“La moral, la política i la religió poden ser grans temes de conversa, però només quan els elefants [els nostres sistemes emocionals i de creences] estiguin tranquils i els genets [els nostres jos conscients i autojustificadors] fora de servei. La moral ens uneix en equips per tal de que puguem competir amb altres equips, però les nostres diferències són més petites del que semblen. Tots participem en el mateix joc” Jonathan Haidt
M’agradaria ajudar a canviar a les persones quan ho necessiten. Ens agradaria a tots, en especial quan ens afecta molt el que les passa a la gent que estimem: als nostres fills, a la nostra parella, als nostres amics, als nostres familiars... Tots, en algun moment de la nostra vida, ens hem trobat en la situació d’haver d’acceptar la impotència de no poder fer veure la necessitat de modificar la conducta a algú que ens importa molt.
NO ens funciona donar més informació, ni sermonejar, ni pregar, ni castigar, ni amenaçar... Al contrari, la conducta que volem canviar s’enquista i la relació amb la persona empitjora, carregada de frustració per part de les dues bandes: una de les bandes, la que empeny cap al canvi, per la impotència sentida; l’altra persona, la que es sent pressionada, pel que considera una falta d’empatia i de respecte.
Al final, hem de tenir en compte les nostres peculiaritats com a humans i acceptar que hi ha una tendència cap a la inèrcia que sempre fa més difícil els canvis. A més, necessitem tenir una actitud constructiva i basada en evidències. I, això, com vèiem en entrades anteriors, és el que ens proporciona Jonah Berger en el seu llibre “Catalyst”.
Berger ens explica que els factors que s’oposen al canvi i reforcen la inèrcia de la nostra manera de fer són cinc: la Reactància, l’Ancoratge, la Distància, la Incertesa i, finalment, l’Evidència confirmatòria.
La Reactància, que s’activa pel que es considera una amenaça a la pròpia autonomia, es desactiva gràcies a quatre antídots (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/02/no-li-diguis-el-que-ha-de-fer-posa-li.html). L’Ancoratge, fruit de la neofòbia i de la nostra aversió al canvi, es pot superar si activem dos antídots diferents (evidenciant els costos de no canviar i impedint tornar a les maneres antigues de fer les coses, com vèiem a https://benestaremocional.blogspot.com/2021/03/quines-son-les-perdues-per-no-canviar-o.html).
La Distància, el tercer dels factors, es podia explicar fent referència al punt de partida que tenim sobre qualsevol tema. Tots tenim una posició a la vida respecte a tot el que ens puguem imaginar: l’educació, la llibertat d’elecció, l’homosexualitat, la igualtat de gènere, la política, les vacunes, la medicació, l’amistat, l’amor... En moltes ocasions, no ens hem pres la molèstia en pensar sobre el que realment opinem i com s’ha construït aquesta opinió. Tanmateix, cada vegada que algú intenta vendre’ns un canvi que xoca amb la nostra posició de partida, ens tanquem en banda. Estem distanciats de la posició de l’altra persona.
El que els estudis demostren, explica Berger (i tal i com vèiem ja a https://benestaremocional.blogspot.com/2019/11/la-trampa-de-la-intelligencia.html ), que exposar a la gent a informació que no quadra amb la seva visió del món no tan sols no ajuda al canvi, sinó que enquista i empitjora la distància que fa impossible el diàleg i el propi canvi. En una paraula, la informació no ajuda.
Donar a la gent la informació correcta sobre, per exemple, les vacunes, fa que les persones que sospiten de la conveniència de posar-se-les, passin a ser més contràries a fer-ho. Berger explica que per tal d’afrontar de manera estratègia aquesta dificultat, hem de tenir en compte la posició de partida de les persones implicades en el canvi. I, per això, defineix dues zones:
· La zona d’acceptació: aquella en la que trobaríem posicions favorables al tema, en aquest cas a les vacunes.
· La zona de rebuig: aquella en la que trobaríem posicions desfavorables al tema o, fins i tot, activament bel·ligerants en contra de qualsevol opció relacionada, en aquest cas, amb l’administració de vacunes.
Així, la informació que es transmet serà útil si queda a prop del que és la zona d’acceptació de la persona. En cas de que entri clarament en la zona de rebuig, només enquistarà més a la persona en la seva posició inicial. Darrera d’això hi trobem un dels biaixos més potents de la psicologia humana: el biaix de confirmació, la tendència a cercar aquella informació congruent amb la nostra posició inicial.
Thomas Gilochvic, un psicòleg especialista en el tema, explica que tractem la informació de manera diferent en funció de si el tema està tractat d’acord a la nostra zona d’acceptació o entra en la nostra zona de rebuig.
· Si hi estem d’acord d’entrada la pregunta inconscient que se’ns planteja és: “Puc creure això?”.
· Si va en contra de les nostres creences la pregunta és: “M’ho he de creure?”
En el primer cas, la nova informació es pot assumir fàcilment. En el segon, passa per un escrutini major i, en la majoria d’ocasions, es considerarà poc creïble, anecdòtica o equivocada i, per tant, s’ignorarà i la posició en la zona de rebuig es veurà reforçada.
Quins són els antídots per la Distància? Berger ens en proporciona tres:
1) Troba la zona mitjana susceptible al canvi.
Quan un tema no ens toca d’a prop tenim un zona d’acceptació gran i una zona de rebuig petita, de manera que l’exposició a nova informació no ens va ni ens ve. Per això, les campanyes massives de propaganda o d’informació tenen gairebé cap efecte sobre la gent que no hi està interessada. I, a l’inrevés, quan un tema ens interessa molt tenim una posició ferma i ens trobem amb una zona d’acceptació petita i una gran zona de rebuig. En aquest cas, l’exposició a la informació tindrà també un efecte no cercat: la gent que hi estava a favor hi seguirà estant, la que hi estava en contra veurà reforçada la seva posició (per aquesta raó s’han deixat de fer xerrades i campanyes en contra del consum de drogues en joves, per exemple).
Si volem que una campanya d’informació sigui efectiva haurem de considerar com a objectiu a aquelles persones que estiguin a una zona intermitja: estan interessades relativament en el tema, però no hi tenen una posició massa formada. I, també ens haurem de fixar en les necessitats dels diferents subgrups. Si vols oferir un servei, comença pel grup que en tingui necessitat. Si vols engegar un canvi, comença per aquelles persones que consideris més properes a la teva visió i veuràs com es convertiran en motivadors pel canvi.
2) Demana un canvi inicial el més petit possible.
Fer un canvi radical és sempre difícil. Fer una petita modificació d’un hàbit (per exemple, beure només un refresc, menjar un tros més petit de pastís, posar el menjar en un plat més petit, assaborir més lentament el que mengem, introduir una culleradeta més de verdura o amanida..; anar per les escales, deixar el cotxe un poquet més lluny, fer uns quants estiraments...) fa que la nostra zona d’acceptació es mogui amb nosaltres, es faci més gran. El canvi s’ha de veure com un procés i qualsevol passa pot ser la primera passa.
Quan dividim un procés en fases el facilitem. Aquesta sempre és una passa fonamental del canvi.
3) Busca un punt d’acord i parteix d’aquest per tal de fer possible el canvi.
Escoltar sense jutjar, anar al fons de les qüestions, empatitzar amb els sentiments de l’altra persona... Aquesta és l’arrel de les converses que els anglosaxons denominen “deep canvassing”. En aquests casos no es tracta de posar-se en el lloc de l’altra persona, sinó de recordar que el que senti l’altra, nosaltres ho hem sentit també, encara que en altres situacions o per altres motius (vegeu també com podem analitzar les diferències polítiques en funció de les emocions morals a https://benestaremocional.blogspot.com/2020/10/els-tres-nivells-de-personalitat-que.html )
Si volem canviar prejudicis, per exemple, no es tracta de parlar dels drets de les minories, sinó que s’ha de partir de la nostra humanitat compartida, del que tots sentim, del que tots cerquem. Hem de parlar d’amor, de la nostra necessitat de tenir cura uns dels altres, de la por a que ens excloguin, de la vergonya quan ens ignoren o ens humilien públicament, de l’angoixa de que parlin malament de nosaltres. Amb aquestes coses tots ens sentim igual, independentment quins siguin les nostres creences.
Les converses que provoquen canvis comencen igual: amb la constatació de que som persones i, com a tal, ens preocupen coses com les relacions profundes, la possibilitat d’ajudar a les persones que estimem i que ens importen. A partir d’aquí, del reconeixement que tenim els mateixos sentiments, encara que cap a persones i temes diferents, és més fàcil fer el pas a veure’ns tots com a part de la mateixa espècie, amb els mateixos drets.
Les converses que provoquen canvis exemplifiquen alguna cosa com “Ei, veig que ets una persona, que té els seus valors, que intenta anar construint la millor versió possible del seu jo. És així com veus aquesta qüestió? És així com vols arribar a ser? Si és així, què faràs a partir d’ara per mantenir aquesta millor versió?”
Bona reflexió!
Continuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada