500

 

Moltes gràcies. De tot cor. Estic molt agraïda de poder escriure des d’aquí, de fer alguna cosa que em permeti connectar, ni que sigui un moment, amb altres persones que volen entendre com funcionem, com podem arribar al benestar emocional. A una vida amb sentit, entrega i passió.

Malgrat tot, seguim aquí. I ens demanem com ho podem fer el millor possible. Què hem de recordar perquè la vida esdevingui plena de possibilitats? Quines coses ens poden allunyar de tenir l’opció de sentir que fem el que hem de fer, el millor que podem i sabem fer? Com podem ajudar als altres a que es sentin millor, acompanyats, acceptats, respectats? Com ho podem aconseguir amb els més vulnerables: els petitons, els joves, la gent gran?

“Qui vols ser en temps de coronavirus?” demanàvem quan va començar aquesta pandèmia que ens acompanya des de principis de l’any passat. La resposta podia variar en funció de si ens deixàvem dur per la por o de si ens reorientàvem disposats a fer el possible per aprendre de la situació o de si ens marcàvem com a objectiu estar, més a prop que mai, connectats als altres i als nostres valors.

D’això va la vida. De com l’afrontem. De com acceptem les pèrdues. De com ens centrem en el que realment depèn de nosaltres. De la nostra capacitat per ser flexibles cognitiva i emocionalment. De recordar que no estem sols, que som una espècie ultra social, que estimem i ens estimen i que l’amor és una cosa orgànica, feta d’accions que es dirigeixen a fer possible la connexió amb els altres.

Em deia l’altra dia una al·lota que aquesta història de la pandèmia i el fet que ja té més de trenta anys l’hi ha fet pensar en la fragilitat de l’existència, en que, a pesar de tot, ha tingut sort a la vida i que, segurament, ha arribat el moment de deixar de queixar-se pel que no és, per qui no és ni serà mai, per les seves peculiaritats... “Ja estic cansada d’aquesta història de decepció amb mi mateixa.” I, aquí, va recordar-me el privilegi de la meva feina: acompanyar en aquests moments en els que recordem la nostra humanitat compartida, el miracle de ser una de les moltes possibilitats en forma humana, deixant enrere la vergonya o la ràbia o la culpa...

Aquest dia, el dia que jo anomeno “No he vingut en aquest món a sofrir”, ens recorda que tenim les opcions que tenim, ens toquen les cartes que ens toquen i no podem seguir autoodiant les nostres personalitats o els nostres condicionants si volem una vida plena. No val castigar-te per qui ets o per com ets. Tu ets el teu punt de partida. Aprofita’l. I després de fer-me’n una versió especial, aquesta al·lota, va explorar la segona afirmació que pot canviar-te per sempre: “Hauré de viure amb mi mateixa el resta de la meva vida”. Els altres canviaran. Les circumstàncies canviaran. La vida canviarà. Si tu ho vols fer, hauràs d’acceptar les teves peculiaritats i aprendre a viure el millor possible amb elles.

Deixa de castigar-te per ser dona, pel teu cos, per la teva orientació sexual, per la teva timidesa, pel teu pes, per les teves emocions, pels teus sentiments, pel teu passat, pels teus pensaments... Deixa de donar importància al que, simplement, són punts de partida. No et faltis al respecte, no et parlis amb menyspreu, no deixis que et parlin malament o t’estimin malament. Tampoc ho facis als altres.

Assumeix el punt de partida i així podràs aprendre habilitats noves, maneres d’actuar diferents. Podràs cercar la teva veu. I entendràs el que hauries d’haver sabut des del principi, si nosaltres els adults que t’hem criat, haguéssim sabut com fer-t’ho arribar: ets un miracle de l’evolució, sembla mentida que sortissis de dues petites cèl·lules i hagis arribat fins aquí. Hi ha un lloc per a tu en aquest món. Cerca’l. O crea’l. I trobaràs persones a les que estimar, coses per fer que et faran sentir útil, valors pels quals lluitar i viure.

Trobaràs sentit, entrega i passió. En aquest últim paràgraf hi ha la tercera gran frase del canvi “Gràcies a l’autocompassió puc seguir creixent i millorant”. Cerca la calma. Controla la teva atenció. Respira. No prenguis decisions en calent. No et deixis dur per la xerrameca negativa de la teva veu interior. Aprèn a veure’t com el que ets: una persona.

Al final, hem d’aconseguir recordar que som persones. Com les que van viure abans que nosaltres. I van estimar i plorar i perdre i aprendre. Què quedarà de nosaltres quan ja no hi siguem? Qui vols ser, mentrestant?

“Què vols ser en aquesta vida?”, em va demanar en Guillem un dia caminant. “Vull que la gent que estim es senti estimada i, mentre pugui, ajudar a viure millor a qui em vulgui donar el privilegi d’acompanyar-lo”.

Moltes gràcies per donar-me el privilegi d’acompanyar-vos durant una petita part del vostre camí.

Una abraçada virtual