“De la mateixa manera que l’evolució
ens ha preparat per respondre a potencials amenaces, també ens ha preparat per
aprofitar moments de potencial connexió. Quan compartim més moments amb altres
persones, estem generant moments de ressonància compartida que, a més, ens
anirà canviant, donant-nos l’oportunitat de convertir estranys en aliats, de
passar de ser coneguts a compartir una amistat i de cultivar una profunda
intimitat amb les persones més properes.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html
“El meu pare es va passar els
seus darrers mesos de vida donant les gràcies per cada cosa que fèiem: gràcies
per la visita, gràcies per la conversa, gràcies per la teva presència, gràcies
pel favor fet... “M’he equivocat”, va dir-me a l’hospital, “no he expressat
prou...” Em va dir que tota la vida havia lluitat pels seus ideals, per arribar
a ser un home relativament savi, relativament just, amb un autocontrol relatiu
i amb tot el coratge possible a l’hora de fer el que s’havia de fer. Havia lluitat
perquè els fills tinguéssim estudis, valors, responsabilitat. Ho havia fet amb
totes les seves energies. Però s’havia oblidat de dir-nos més vegades que ens
estimava molt, que n’estava molt orgullós, que estava molt agraït de sentir-nos
a prop. I, per això, va decidir morir donant les gràcies.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/el-meu-pare-era-un-estoic.html
“Una de les seves frases
prototípiques és “quina monada!”, filla de la seva política de “quedar bé poc
costa” i que ella descriu amb tota normalitat com si fos el més lògic i fàcil
del món. Però, no. Ser amable i fer compliments no és el més normal del món.
Alegrar-se pels altres, per les coses que han aconseguit o tenen, no és el més
normal del món. Fins i tot, quan ho analitzes, és poc freqüent. Poques persones
són capaces de mantenir una amabilitat continuada i un reconeixement
incombustible de les coses bones dels altres.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/05/quina-monada-o-la-capacitat-dalegrar.html
“La vida està feta de tonteries”.
Aquesta és la frase que repeteixo quan la gent m’explica que entre les coses
que les fan sentir bé hi ha, bàsicament, el que ells diuen “tonteries”: anar a
fer un passeig, riure una estona amb els amics, prendre el sol, una dutxa
després d’haver caminat molt... O, com faig jo, dur un recompte de persones
amables i rialleres.
L’altra dia parlàvem sopant amb
amics de la meva petita “col·lecció” i, a part del meu estimat llibreter Fausto,
i d’unes quantes companyes de ioga, hi vaig comptar l’ara madona de l’Aprop
de Petra, na Conxa. “Crec que sé qui
és”, va dir-me na Nena, “perquè un
dia vaig aturar-me a comprar una beguda i a l’hora de cobrar em va dir que n’hi
havia de fresquetes i que aniria a cercar-me’n una. I hi va anar. I me va
cobrar el mateix. I em va cridar molt l’atenció”. “Aquesta és na Conxa”, vaig dir jo.
Imagina que vas a un lloc i que
sempre et reben amb un somriure i et demanen com estàs. Imagina que t’aconsellen
sobre articles que van més barats o que et regalen la llimona que has comprat.
El teu cos ho sap i quan hi entres et relaxes
i somrius. A més, te n’adones que ja no només és ella, na Conxa, sinó que està creant una escola
de persones amables que t’atenen sempre amb un somriure i un bon dia.
Jo sempre he volgut ser així de
gran. La meva mare em contava sempre històries de superació, de persones que enmig
de la seva solitud o dels seus problemes de salut seguien sent somrients i agraïdes,
amables i agradables. La meva mare és així sempre amb els néts, seguint amb la
seva política d’intentar veure la part lluminosa de la pel·lícula. El meu pare
ho era en un altre estil, intentant ser equànime enmig de les desgràcies,
actuant en funció dels seus valors, mai dels seus impulsos. Tanmateix, al final
de la vida, va decidir que davant el dolor només podíem fer dues coses: seguir
amb les rutines i intentar ser-hi pels altres, fent-los la vida més agradable.
I va decidir ser més amable encara i donar sempre les gràcies per les coses més
petites imaginables (“Gràcies per haver vingut”, “gràcies per preocupar-te”, “Estic
content de que siguis aquí”...).
La vida és dura. Però també et
dóna l’oportunitat de gaudir dels vincles amb els altres, d’experimentar
aquests petits plaers que provenen de les coses senzilles, d’aprendre coses
contínuament, de seguir un camí ple de descobriments... Les tonteries, que diu
tothom, són la benzina del benestar, són el que ens recorda de què estem fets,
de la pasta ultra social humana, que ens permet vibrar amb els altres quan
compartim emocions positives (la ressonància positiva de Barbara Fredrickson, https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html
).
Per tot això, vull donar les
gràcies a na Conxa i a totes
aquelles persones que amb un somriure i amb comentaris amables fan possible
tantes ressonàncies positives i una vida més agradable. Sé que molta gent no entén
que això sigui massa important, que menystenen l’amabilitat i que suposen que
pots deixar-la de banda quan no et trobes massa bé; però la veritat és que si
no li donem importància, acabem per deixar-nos dur per les molèsties i els
problemes quotidians, fins al punt de que ens engoleixen i renunciem sense
saber-ho a crear petits moments de complicitat que ens donen aire per seguir
endavant.
Desitjo que l’esperit de les Conxes d’aquest món ens contagiï, no
només al carrer sinó quan estem a casa, amb les persones que estimem.
Bona sort!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada