunda intimitat amb les persones més properes.”  https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html

“El meu pare es va passar els seus darrers mesos de vida donant les gràcies per cada cosa que fèiem: gràcies per la visita, gràcies per la conversa, gràcies per la teva presència, gràcies pel favor fet... “M’he equivocat”, va dir-me a l’hospital, “no he expressat prou...” Em va dir que tota la vida havia lluitat pels seus ideals, per arribar a ser un home relativament savi, relativament just, amb un autocontrol relatiu i amb tot el coratge possible a l’hora de fer el que s’havia de fer. Havia lluitat perquè els fills tinguéssim estudis, valors, responsabilitat. Ho havia fet amb totes les seves energies. Però s’havia oblidat de dir-nos més vegades que ens estimava molt, que n’estava molt orgullós, que estava molt agraït de sentir-nos a prop. I, per això, va decidir morir donant les gràcies.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/el-meu-pare-era-un-estoic.html

“Una de les seves frases prototípiques és “quina monada!”, filla de la seva política de “quedar bé poc costa” i que ella descriu amb tota normalitat com si fos el més lògic i fàcil del món. Però, no. Ser amable i fer compliments no és el més normal del món. Alegrar-se pels altres, per les coses que han aconseguit o tenen, no és el més normal del món. Fins i tot, quan ho analitzes, és poc freqüent. Poques persones són capaces de mantenir una amabilitat continuada i un reconeixement incombustible de les coses bones dels altres.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/05/quina-monada-o-la-capacitat-dalegrar.html







“La vida està feta de tonteries”. Aquesta és la frase que repeteixo quan la gent m’explica que entre les coses que les fan sentir bé hi ha, bàsicament, el que ells diuen “tonteries”: anar a fer un passeig, riure una estona amb els amics, prendre el sol, una dutxa després d’haver caminat molt... O, com faig jo, dur un recompte de persones amables i rialleres.

L’altra dia parlàvem sopant amb amics de la meva petita “col·lecció” i, a part del meu estimat llibreter Fausto,  i d’unes quantes companyes de ioga, hi vaig comptar l’ara madona de l’Aprop de Petra, na Conxa. “Crec que sé qui és”, va dir-me na Nena, “perquè un dia vaig aturar-me a comprar una beguda i a l’hora de cobrar em va dir que n’hi havia de fresquetes i que aniria a cercar-me’n una. I hi va anar. I me va cobrar el mateix. I em va cridar molt l’atenció”. “Aquesta és na Conxa”, vaig dir jo.

Imagina que vas a un lloc i que sempre et reben amb un somriure i et demanen com estàs. Imagina que t’aconsellen sobre articles que van més barats o que et regalen la llimona que has comprat. El teu cos ho sap i quan hi entres et relaxes  i somrius. A més, te n’adones que ja no només és ella, na Conxa, sinó que està creant una escola de persones amables que t’atenen sempre amb un somriure i un bon dia.

Jo sempre he volgut ser així de gran. La meva mare em contava sempre històries de superació, de persones que enmig de la seva solitud o dels seus problemes de salut seguien sent somrients i agraïdes, amables i agradables. La meva mare és així sempre amb els néts, seguint amb la seva política d’intentar veure la part lluminosa de la pel·lícula. El meu pare ho era en un altre estil, intentant ser equànime enmig de les desgràcies, actuant en funció dels seus valors, mai dels seus impulsos. Tanmateix, al final de la vida, va decidir que davant el dolor només podíem fer dues coses: seguir amb les rutines i intentar ser-hi pels altres, fent-los la vida més agradable. I va decidir ser més amable encara i donar sempre les gràcies per les coses més petites imaginables (“Gràcies per haver vingut”, “gràcies per preocupar-te”, “Estic content de que siguis aquí”...).

La vida és dura. Però també et dóna l’oportunitat de gaudir dels vincles amb els altres, d’experimentar aquests petits plaers que provenen de les coses senzilles, d’aprendre coses contínuament, de seguir un camí ple de descobriments... Les tonteries, que diu tothom, són la benzina del benestar, són el que ens recorda de què estem fets, de la pasta ultra social humana, que ens permet vibrar amb els altres quan compartim emocions positives (la ressonància positiva de Barbara Fredrickson, https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html ).

Per tot això, vull donar les gràcies a na Conxa i a totes aquelles persones que amb un somriure i amb comentaris amables fan possible tantes ressonàncies positives i una vida més agradable. Sé que molta gent no entén que això sigui massa important, que menystenen l’amabilitat i que suposen que pots deixar-la de banda quan no et trobes massa bé; però la veritat és que si no li donem importància, acabem per deixar-nos dur per les molèsties i els problemes quotidians, fins al punt de que ens engoleixen i renunciem sense saber-ho a crear petits moments de complicitat que ens donen aire per seguir endavant.

Desitjo que l’esperit de les Conxes d’aquest món ens contagiï, no només al carrer sinó quan estem a casa, amb les persones que estimem.

Bona sort!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada