La vida és canvi...

“Pot ser m’he estat fent a mi mateixa les preguntes equivocades. En lloc de “Per què m’està passant això a mi?” i “Què he de fer ara?”, m’hauria d’haver demanat “Què estic aprenent i què és el que vull?”. I, afegint-hi les idees de [Steve] Cole, Com puc ajudar als altres?. Hi ha oportunitats allà fora, no tot són amenaces.”

“Passem un gran percentatge de la nostra vida en un estat de transició”, escriu Feiler. “Si tens en compte que haurem de passar per entre tres i cinc terratrèmols vitals en les nostres vides adultes, i cada un d’ells consumeix entre quatre, cinc, sis o més anys, això poden ser trenta o més anys que passem en un estat de canvi. Això és la meitat de la nostra vida!”

https://benestaremocional.blogspot.com/2023/07/com-superar-una-ruptura.html

 

“Una transició és un període vital d’ajustament, creativitat i renaixement que ens ajuda a trobar significat després d’una gran disrupció”

“El cervell es remodela a ell mateix tota la vida”

“Què és el que dona sentit a la vida i com això [que m’està passant] pot influenciar la història de la meva vida?”

Bruce Feiler “Life is in the Transitions. Mastering Change at Any Age”

 

 

 

 

 

 

La vida és canvi.

La vida és el resultat de les nostres transicions, com deia el pare de la psicologia científica Williams James.

Cada any, any i mig, canviarà alguna cosa de la nostra vida. I, a més, patirem entre tres i cinc terratrèmols vitals, canvis volguts o no, individuals o col·lectius que ens obligaran a aprendre noves maneres de fer i de viure. Aquest procés durarà tres, quatre, cinc o més anys. En la nostra vida adulta això poden arribar a ser uns trenta anys o més, en un estat d’adaptació...

Bruce Feiler, en el seu llibre “Life is in the Transitions. Mastering Change at Any Age”, planteja la pregunta de com podem aprendre a viure millor aquests canvis, com podem potenciar l’adaptació i la resiliència a la nostra vida. Feiler declara la guerra a la idea de la “crisi dels quaranta”, que suposa que la vida és una història lineal, que discorre plàcidament, fins que es troba amb la pròpia mortalitat, amb que ja comença a acabar-se el temps...

“La vida no és esperar a que la pluja s’aturi; la vida va d’aprendre a ballar sota la pluja”, afirma una de les participants de l’estudi que es presenta al llibre.

La vida és canvi, manté Feiler. I no acceptar-ho ens limita la capacitat d’adaptar-nos-hi. Fins ara, argumenta aquest autor, la nostra cultura suposava que la nostra trajectòria vital es podia contar com una història lineal, en la que passaven coses relativament previsibles i que els contratemps i les crisis d’adaptació eren l’excepció, no la regla. La realitat, però, es mantenia indiferent a aquesta visió, i les persones seguíem trobant-nos amb de tres a cinc terratrèmols vitals que feien que ens plantegéssim seriosament quin era el sentit de tot plegat.

Els terratrèmols vitals són massius, caòtics i sovint ens fan sentir miserables. Sempre venen a moments inconvenients i fan que encara tot sembli més inconvenient. Tanmateix, adverteix Feiler, ens aporten preguntes noves que ens condueixen a noves maneres de veure el món: “Què és el que dona sentit a la meva vida i  com pot influir sobre la història de la meva vida?”

“Quin tipus de persona vull ser? Quina història vull contar? Què dona significat a la meva vida?” L’estudi de Feiler ha identificat tres ingredients clau d’una vida equilibrada. Les anomena l’ABC del propòsit: A per agència, B per belonging (pertinença) i C per causa.

L’Agència fa referència al sentiment de que pots tenir un cert impacte sobre el món que habites i parla d’autonomia, llibertat, creativitat i competència. La pertinença (Belonging) ens recorda les persones que ens envolten i que ens cuiden i parla de relacions, comunitat, amistat i família. La Causa suposa un compromís transcendent més enllà d’un mateix que fa que la vida tingui significat i parla del sentit de ser cridats, de tenir una missió, una direcció, un propòsit.

A més, si volem viure una vida plena, harmònica i joiosa, hem de cuidar les tres capes de la nostra identitat narrativa: la història del jo, en la que nosaltres som l’heroi, el que actua, el creador que executa la capacitat d’agència i com a resultat es sent en plenitud; la història del nosaltres, en la qual formem part d’una comunitat, una família, un equip i sentim la pertinença a un grup i de retruc ens sentim necessaris; i, finalment, la història del tu, en la què serveixes un ideal, una fe, una causa i et dones a tu mateix als altres i, per extensió, ens sentim part d’una cosa més gran que nosaltres.

Quan les nostres fonts de significat estan en equilibri, és a dir, els nostres ABC i les nostres històries, les nostres vides són harmòniques. Tots tenim una identitat bàsica que es basa primer en un dels elements del propòsit i en els altres amb menys força. La majoria de gent del món occidental conta una història relacionada amb el jo i basada en l’Agència. L’estructura d’aquesta narració és una trajectòria, una línia en la que apareixen la feina, el canvi, la constància, la por, la superació, la resiliència...

Per altra banda, dues persones de cada cinc basen la seva història en la Pertinença. Parlen de la seva vida com si fos una espècie de cercle (una casa, una capsa, un bol...) i les paraules que apareixen estan relacionades amb la gent, amb l’amor, en les relacions, amb la maternitat, en la identitat... En aquest apartat, les dones representen més d’un 60% de les persones que tenen aquesta història com a primària.

La Causa com a element estructurador de la història de la pròpia vida apareix en tres persones de cada deu i parlen dels principis o del compromís que guien la seva trajectòria existencial. Les persones són el centre de tot, amb el propòsit de fer del món un lloc millor, on es faci el bé, on es treballi pels altres... La gent parla de la vida representada com una papallona, una creu, una estrella...

Quan es dona un terratrèmol vital, en forma d’un canvi dramàtic en la vida (una mort, una malaltia, una pèrdua, una catàstrofe natural..), moltes persones canvien el seu relat, en el que s’anomena una “ocasió autobiogràfica”, un moment en el que ens veiem obligats a plantejar-nos qui som i qui volem ser.

El que sol passar en aquestes ocasions, explica Feiler, és que ens plantegem el pes relatiu que donem a cada una de les tres fonts de significat i la forma de la història que configuren. Podem passar de veure la vida centrada en l’agència a viure-la compromesos amb una causa, com en el cas d’aquelles persones que passen, després d’una malaltia, de viure centrats en la feina a fer activisme social per una causa solidària. O d’estar centrats en la família a comprometre’s a crear una ONG. O de fer activisme social a trobar una feina nova centrada en el propi creixement personal. O de treballar en el món de la promoció de l’educació pública, per exemple, a cuidar d’un familiar malalt.

Els canvis vitals no són lineals. Feiler identifica tres fases en la transició i explica que cada persona sol dur-ne una bé i una especialment malament. A aquestes tres fases les anomena “el llarg adeu” (el final de l’etapa que havíem viscut abans del terratrèmol vital que ens ha empès a canviar), “la caòtica part del mig” (la transició pròpiament dita, on encara no tenim clar res i on comencem a deixar enrere el que érem) i “el nou començament” (on ja hem incorporat la nova història i els nous valors).

Quatre persones de cada deu consideren que la primera fase, “el llarg adeu”, és la més difícil. La nostra aversió a la pèrdua i la indecisió davant les opcions de tria ho compliquen tot. Sobre un 47% consideren que “la caòtica part del mig” és la més difícil, es senten sols i perduts. Una de cada sis persones viuen “el nou començament” com la fase més dolorosa, on han de comprometre’s amb una nova identitat.

Una de cada cinc persones inverteixen entre dos i tres anys en la transició. Una de cada cinc, també, diuen que han tardat entre sis i nou anys en completar-la. La resposta més comuna, però, és entre quatre i cinc anys.

La vida mitjana d’una transició està sobre els cinc anys.

 

Quina és la història de la teva vida? Quina forma té? Està basada en l’agència, en la pertinença o en el compromís amb una causa social?

Has patit més d’un terratrèmol vital? Ha canviat això la teva vida?

Quines eines t’haurien ajudat a fer millor la transició?

 

Continuarà...