Fa 10 anys va morir monpare...

“El meu pare era un estoic. Un dels clàssics. Els seus ideals eren la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/el-meu-pare-era-un-estoic.html

“La construcció del nostre caràcter davant la vida depèn de nosaltres, recorda Marc Aureli. Només nosaltres mateixos ens podem allunyar de la bondat i de la integritat. Només nosaltres podem decidir en què ens volem convertir i cultivar qualitats com la sinceritat, la dignitat, la perseverança, la temprança i la sobrietat.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El meu pare era un estoic. I va morir ara fa 10 anys, conscient del que estava passant, fent balanç del que havia estat la seva vida, agraint el temps de què havia pogut gaudir...

El meu pare, inclús d’adult, va decidir seguir fidel al tarannà de la meva padrina, a la determinació, a l’autoacceptació, a l’observació del món com si fos una mar en la que havíem de navegar... El meu pare era alt i fort, però amb uns pulmons plens de forats, que feien que l’aire no hi quedés massa temps i l’obligaven a fer pauses per poder seguir el ritme, el seu ritme, el que ell anava creant... El meu pare va aprendre a reposar, a reforçar els músculs, a esperar... I, en cada cosa de la vida que em passava, em feia arribar la necessitat de saber esperar, la necessitat de tirar de la paciència per tal de poder arribar al que havies d’arribar que, en el seu cas, era ser una persona digna.

La dignitat de la paciència, dels silencis, de l’estudi, de la solitud, de la demostració d’afecte, del perdó, del respecte...; d’això anaven les seves lliçons. Era allà, mirant com t’anava la vida, demanant-te “què ha passat? I ara? Què fas compte fer?”, inclús quan no feia la pregunta directament o la feia a través de la mare. Recordant-te que havies de fer-te càrrec de la teva vida, dels teus problemes, de les teves relacions, dels teus valors.

La paciència. Aquesta és una de les primeres lliçons que em va ensenyar i que va fer que aturés la calentor de les meves reaccions de frustració. Les coses són com són. Accepta-les, d’entrada. I, després, fes el que trobis que has de fer. La paciència és una cosa activa, és una forma d’estar en el món, és un espai que et fas teu i que et permet respondre en lloc de reaccionar (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/10/les-tres-fases-de-la-resposta-les.html). Practicar la paciència no és fàcil. La pressió i la pressa no ens ho posen mai fàcil. Has d’estar centrat i viure en el moment. Has de ser conscient del teu paper, de la situació, de l’estat del teu cos i del teu cervell. Has d’activar els teus valors i tenir clar que d’això en depèn conservar la dignitat i ser capaç de practicar la compassió en tot moment, conscient de que tots som humans i fem el que podem.

Oliver Burkeman explica al seu llibre “Cuatro mil semanas” que per treure-li el suc a la paciència has de seguir tres regles:

 

1.- Aprèn a acceptar i a fruir els problemes.

Això suposa acceptar que els problemes són la regla en la vida. No podem frustrar-nos pel fet de que sorgeixin problemes. Mai deixarem de tenir-los. A més, com diu Burkeman, un problema en realitat és una cosa inesperada que requereix la teva atenció. Com deia la mare d’un amic (hola, Felip!!!), “els problemes ajuden a viure”.

 

2.- Basa’t en el que s’anomena la regla de les passes petites o, altrament dita, de “l’incrementalisme radical”.

Robert Boice, un professor de psicologia, es va dedicar a estudiar els hàbits dels seus millors companys que, a més, eren els més productius i va descobrir que dedicaven a l’escriptura una part més petita de la seva rutina diària que els demés. Aquesta estratègia assegurava la seva constància, gràcies al fet d’acceptar que les millores es donen a llarg termini, donant petites passes. Voler fer massa, porta a fer menys, per la via de cremar-se i, després, de procrastinar per tal d’evitar el malestar. Has de saber aturar-te quan és l’hora pactada, encara que sentis que estàs ple d’energia.

 

3.- L’originalitat és, en moltes ocasions, l’altra cara de la falta d’originalitat.

Només pots ser original després de no haver-ho estat, després d’haver tingut la paciència de copiar, de fer proves, d’aprendre tècniques noves i acumular experiència. Per deixar de ser convencional, primer ho has de ser. No pots pressionar la realitat perquè vagi més ràpid. Has de tenir la paciència d’anar passa a passa. Com diu Burkeman: “Per tal d’experimentar la profunda comprensió mútua d’una parella que fa molts anys que estan junts has de seguir amb aquesta persona; per saber el que es sent quan estàs arrelat a una determinada comunitat i lloc, has de deixar de córrer món”

 

En definitiva, com deia el meu pare, has de tenir la paciència de saber esperar a que la gent que estimes trobi el seu camí. Has de saber que hi haurà problemes i has d’acceptar-los i demanar-te “I ara, què faig?”, centrant la teva atenció en les possibles solucions. Has de saber que el dolor d’un entrenament només se’n va amb un altre entrenament. Has de saber que per fer una cosa bé, has de seguir en camí i que, al principi, no te’n sortiràs massa bé.

Inclús, en els darrers moments de la teva existència, en lloc de plànyer-te per la teva mala sort, dona-li la volta i agraeix tot el que has viscut i tot el que has compartit. Imagina que ho fas, cada dia. El meu pare ho va fer durant els que van ser els seus darrers dies.

Bona reflexió!