“La nostra vida comença amb amor. Encara que la solitud pot ser un concepte humà, tots els mamífers som éssers socials (...) Per tal que l’amor sigui una emoció motivadora, l’has d’enyorar. Des d’una perspectiva evolutiva, tota aquesta proximitat necessària, de retruc, facilita l’aprenentatge social que porta al joc, a la comunicació, a la caça cooperativa i a estratègies complexes de criança i, per nosaltres els humans, al llenguatge, al sentiment de propòsit i a la cultura”
“Encara crec en l’amor. Encara crec que per molts de nosaltres, una companyonia profunda pot ser una forma meravellosa de moure’s per aquest món imprevisible. En absència d’això, hi ha altres alternatives. Les millors són la família, la comunitat, una mica d’optimisme en forma de, sí, el món pot semblar a vegades caòtic i injust, però també és preciós i sempre va canviant”
“Si la connexió humana està en l’arrel del patiment [per la pèrdua, per la ruptura], també és necessària per tal de superar-la, de transformar-la”
Florence Williams “heartbreak. A PERSONAL and SCIENTIFIC JOURNEY”
“Els fracassos, els bloquejos, no són l’excepció en el camí de la vida. Quedar-se entrampat forma part del procés d’aprendre. Les barreres i els obstacles són universals. Una vegada que ho acceptem, hem d’aprendre a distingir entre el que està en les nostres mans i el que està fora del nostre control. Després, podrem buscar ajuda, podrem plantejar-nos les potencials solucions.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2023/07/quan-els-problemes-ens-bloquegen.html
Cada una de les vides humanes està plena de petits entrebancs i de grans canvis.
Bruce Feiler, autor de “Life Is in the Transitions”, va descobrir que cada any o cada any i mig les persones hem d’acceptar canvis i, d’aquests, cada deu vegades un ens canviarà la vida. I, per això, va crear un terme nou: lifequakes, terratrèmols vitals. La majoria d’aquests terratrèmols vitals, sis de cada deu, no seran volguts i, a més, ens desestabilitzaran.
“Passem un gran percentatge de la nostra vida en un estat de transició”, escriu Feiler. “Si tens en compte que haurem de passar per entre tres i cinc terratrèmols vitals en les nostres vides adultes, i cada un d’ells consumeix entre quatre, cinc, sis o més anys, això poden ser trenta o més anys que passem en un estat de canvi. Això és la meitat de la nostra vida!”
A na Florence Williams li agradava estar casada. “M’agradaven les avantatges i la predictibilitat, els rituals associats a les reunions escolars en les que actuàvem com a pares, els dinars familiars, anar a passejar els gossos junts, els amics compartits, l’expectativa de tenir una bona jubilació.” Però un dia el seu marit li va dir que sentia atracció per una altra dona. I va entrar en un període de terratrèmol vital.
A “heartbreak. A PERSONAL and SCIENTIFIC JOURNEY”, Williams conta els més de dos anys que van seguir a la ruptura del matrimoni després de la confessió del seu marit de llavors. “Aquest llibre segueix la trajectòria general de la ruptura, partint dels moments de xoc, passant per la sensació de rebuig, el dol, la solitud i, finalment, arribant a les mesures de recuperació”. En tres moments d’aquest procés, va fer-se un estudi genètic amb Steve Cole, un especialista en el paper de l’estrès i de les emocions en la resistència a les malalties.
Els primers resultats van analitzar-se a partir de mostres preses 9 mesos després de la ruptura. Cole li va explicar que el seu genoma mostrava una alta activitat de gens relacionats amb la resposta inflamatòria del cos, amb una producció elevada de noradrenalina, amb més activitat en gens de la família CERB (coneguts per expressar la resposta a l’estrès) i amb una disminució d’aquells gens que es relacionen amb la resposta davant la presència de virus.
Al cap d’uns quants mesos, Williams va programar una baixada pel curs d’un riu (amb amics i família durant un tram del viatge i en solitari l’última fase). Després d’aquest viatge, va donar una altra mostra a Cole. Havien passat uns 5 mesos més. Els resultats van ser semblants. El seu cos seguia amb indicis d’activitat inflamatòria, amb estrès i amb poca resposta antiviral.
Al cap d’uns 9 mesos més, es va fer una altra anàlisi i, en aquest ocasió, les dades van mostrar un panorama diferent. La inflamació, l’activitat noradrenèrgica i la de la família dels gens CERB havien baixat. La biologia antiviral tornava a funcionar. Havien passat més de dos anys després de la ruptura.
Steve Cole explica que el sentiment de solitud pot considerar-se el factor de risc més tòxic, entre els que es coneixen, per a la salut humana. Cole afirma “els nostres cossos volen el que volen: la calidesa i la sensació de que ens entenen que ens dona una parella que ara ja no hi és. [Amb la ruptura] El xoc i el pànic estan servits”.
Els mamífers tenim fibres nervioses especialitzades que estan sota la pell i a les que les agraden les carícies lentes. “Quan es toquen d’aquesta manera, la nostra respiració s’alenteix, la nostra pressió sanguínia baixa i la nostra musculatura es relaxa.” A mesura que els mamífers evolucionaven, el dolor social de sentir-se rebutjat va encavalcar-se sobre les xarxes del dolor físic. De forma semblant, el sistema de vinculació social sembla haver aprofitat el sistema opioide cerebral, una part de la xarxa del dolor. “Les àrees que s’activen durant la separació de la parella -i durant la retrobada [quan es fan experiments amb animals]- són molt riques en receptors opioides”
Com escriu Williams, “El divorci pot ser una història inflamatòria; el sexe feliç és una història antiinflamatòria. Si l’amor és un analgèsic físic i emocional, té sentit que el cerquem quan ens sentim ferits.” El procés de passar del dolor emocional incapacitant a una recuperació relativa va durar més de dos anys. I va canviar-li la vida. Va ser un terratrèmol vital.
Un terratrèmol vital que va portar-la a fer-se nous plantejaments. “Pot ser m’he estat fent a mi mateixa les preguntes equivocades. En lloc de “Per què m’està passant això a mi?” i “Què he de fer ara?”, m’hauria d’haver demanat “Què estic aprenent i què és el que vull?”. I, afegint-hi les idees de [Steve] Cole, Com puc ajudar als altres?. Hi ha oportunitats allà fora, no tot són amenaces.”
El que li va funcionar per anar superant el xoc i el dolor de la ruptura, explica Williams, va ser el suport social de persones estimades (i d’altres que va anar coneixent a mesura que feia el viatge literari per trobar sentit a la ruptura), passar temps a la natura amb persones properes i trobar sentit i propòsit a la seva vida.
Williams ens adverteix que no sempre sabem llegir què és el que necessitem. I mentre no hi hagi lectors precisos del nostre estat corporal (que, com diu ella, va registrant el que passa a la nostra vida i “Quan t’has sentit ferida per algú a qui estimes, el teu cos sempre recorda”), podem tenir en compte “altres indicadors de com ho portem, Me sent segura? Veig el món com un lloc amb sentit o com un caos imprevisible? Dormim prou bé? No podem llegir sempre els nostres leucòcits, però podem llegir els nostres estats d’ànim. Estem tractant als altres amb paciència? Els budistes diuen que la il·luminació es presenta com amor i veient el bé en tothom. Si ets capaç de fer això, els teus factors de transcripció probablement brillen com una patena. Segueix fent les coses que t’agraden i llavors prova’n d’altres, (...) coses que requereixin esforç. No oblidis els suggeriments menys obvis, però basats en evidència científica, per tal de florir en un moment donat: propòsit, connexió amb els altres, biofília. I, per descomptat, el favorit de [Steve] Cole per curar el mal d’amor i les seves afliccions: “Centra’t cap a fora, en altres persones o en el món o en la història. Mira de contribuir””
Bon trànsit pels terratrèmols vitals!
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada