“Coneixeràs gent a mesura que passi la vida. N’hi haurà que vindran per quedar, altres passaran, alguns t’aportaran moltes coses, altres et faran sentir traïda... No te preocupis, això forma part del fet de ser humana. I no et protegeixis massa; al final, les murades que poses no deixen entrar el dolor, però tampoc deixen sortir l’alegria.” https://benestaremocional.blogspot.com/2021/07/estimada-julia-ara-que-en-fas-23.html
Estimada Júlia,
Ara que en fas 25, vet aquí 25 de les històries que vaig prometre contar-te.
1.- El padrinet del Titànic.
La història del germà del pare del padrí Joan Vicens que va partir amb el Titànic cap a Nova York i es va enfonsar. La família va rebre una carta d’agraïment d’una dona que va contar que el padrinet del padrí va salvar-los a ella i al seu fill, acompanyant-los fins al bot salvavides.
2.- La història de la mare del padrí Joan Vicens.
La repadrina Apol·lònia era una al·lota gran, ben plantada i valenta. El padrí contava que “si vas a Campos i veus una dona gran i amb els cabells rojos al costat d’un home petit, aquests són mon pare i mumare”. La repadrina va viure a Madrid durant uns anys, fent de dida dels fills d’un dels germans Maura, que eren ministres al govern. El padrí Joan contava que el fill de n’Alfons XIII li deia que quan ell fos rei li donaria el que ella li demanés. La repadrina va morir de grip amb dues de les seves filles quan el padrí encara era petit.
3.- La història del padrí Joan Vicens.
Als set anys va anar d’aiguer a una possessió. Un aiguer era un nin que anava a cercar aigua Per portar-la als homes que feien feina. En aquest cas, els homes eren margers i es dedicaven a fer les parets d’una de les finques de l’amo. El padrí contava que, entre aquells homes, hi havia un montuiré molt conegut per les seves gloses. Ell se’n sabia moltes de memòria. Algunes d’elles les va recuperar na Maria del Mar Bonet en un dels seus discos. Al final, la història de fer d’aiguer va acabar Quan un home que estava de pas el va veure bastant desnodrit i li va dir a son pare “Ves a cercar en Joan perquè si no el mataran de fam”.
4.- Una família de selleters.
Els familiars del pare del padrí Joan Vicens eren selleters. Això vol dir que feien selles per cavalls i altres estris fets de cuir. Ell va entrar a fer feina amb els seus tiets i contaven històries i fumaven tabac. Li agradava molt fer de selleter. Contava que va estar a punt de morir-se unes quantes vegades, però va sobreviure. I que al Servei militar va fer de cuiner. Es va posar malalt, no sé de què, i va Anar a parar a l’Hospital Militar de Palma.
5.- Es mor la mare de la padrina Bàrbara de Vilafranca.
La padrina Bàrbara de Vilafranca tenia dos anys quan es va morir la seva mare. Ella era la petita de tres germans. I als tres anys la va recollir una tia que no tenia fills, després de veure com anava de descuidada i plena de polls. El seu pare era un desastre. Un canalla, deia el padrí Joan. El fill gran se’n va anar de casa de seguida que va poder. La filla gran es va casar als 17 anys per anar-se’n a viure a Palma. La padrina va quedar amb la tia. Va tenir molta sort. Es sentia molt estimada i va viure bé fins que la tia va morir. El pare la va reclamar i ella va dir que volia quedar amb el conco. Quan se’n va adonar que no seria possible i que l’obligarien a anar viure a ca son pare, va anar-se’n a Palma a ca la seva germana, on la va recollir la Guàrdia Civil per dur-la a Menors, mentre es resolia el cas. Ella va estar crec que un any allà. I en va sortir casada, als 17 anys, amb el padrí Joan.
6.- El padrí Joan coneix a la padrina Bàrbara.
El padrí Joan va conèixer la padrina Bàrbara quan estava malalt a l’Hospital Militar. Es veu que sortien a passejar al pati interior i els balcons del que era Servei de Menors donava a aquest pati. La padrina tenia 17 anys i hi estava internada, després de que el seu pare en reclamés la custòdia. Es van veure i es van somriure d’enfora. Ella li va enviar una carta, demanant-li si volia casar-se. Ell va dir que sí. Van haver de demanar els permisos. El jutge va decidir que la padrina ho podia fer. La tercera vegada que es van veure es van casar. Van estar junts fins que ella va morir.
7.- La relació dels padrins de Vilafranca.
La padrina havia estat una mare estricta que va convertir-se en una padrina molt afectuosa i permissiva. Els padrins sempre es feien broma i reien. Era tot molt curiós. Ella feia de comare i duia el maneig de les coses. Ell es deixava cuidar: rentar, afaitar, anar sobre el carro quan ella anava caminant… Ella duia el maneig dels diners. Ningú podia comprar una sella o un mè sense que ella digués la seva. Sempre era amable amb tothom. Però sempre feia el que trobava. En una ocasió que estaven a l’obrador de selleter del padrí, un Amic d’ell se li va insinuar. “Ai, Bàrbara, si tu volguessis” i ella li va contestar, rient: “ara vindrà en Joan i li direm a veure què li sembla…”.
8.- Com la padrina Bàrbara va fer-se comare.
Als 22 anys, la padrina ja tenia tres fills. El padrí Francesc era el segon. Era la nineta dels seus ulls. Quan en tenia uns 30 va fer-se molt amiga de la dona del metge. Aquesta li va proposar de fer la preparació per fer els exàmens de comare. Es prepararien per lliure les dues i després anirien a fer un intensiu a la Universitat de València i es presentarien a les proves. Ella va dir que sí. El padrí va vendre el solar que li havia tocat d’herència a Campos i les dues amigues van partir cap a València. Va ser un escàndol. Una dona als anys 40 deixar els nins per Anar-se’n a estudiar! El poble era un rum-rum. Les forces de l’establishment, rector i batle, van enviar una carta al rector de la Universitat per tal d’explicar que ella era una fresca i que el fet que estès allà era un escàndol. La padrina contava que el rector la va cridar, li va explicar el cas i va “arxivar” la denúncia a la paperera.
9.- Les peculiaritats de la padrina Bàrbara.
La padrina Bàrbara era una dona molt especial. Era ambidextra i feia randa amb una mà i seguia amb l’altra. Era capaç de mirar un patró de randa i copiar-lo mentalment Per després reproduir-lo després d’haver-lo vist només una vegada. Tenia dues amigues sordmudes amb les quals parlava a tota canya després d’haver après a comunicar-se amb elles. Eren dues Germanes molt peculiars, que es fixaven en tot I que, en dia de mercat, passaven per ca sa padrina per contar-li les noves del poble. Ella, si hi havia altra gent a la vora, anava traduint de manera simultània el que les altres deien. Va ser una bona comare. Amable i molt competent. Va salvar la vida a la padrina Francisca i a en Pere, que venia d’anques i s’havia quedat “encallat” al canal del part.
10.- La pèrdua de la padrina Bàrbara.
La padrina va començar a desaparèixer del món quan estava a punt de jubilar-se, sobre els 70 anys. El padrí Francesc estava consternat. Va patir molt. Ella, al principi, se n’adonava que anava perdent peu. Va ser molt trist. Va desaparèixer per sempre i va quedar-ne una doneta que feia coses estranyes i s’escapava de casa per anar a donar menjar a una mula inexistent. Va ser un dels meus primers dols.
11.- El padrí Francesc va estar a punt de ser frare.
Una de les idees més Fermes de la padrina Bàrbara era que els Seus fills havien d’estudiar. El padrí va fer-ho a la Porciúncula, on hi va anar als set Anys com a intern. Per Nadal, després de les vacances no hi volia tornar. El padrí Joan li feia la broma de que no es preocupés, que li comprarien uns porcs i feria de porqueret. La padrina li va deixar clar que havia d’estudiar. Amb el temps ho recordaria com un temps d’esforç, d’aprenentatge I de pau. Deia que un dels moments més feliços de la seva vida era quan acabaven els exàmens i passejava pel Claustre. Allà va traduir en Sèneca i en Marc Aureli. I va convertir-se en un estoic. Va deixar el centre als setze Anys per acabar el Batxillerat a Manacor. No volia ser frare. Volia tenir una família. Anava a Manacor amb bicicleta i s’estava a ca un germà del padrí Joan.
12.- El padrí Francesc sobreviu a la tuberculosi.
Quan estava ingressat a l’hospital abans de morir-se, el padrí agraïa ser un supervivent. Als 18 Anys va tenir tuberculosi. Tots els joves del seu entorn que van patir-la, van morir. Ell va tenir la sort de que la padrina comprava penicil·lina al mercat negre. Va sobreviure. Va abandonar la idea d’estudiar. Va començar a fer feinetes per comerciants i Per l’Ajuntament. Jugava a futbol. En un dels partits contra el Petra va conèixer la padrina Francisca. Va provar de festejar-la i no va Anar bé. Ho va tornar a provar després d’un temps. Ella li va dir que sí. Van festejar. Va emmalaltir, aquesta vegada no tan fort, però també depenia de la penicil·lina que la padrina aconseguia al mercat negre. Van casar-se. La padrina Bàrbara el va xutar després de la cerimònia. Van anar al Metge I ell va passar una temporada convalescent. Van anar a viure a Vilafranca. Van tenir en Joan. Va tornar a recaure. En Joan va passar mesos a Petra. La padrina Francisca va tenir una pleuresia. El seu germà l’anava a cercar amb la moto Per anar al Metge a Palma. Van sobreviure. Van tenir na Bàrbara. I quan na Bàrbara tenia uns quatre Anys i mig, en Joan havia combregat, van anar a viure a Petra. El padrí va entrar a fer feina de comptable a la ferreria del germà de la padrina Francisca. Era l’any 1964. Vaig néixer jo, la teva mare, el mes d’agost.
13.- La madrastra del padrí Pep.
El padrí Pep, el pare de la padrina Francisca, tenia una germana gran i un germà gran. La mare va morir quan ell era petit. El seu pare va tornar-se a casar amb una dona que semblava una madrastra de conte. Els maltractava. La cosa va empitjorar quan va tenir una nina. La germana gran va anar-se’n de casa als 17 anys a viure amb el seu home a Palma. El germà gran va partir cap a Sóller i d’aquí a França quan en va tenir 15. El padrí Pep era el petit. Quan tenir uns 12-13 anys, son pare va comprar-li una bicicleta. La madrastra va enrabiar-se i li va dir al nin que se n’anés i no tornés, ell i la bicicleta. Ell va partir cap a Sóller. Va fer feina amb el germà. Al cap d’un temps, va tornar a Petra i va cercar una feina. Va entrar d’aprenent amb un ferrer. Va aprendre l’ofici. Va conèixer la padrina Paula. Quan es van casar ella tenia 19 Anys. El pare del padrí Pep va vendre tot el que tenia per tal de que els fills de la primera dona no tinguessin herència. Volia deixar-ho tot al seu net petit, fill de la filla que havia tingut amb la segona dona. Va acumular els diners de totes les ventes a un compte corrent al que el net hi podria accedir als 21 anys. El net no tenia ofici ni benefici. Creia que seria ric. Quan va fer els 21 va agafar tots els diners i va anar a una timba de cartes a Manacor. Ho va perdre tot. Va tirar-se a dins un pou quan encara no havia complit els quaranta.
14.- Les Germanes de la padrina Paula.
La mare de la padrina Francisca, als 22 Anys ja tenia tres fills. La padrina Francisca era la mitjana. La padrina Paula havia fet sempre feina al camp, amb el seu pare. Contava que un dia que ella tenia uns 10 Anys i anaven a fora vila, van veure un Home que batia i cantava. Per fer-ho bé, es tapava una orella. La padrina va demanar a son pare: “Mon pare, perquè aquest home es tapa l’orella que hi senten?”. Sempre va ser sorda d’una orella. Quan ella es va casar, als 19 Anys, els Seus pares havien decidir Anar-se’n a viure a Inca. Tenien quatre filles amb ells, una més gran, però les altres més petites que la padrina Paula. Les havien dit que a Inca, si tenies filles, hi havia moltes oportunitats de feina a les indústries que sorgien amb força, sobretot de calçat. I així ho van fer. Van viure bé. Tres de les filles van casar-se allà. Els repadrins van morir el mateix dia quan Tenien uns 80 Anys.
15.- Les filles de la padrina Paula.
La padrina Paula va tenir una vida dura. Sempre va fer feina i va ser autosuficient. Era una dona manyosa, eixuta, recte, que va protegir les filles com si fossin senyoretes. Totes dues van estudiar amb les mestres i van aprendre un ofici. Mai van fer feina del camp. Mai es van llogar per fer feina pels senyors. Anaven sempre ben vestides i amb nines que, moltes vegades, eren de “casa bona”. A l’estiu, mentre la padrina Paula quedava cuidant fora vila i el germà gran, el tio Pep, cuidava la Ferreria, el padrí Pep i les dues filles anaven una setmana a l’hotelet de Sa Colònia de Sant Pere. El padrí era un senyor Sense diners. El seu lema era que si tenies dos duros a la butxaca, n’hi havia un per la casa i l’altra per ell. Anava al bar amb els senyors i comprava algun cavall bo o un ca de caça fi per anar als vedats a caçar. Va viure bé. Va morir jove. Les seves filles van viure bé. Van guanyar-se bé la vida.
16.- La família Vicens Bauzà.
Els padrins eren molt diferents. La padrina Francisca era una dona extravertida, alegre, explosiva. El padrí Francesc era un Home introvertit, que transmetia una certa Pau, reflexiu. S’estimaven molt. Van tenir una bona vida junts, deia el padrí abans de morir. Van tenir dos fills a Vilafranca i tres, seguits en tres Anys, a Petra. La casa era una casa de bojos. Els dos fills petits, en Pere I en Kiko, tot el dia feien trui. Jo era la del mig: la petita dels grans i la gran dels petits. Fora de lloc. Amb els cosins em passava el mateix: em sentia massa gran per anar amb els petits i era massa petita Per anar amb els grans. Quan era petita, adorava al meu germà gran. Ell ens feia molt de cas. Anava i venia d’Inca on estudiava a Sant Francesc des dels 9 Anys. Na Bàrbara, que havia de compartir quarto amb nosaltres, estava farta de tota la gresca que hi havia muntada sempre. Ella havia deixat les amigues, l’escola i els seus estimats padrins de Vilafranca quan encara no havia fet els cinc Anys i va tenir una adaptació difícil. És a dir, tothom passava d’ella. La padrina Francisca estava molt enfeinada intentant que en Pere i en Kiko no en fessin de les seves i cosint per la tia Catalina, a més de tota la seva activitat social. La padrina Paula posava ordre a base de Rondalles on tot era carn I fetge I es castigaven els dolents en pla Tarantino i donant tello als nins que, per la seva banda, no feien cas de ningú. La taula, a l’hora de dinar, era un sainet sempre. Es reia de manera incontrolada i sempre acabava que algú plorava, normalment en Kiko.
17.- En Pere Vicens.
En Pere era el meu germà. Teníem guerres territorials sempre. Ell era molt competitiu. I jo era molt comandona. Ell era molt despistat. Jo era molt responsable. Ens enteníem molt. Ens estimàvem molt. Ens barallàvem molt. Ens pegàvem I insultàvem de maneres variades. Ens contàvem la vida. Jo l’enviava a pondre. Ell me punyia. Ens aliàvem en contra d’en Kiko. S’aliaven ells dos en contra meva. Ell reia, s’enfadava i es desenfadava ràpidament. Jo, moltes vegades, estava farta i volia pau. Ell sempre volia gresca. De grans, ens contàvem les coses. Ell era un líder optimista, fatal a l’hora de llegir les males intencions de les persones, fatal a l’hora de lligar amb les al·lotes. Jo era una outsider individualista que flipava de les seves mogudes. D’adolescents confiàvem cegament l’un amb l’altre. Jo el protegia, li arreglava els papers, estava pendent d’ell. Ens va costar deixar de ser un tàndem. I, tanmateix, cada vegada que quedàvem sols parlant, tornava a sortir aquesta ressonància compartida de les històries de germans que han viscut, somniat, rigut i plorat junts.
18.- En Kiko Vicens.
En Kiko, que duu lligat el nom que li vaig posar jo (millor que el de Fanfavier, que era el que va porta a sobre fins que tenia 3/4 Anys, també posat per la “menda”), era un fenomen de la naturalesa. Amb el temps he entès que era un TDHA de llibre. Impulsiu, explosiu, imprevisible, divertit, dramàtic, desorganitzat, enginyós, còmic, disruptiu. Era capaç d’abraçar-te perquè t’estimava molt i, al cap d’un moment, encalçar-te per la cuina amb un ganivet en mà per matar-te (això fins que va tenir 8/9 Anys). S’enfadava amb zero coma, però el podies fer riure perquè no podia suportar les pessigolles. Aquesta tècnica, enviar-lo a rodar i després fer pessigolles perquè no plorés i anés amb la història a la mare, en Pere i jo l’usàvem sempre seguit fins que va tenir gairebé 10 Anys. En Kiko era la persona més generosa que he conegut en la meva vida. Sempre hi era quan el necessitaves. Era, també, una de les persones que sempre em feia riure més. Tenia tot els humors imaginables: negre, d’enginy, bèstia, irreverent, de jocs de paraules… Tenia moltes pors, que manejava com podia. Va viure sempre a l’ombra dels grans I el seu problema d’atenció li va fer molt difícil seguir els estudis. Això el va deixar tocat, entrampat. Vaig cansar-me de dir-li que es cerqués una altra cosa, que s’atrevís amb els estudis, amb el carnet, amb les al·lotes, amb un canvi de feina… Era una de les persones més curioses que he conegut, amb un coneixement enciclopèdic de coses, sobretot del futbol… Però no tenia coratge. No es va donar prou oportunitats. No va fracassar massa…
19.- La família del teu pare.
El teu pare sempre ha presumit de tenir cames arreu del Llevant de Mallorca: Son Serra, Artà, Manacor, Sant Llorenç… Aquestes cames són de la part de la padrineta, una dona petita i també pèl-roja, com la repadrina de Campos. El relat de la vida per Son Serra era mític: tranquil·litat, bromes entre les veïnats, natura, música i balls… La part del padrí Joan era del Pla, de Petra. La padrina Jerònia, la mare del padrí Joan Femenias, era una dona seriosa, llegidora i que s’entenia molt amb les filles i poc amb la nora. Però no es deia. El padrí va tenir diabetis i el teu pare recorda alguna de les baixades de sucre que va tenir. Jo només vaig conèixer les dues padrines. Els pares del teu pare s’havien conegut perquè el tio Miquel, el germà de la padrina, havia fet el Servei militar amb el padrí Joan Femenias. Es duien set Anys. El padrí sempre va dir que s’havia casat als 32 i “hi havia estat bé a temps”. El padrí tenia l’humor Femenias, que dic jo, un humor enginyós, un poc negre, a vegades, que heu heretat en Pau i tu. Jo reia molt. En Salvador el té un poc, també, a vegades. El teu pare és el petit, el segon, el que anava fent. Sempre va estar molt lligat amb el tio Miquel. Tanmateix, a ca seva parlava poc, com el seu pare. La part de la mare sempre va dur la veu cantant.
20.- Com vaig conèixer el teu pare (I).
El teu pare era del curs dels “brillants”. Els del 64 no vam tenir massa relació amb els del 63. Vam tenir molt mala sort. Mentre ells tenien persones relativament normals que feien de mestres, nosaltres vam patir una tempesta perfecta. A tercer, vam tenir una mestra amb un problema greu de personalitat que feia i desfeia, fent sentir malament a qui li queia malament. El que no sabíem, criaturetes, és que entraríem en una etapa molt pitjor: vendria una mestra de Castella que Ens faria patir de valent. El seu sistema, durant dos Anys, va ser: arribar, explicar alguna cosa, Anar demanant la lliçó i insultant a tort i a dret davant el més mínim dels errors i acabar l’hora amb tothom a punt de plorar. Van ser dos Anys de bullying del bo. Els dels 64, entràvem cada dia a classe com qui va a resistir una envestida. Jo vaig començar a tenir migranyes. Mumare va decidir que era el colacao i va donar-me cafè. Aquella mestra, Teresa Mata, no m’insultava massa a mi, no, però va mostrar-me el que era realment l’abús de poder. Amb una classe dels més grans, va provar la tècnica, però no li va Anar bé. Solució: quedar sempre amb els de la classe del 64. Ningú es va demanar mai com és que els del 64 tenim el número més Baix de graduats universitaris?
21.- Com vaig conèixer el teu pare (II).
Ca’n Salom. Aquesta és una paraula clau a la meva vida. Vaig començar a anar a fer el cafè als catorze Anys, fent una part del camí amb na Bàrbara. Allà me cercava la vida. Després d’un campament històric que vam fer als meus 18, vam començar a coincidir allà amb el teu pare. Ell havia estat monitor. L’únic que s’havia portat bé amb els que no hi anàvem com a tals. Els altres estaven incòmodes perquè molts nins ens feien més cas als grans que no ho érem que a ells. Vam passar un quilo. El teu pare era un motivat dels estels I molt enginyós amb les manualitats. Jo el coneixia del voleï, un poc. Després del campament vam començar a topar-nos molt i a parlar. Érem companys de capvespres d’estiu i de jocs. Érem amics. Ens contàvem coses. Rèiem molt. Ell tenia amors impossibles. Jo, després vaig sortir més d’un any amb un bon amic meu. Seguíem en contacte.
22.- Com vaig conèixer el teu pare (III).
Un altre campament. En un campament de Pasqua d’uns amics de ton pare vam dormir junts a una tenda. Vam parlar. Vam mirar els estels. Jo havia perdut el que havia estat la meva parella. Ell estava sol. I vam començar a sortir. I això no va agradar a ningú. I ens van fer el buit. I vam seguir. I ho vam deixar. I vam tornar. I vam créixer junts. I vam fer una vida junts. I vam anar a viure a Barna. I vam tenir en Pau. I ton pare va voler venir a viure a Mallorca. I vam venir. I tot va canviar perquè vas néixer tu.
23.- Com vas néixer tu.
Vas néixer gràcies a un compromís. El teu pare va decidir cobrir part del meu dia i, durant els primers mesos, ell feia horari seguit perquè jo pogués seguir fent feina. Vas ser un bebè preciós, rialler, caòtic, poc dormidor, encantador, despert, intel·ligent… Vam viure feliços enmig del caos i del cansament. Vam sobreviure-ho tot. En Pau estava un poc decebut perquè eres una nina i perquè no feies res, tan petita. Després s’hi va acostumar. Vas aprendre a viure amb els seus amics. Vas ser una criatura volguda i estimada. Els padrins t’adoraven.
24.- El que hem sobreviscut.
Estimada, no a tothom li passen tantes coses. Tenir dos tios morts és poc normal, estadísticament. He de demanar-te perdó per totes les vegades que, degut als meus dols, he estat poc disponible. Jo no volia. Encara record el xoc de quan va morir-se en Kiko i de com no vaig poder anar a comprar durant 20 dies. Però només li deia a ton pare que me sabia molt greu per tots, que me sabia greu no ser-hi del tot, però que no podia “tornar”. Perdó. Gràcies. T’estim.
25.- El que ens conten les històries.
Aquestes històries, amb amor, desamor, pèrdues, traïcions, caigudes en picat, recuperacions..., ens recorden que les vides no són lineals, que cada cert temps entrem en crisi (per coses nostres o per coses que ens venen de fora), que no sabem mai on acabarem, ni què ens passarà, però que si seguim endavant tot espassa. Diuen que l’important a la vida és l’esperança, la connexió i el suport. Esper que quedi clar que les històries d’aquesta família estan fetes de trossets d’aquestes coses, de com en moments tristos ens hem sobreposat i hem trobat suport en un lloc o en un altre, en gent que ens feia costat. El repadrí Joan Vicens, la repadrina Bàrbara, el padrí Francesc, la padrina Francisca, els meus germans, el teu pare i jo mateixa, no teníem ni idea als 25 anys d’on seríem ni de com viuríem 10 anys després. Quedaven pendents d’experimentar moltes coses dolentes i moltes més de bones. Això és la vida. Aprendre a viure-la envoltada de persones que estimes i t’estimen.
Molts d’anys, Júlia!
I perdó. T’estim. Gràcies.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada