Educar la por, arribar a la valentia.

En el darrer llibre de José Antonio Marina, “Los miedos y el aprendizaje de la valentía”, es parla de les pors i de com es pot aprendre la valentia. El plantejament és interessant: la por és una emoció bàsica que pot ser adaptativa o desadaptativa, en funció de la seva intensitat i de l’objecte que la causa. Estem dissenyats evolutivament per tal de tenir por davant determinades configuracions d’estímuls que podien resultar perillosos per la supervivència quan érem caçadors/recol·lectors per la sabana. Estem, a més, preparats per aprendre a tenir por, de la mateixa manera que aprenem a ser més amables o a anar en bicicleta (vegeu l’entrada del 9 de novembre de 2013 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html). O a ser valents.

Així, encara que hi trobarem moltes variacions individuals, amb infants més porucs i d’altres més atrevits, tots podem aprendre a modular i gestionar les nostres pors. Tots podem aprendre a ser valents. El cervell emocional, gràcies a les accions, pot canviar. Les pors, explica Christophe André, s’han d’ensinistrar com si es tractés d’un animal, amb amabilitat i tenacitat.

Tots els patiments derivats d’una por excessiva, d’un sistema d’alarma massa activat, només es poden superar gràcies a les accions. Analitzar les pors cercant la causa, intentant trobar l’origen, no funciona. Molt sovint, explica André, quedar-se en el terreny de les preguntes el que fa és fer-nos entrar en un procés de ruminació que impedeix passar a un afrontament centrat en la resolució de problemes (vegeu l’entrada del 26 d’abril de 2014 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/les-estrategies-de-regulacio-emocional.html).

En aquesta mateixa línia, Giorgio Nardone, en el seu llibre “Psicotrampas”, parla de les psicotrampes, de les estratègies que ens poden fer quedar-nos en cercles viciosos de por, per exemple. Nardone destaca, també, que la solució a les ansietats i les pors, només la trobarem per la via de l’acció, ja que arribem a patir angoixa pel fet de posar en marxa tres temptatives de solució disfuncionals: l’evitació de l’objecte o de les situacions que ens fan sentir por, la demanda de protecció i ajuda (que arriba a fer-nos dependents del fet que els altres ens tranquil·litzin i prenguin les decisions) i el control de les sensacions corporals que, paradoxalment, ens dur a perdre el control (i a tenir por de tenir por). La persona ha d’aprendre a evitar l’evitació, a entrar en acció i afrontar les situacions, recuperant la seva autonomia. El fet de buscar solució en teràpies prolongades centrades en el pensament i en el raonament de la persona no funciona. Com explica Nardone, els mecanismes que alimenten la por disfuncional tenen a veure amb comportaments en els que la consciència i la raó només hi tenen un petit paper.

Les pors disfuncionals, explica Cristophe André, tenen un origen epigenètic. És a dir, parlem d’una propensió a tenir por que es veu activada per l’experiència. Així, una persona amb la mateixa vulnerabilitat genètica pot desensenvolupar-la o no, en funció de les seves experiències. I, només, amb les noves experiències podrem desactivar els mecanismes de la por. Només l’acció ens pot canviar (vegeu, també, l’entrada del 14 de setembre http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html).

Richard Davidson, per la seva banda, manté una posició semblant i assegura que els patrons cerebrals inherents a la timidesa o a la tendència a tenir por (parla de la dimensió emocional de resiliència en l’entrada del 7 de juny de 2012 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/06/dimensions-dels-estils-emocionals.html) es poden canviar gràcies a l’entrenament de l’atenció o a les teràpies cognitivo/conductuals.

Alerta, doncs, amb aquelles teràpies que ens porten a explorar “les causes profundes” de les angoixes, de les pors. Alerta amb aquelles teràpies que ens prometen “curar-nos” gràcies a entendre les arrels, familiars o infantils, de les nostres pors. Els experts ens alerten que aquests camins, en lloc de potenciar les estratègies actives de resolució de problemes, ens poden portar a ruminacions excessives sobre la nostra culpabilitat o la de les persones que ens envolten.

Recordem: només l’acció ens pot canviar. Només la valentia pot fer recular la por.