Els deures no són dels pares...

 “Quan els meus fills eren petits, vaig llegir investigacions que indicaven que hi havia una correlació molt baixa entre les notes escolars i l’èxit a la vida. Així, quan els meus fills eren a Primària, les vaig dir: “Estic content de veure les teves notes, però no m’importen massa. Em preocupa més que t’esforcis per desenvolupar-te a tu mateix i part d’aquest creixement és desenvolupar-te com a estudiant. Però també comporta desenvolupar-te com a persona. Si vols ser un atleta o músic o el que sigui important per a tu, m’importa més això perquè és això –aquest desenvolupament- el que t’ajudarà a tenir èxit [a la vida]. No les notes” William Stixrud

“ser pares és com fer un jardí. Es tracta de procurar un sòl ric, estable i segur que permeti prosperar a molts tipus diferents de plantes. Es tracta de generar un ecosistema vigorós i flexible que permeti que els nins creïn molts, variats i imprevisibles tipus d’adults futurs. Es tracta també d’afavorir una relació humana específica, un amor compromès i incondicional, entre un progenitor específic i un nin específic”

“la moralitat de ser pares consisteix en agafar una criatura que no és autònoma ni pot prendre les seves decisions i convertir-la en una persona que sí pot”

“un progenitor és una persona que veu el seu ésser expandit per tal d’incloure els valors i els interessos d’una altra persona, fins i tot quan aquests valors i interessos són diferents als seus. Com equilibrar i coordinar els interessos quan els de l’altra persona són, i no són, els teus propis?” Alison Gopnik “¿Padres jardineros o padres carpinteros?”

William Stixrud és un neuropsicòleg amb més de 30 anys d’experiència. Fa uns anys, quan la seva filla anava a l’institut, ell va fer una conferència sobre el cervell adolescent en la que afirmava que els estudis havien demostrat una baixa correlació entre les notes i l’èxit professional una vegada que les persones estaven a la meitat de la vintena. Quan tornaven junts a casa en acabar la xerrada, ella li va dir “M’ha agradat la conferència, però realment no crec que tu creguis el que has dit sobre les notes”.

Els estudis, però, segueixen mostrant el mateix. No importen les notes, no importa el prestigi de l’institut o de la universitat en la que has estudiat. El que importen són altres coses que tenen a veure amb la capacitat d’autogestió i amb la qualitat de la nostra atenció i l’entusiasme que podem arribar a sentir per les coses. 

William Stixrud i Ned Johnson en el seu llibre “The Self-Driven Child: The Science and Sense of Giving Your Kids More Control Over Their Lives” defensen aquesta tesi i mostren com els pares poden ajudar a que cada una de les persones que ara són els seus fills puguin tenir una vida plena. El que proposen, però, desperta la mateixa incredulitat entre els pares i educadors que la que va mostrar la filla de Stixrud.

Els autors proposen deixar la responsabilitat de les tasques escolars, per exemple, en mans dels infants. Encara que els estudis també indiquen que els deures no generen gaires beneficis sobre l’aprenentatge, no podem obviar el fet que les escoles i els instituts segueixen manant-los i que són una gran font de fricció i de discussions familiars. Els pares es senten responsables del rendiment i es col·loquen com a garants de que la feina es farà mínimament bé. Els educadors també ho esperen. Però, segons Stixrud i Johnson, aquesta postura no només és errònia pel fet que lleva responsabilitat als fills, sinó que impedeix que els nins generin les eines per autogestionar-se.

Els pares haurien de deixar de sentir-se els responsables dels deures i passar a ser consultors; és a dir, haurien d’oferir ajuda de manera inespecífica, esperant que el nin en qüestió la demanés en cas de que fos necessari. Aquesta posició de consultor o de coach ja l’hem vista abans i desglossada en passes concretes (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/pares-fills-i-conflictes.html). Stixrud i Johnson, però, no només posen els deures al seu lloc i matisen la importància de les qualificacions escolars, sinó que defensen la necessitat de respectar les passions dels nins.

Quan un nin troba una cosa que l’apassiona (una activitat física, artística o un hobby), passa a dedicar-hi temps de manera voluntària. I, a nivell cognitiu, provoca un estat cerebral que inclou una alta concentració, un alt nivell d’energia, un esforç gran i un estat d’estrès baix. Això és l’estat ideal que ens agradaria aconseguir en la nostra feina.

Bona reflexió!