GPS emocional

“Les persones que han patit abús, deixen de veure el cos com a informador emocional, el bloquegen per tal de no patir, de no sentir. Però així, també perden la possibilitat de fruir de les emocions positives, dels moments d’intimitat, de les connexions bàsiques amb els altres. Alguna cosa queda enrere després de l’abús: el veure el cos com a part del món, el veure el cos com a element que mereix respecte i compassió.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/07/el-segon-ale.html

 

A tu també podria haver-te passat. Sí, a tu que a vegades penses que la gent té el que es mereix i que si ho tenen malament deu ser perquè no s’hi han aplicat prou. La compassió no és fàcil, perquè suposa sentir el que sent l’altra persona, veure el que veu i considerar que els seus pensaments són normals donada la situació. Amb el plus de veure’t empès a actuar al seu favor sempre que puguis.

Arribar a ser un adult relativament feliç suposa haver assolit nivells adequats d’independència, competència, habilitats socials i emocionals i tenir una autoestima sana, és a dir, un bon nivell d’autocompassió. El problema és que això no és possible si, de petit, no tens accés a vincles sans i estables. Els estudiosos del trauma ens recorden que, com a espècie ultra social, no podem desenvolupar-nos de manera sana sense uns adults que es preocupin relativament bé de nosaltres. I, sí, he dit relativament bé.

Els adults que tracten amb infants i els adults que crien els infants necessiten estar prou bé ells per tal de fer de punt de referència emocional i social. Els nins fan el que han de fer, és a dir experimentar, i els adults haurien de fer el que toca fer, ser-hi per tal de donar retroalimentació i permetre que cada nin es desenvolupi amb tot el seu potencial. Això vol dir fer de GPS emocional.

Sense GPS et perds. La vida és un camí que no coneixes i necessites saber on ets per tal de decidir on pots anar. I on ets, on són les teves emocions, els teus pensaments, els teus somnis, ho pots descobrir si pots deixar de preocupar-te per sobreviure. Si un nin està en un ambient amb violència o negligència, no pot atendre als seus senyals interns, al que li podria dir què sent o pensa; en aquest cas, el que ha de fer és intentar sobreviure sense cridar massa l’atenció o, pitjor, intentar minimitzar els conflictes, parant esment a cada senyal que informi sobre el que està a punt de passar.

Tenir un bon GPS emocional ens dóna l’oportunitat de sentir les nostres emocions i mirar de treure partit de les nostres habilitats. Els adults, com a responsables de la criança, tenim aquesta funció: rebre els senyals de les criatures i retornar-les per tal que puguin processar-les i usar-les per prendre bones decisions. I no servirà la mentalitat de fuster, com explica Alison Gopnik, suposar que s’ha d’intervenir amb l’objectiu de fer que les coses siguin de la manera que hem pensat que siguin. Hem de tenir més la mentalitat del jardiner, donant espai, adob i reg per tal que la terra doni el que està preparada per donar. I, fins i tot, hem d’acceptar que les llavors que volem plantar, a vegades no són compatibles amb el sòl que hi ha disponible.

Pensar en clau de GPS és molt semblant a la compassió: hem d’entendre que cada persona té el seu jardí, amb el seu sòl i que no s’hi val voler obtenir l’aspecte final del d’una altra persona. El respecte per la individualitat és la clau. El respecte per la dignitat de la persona és un altre element crucial. Pensar en clau de GPS és entendre que cada persona fa el que pot, però que tu li pots mostrar com ho reps, quines conseqüències tenen les seves accions i quins són els obstacles més freqüents que es pot trobar. La manera que trobi cada persona de superar-los i de trobar el seu camí s’ha d’aprendre a respectar.

No escoltar els senyals que ens envien és el pitjor que podem fer a algú. No sentir-se reconegut com a persona és el pitjor que et pot passar. I, com a resultat, et perds, no trobes el camí, no pots transitar amb calma.

Bona reflexió!