Quan el temps s’acaba...

 

 

“Hi ha tres coses importants a la vida: la primera, ser amable; la segona, ser-ho sempre, i la tercera, mai deixar de ser-ho” Henry James

“Si puc evitar la misèria del dolor físic, si puc fruir dels plaers senzills de viure dia a dia, si puc dir adeu als meus amics més estimats, en persona o per escrit, si puc mostrar la meva millor cara, expressar el meu amor i acceptar el meu destí amb dignitat, llavors, tal vegada sí, el moment de morir serà una espècie de culminació”  Marilyn Yalom

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La vida i la seva màgia estan molt presents al meu dia a dia. Suposo que, en el fons, encara que soni estrany, el fet de meravellar-me sobre el fet d’existir ve de no donar el que tenim per fet, de pensar en la seva fragilitat, d’acceptar la mort com a no existència. Cada vegada que experimento la seva proximitat, cada vegada que em trobo a prop dels dols, sento que és un privilegi encara poder estar vius, mentre, com deia en Serrat, “encara tinc força”.

“Quan l’alè esdevé aire” és el títol d’un llibre que conta la història d’un jove neurocirurgià que es troba amb el procés de morir. La tristesa de la història, però, té un efecte catàrtic i paradoxal: al final, acabes per pensar que l’element crucial de la narració és que tot comença “quan l’aire esdevé alè”, una meravella de la biologia, producte de milions d’anys d’evolució de la vida a la terra i que s’inicià amb l’atzarós camí d’unes algues que van produir l’oxigen que respirem els humans... A més, l’element que dona sentit a tot plegat, al final dels finals, és el contacte amb altres persones, el que anomenem amor.

D’amor parla un altre llibre preciós: “Inseparables”, escrit a quatre mans pel psiquiatre Irvin D. Yalom (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/02/10-coses-sobre-la-vida-i-la-terapia.html) i la seva dona Marilyn Yalom. Personalment, m’agrada més el títol anglès “A Matter of Life and Death”, perquè d’això tracta la història, d’un assumpte de vida i mort (no de vida o mort). Al final morirem, diuen els protagonistes de la història. De fet, Marilyn conta el procés que segueix el càncer que la porta, als vuitanta-set anys, després d’una vida plena, a plantejar-se com vol que sigui el seu final, el moment en què ja no quedi alè i només hi hagi aire...

No és un llibre trist, a pesar de tractar la mort i la pèrdua. És un llibre sobre gratitud, sobre amor, sobre el sentit de la vida, sobre els records, sobre la superació, sobre l’amistat, sobre la família, sobre donar-se la mà i trobar-hi consol. És un llibre de contrastos, entre la dona que va prenent decisions per plantejar-se un final digne i a la seva mida i la negació del seu marit psiquiatre que intenta no deixar-la anar. És un llibre de reflexions sobre la pròpia relació, sobre l’impacte que té un “nosaltres” compartit sobre la vida de les persones. És un llibre que acaba amb una reflexió sobre el dol, d’un home ferit per la pèrdua que cerca consol en els seus propis escrits, en els d’abans de conèixer l’angoixa de sentir la solitud en la seva pròpia ànima.

Què passa amb els records quan ja no hi ha ningú que les recordi? Què passa quan mor la darrera persona que et va conèixer? Com acceptar que el que et demana el cervell, connectar amb una persona que ja no hi és, anirà desapareixent generant un cert consol i una certa sensació de culpa? Aquestes preguntes van tenyint els capítols del marit, fidel a la seva formació de terapeuta existencial.

Com puc fer arribar el meu agraïment a la vida en general i a totes les persones que m’han ajudat a viure-la com l’he viscuda? Quin és el moment per decidir que ja n’hi ha prou? Què he de fer amb les meves coses? Quina és la millor manera de dir adeu? Com fer que el meu marit accepti la meva mort? Quin llegat puc deixar als meus fills i nets? Aquestes reflexions ens arriben en la veu de la dona, fent un repàs de la seva vida, de les persones que l’han marcada, de la malaltia, de la vida en parella, de la importància de la família i de la seva gratitud per una existència plena de sentit.

Agrair, connectar, ser conscients, estimar, perdonar, trobar sentit al que fas, ajudar... Viure mentre ens quedi alè. Aquesta és la conclusió de tot plegat.

Bona reflexió!