El meu pare
contava que el que li va cridar més l’atenció de la meva mare va ser la seva
alegria. Era una al·lota alegre, extravertida i molt activa. I, ara, passats
els 80, encara que la vida l’hagi posada
en situació d’haver de viure sense el meu pare, amb la mort del meu germà petit
i amb el pes dels anys, encara conserva part d’aquests trets.
Una de les seves
frases prototípiques és “quina monada!”, filla de la seva política de “quedar
bé poc costa” i que ella descriu amb tota normalitat com si fos el més lògic i
fàcil del món. Però, no. Ser amable i fer compliments no és el més normal del
món. Alegrar-se pels altres, per les coses que han aconseguit o tenen, no és el
més normal del món. Fins i tot, quan ho analitzes, és poc freqüent. Poques
persones són capaces de mantenir una amabilitat continuada i un reconeixement
incombustible de les coses bones dels altres.
La meva mare té
aquesta capacitat. La seva actitud esdevé un imant en les situacions socials,
de manera que és capaç de tenir una gran quantitat d’informació positiva sobre
la vida d’altres persones. La gent la cerca i li transmet la seva alegria per
la sort dels seus fills, dels seus néts i familiars. I ella se n’alegra,
sincerament. I diu la seva frase: “quina monada!”.
En el seu llibre
“Love 2.0”, Barbara Fredrickson parla de les dificultats de moltes persones a
l’hora de compartir els èxits dels altres. Fer tal cosa demana un plus de
generositat que no tothom té. I proposa treballar-ho, ja que és una de les
maneres que les persones tenim per connectar amb els altres, per fruir de
moments especials, per experimentar el que ella anomena amor.
En l’entrada del
22 de desembre de 2013 (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html), definia amor com tota aquella connexió entre dues persones que comparteixen
una emoció positiva. Fredrickson explica que és relativament fàcil compadir-nos
dels que ho passen malament (encara que moltes persones trobin difícil
expressar-ho). Però no és igual de fàcil fruir dels èxits dels altres. A vegades, ens
resulta difícil compartir l’alegria dels moments bons dels altres. I, així,
perdem oportunitats de connexió, ja que els esdeveniments bons tenen una
relació de 3 a 1 amb els dolents.
Fredrickson
identifica tres obstacles a l’hora de compartir l’èxit dels altres: el primer
es presenta en forma de ressentiment o enveja i es pot caracteritzar per la
pregunta “Per què ells i no jo?”; el segon, per la presència de l’auto-desqualificació (cosina de la ruminació),
veient-nos com a persones amb poca sort i poc dignes de la fortuna que les
altres tenen, incapaços, també, de sentir alegria amb els altres; i el tercer
tindria a veure amb la indiferència, amb la creença de que els èxits dels
altres no tenen cap relació amb la nostra pròpia vida, de manera que quedem
desconnectats de la vida dels demés.
Fredrickson ens
recorda que les pràctiques meditatives ens ajuden a connectar amb la pròpia
humanitat i amb l’anhel compartit per tots els éssers d’estar bé i viure
lliures de patiment. A entendre que el dolor i la bona fortuna van i vénen i
que podem aprendre a celebrar els èxits dels altres. Aquests moments generen
abundants oportunitats de reduir la distància social i estar oberts, forjant
situacions de ressonància positiva.
Celebrar la
fortuna dels altres, de la mateixa manera que fruïm de la nostra, multiplica
les nostres oportunitats de ressonància positiva (amor) i de felicitat. Hem
d’aprendre a obrir els ulls i el cor a totes aquestes oportunitats. A més, les
darreres investigacions indiquen que oferir suport social quan les coses van bé
és una manera més eficient de consolidar relacions que oferir-lo quan les coses
van malament.
En el seu
llibre, Barbara Fredrickson ofereix una variant de meditació per treballar
aquesta capacitat. Es tracta d’obrir-se als sentiments de joia dels altres i
sentir-los en nosaltres mateixos. I, gràcies a aquesta pràctica, superar els
obstacles del ressentiment, l’enveja, l’auto desqualificació i l’aïllament.
Una altra opció
que ofereix l’autora és posar en marxa una pràctica informal: quan ens anem
trobant amb diferents persones, aprofitem per identificar signes de benestar o
de bona fortuna i desitjar interiorment que la seva bona sort continuï. Aquesta
actitud té l’efecte de fer-nos somriure i permetre sentir-nos més a prop dels
altres.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada