“la solució a les ansietats i les pors, només la trobarem per la via de l’acció, ja que arribem a patir angoixa pel fet de posar en marxa tres temptatives de solució disfuncionals:
l’evitació de l’objecte o de les situacions que ens fan sentir por, la demanda de protecció i ajuda (que arriba a fer-nos dependents del fet que els altres ens tranquil·litzin i prenguin les decisions) i el control de les sensacions corporals que, paradoxalment, ens dur a perdre el control (i a tenir por de tenir por).
La persona ha d’aprendre a evitar l’evitació, a entrar en acció i afrontar les situacions, recuperant la seva autonomia.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/05/educar-la-por-arribar-la-valentia.html
“la por ens indica, en moltes ocasions, el camí a seguir. I, quan l’acceptem, s’obrin sempre noves vies de creixement. Per això, els meus clients són sempre la gent més valenta que conec.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/03/lestres-bo-i-lestres-dolent-visca.html
“Abandona, d’una vegada per totes, la idea de no tenir por i, en lloc d’això, camina directament cap a les teves pors, amb els teus valors com a guia; camina cap al que realment t’importa. Coratge no és l’absència de por; coratge és una por que camina cap al seu objectiu” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html
Diu Susan David que la valentia és por en moviment. La valentia no està feta de l’absència de por; això ens convertiria en uns inconscients eixelebrats. La valentia és allò què fem a pesar de la por. La por és aquella motxilla que duem a sobre, però que se va buidant a mesura que anem endavant. Necessitem acció per tal d’alliberar-nos de la por. La por és estàtica, cerca estar arrecerada, fora de circulació, evitant tot el que es pugui assemblar al risc, a la incertesa. La por, com a bona emoció negativa, ens tanca dintre de nosaltres mateixos, no deixant que la informació exterior entri en les nostres consideracions, fent que la vida de cada vegada sigui més petita i esquifida...
Tim Ferriss sap molt bé que és la por. I coneix també a les seves germanes: l’evitació, la impotència, la desesperació... Ve d’una família amb històries de bipolaritat i conta que porta sobre les seves espatlles més de 50 episodis depressius. Ara, explica a una xerrada TED de fa un temps (vegeu https://www.ted.com/talks/tim_ferriss_why_you_should_define_your_fears_instead_of_your_goals ), li té la mesura presa, a la por, i no deixa que es faci amb el control de la seva vida. El moment en què va començar aquest camí cap a la valentia es remunta a una crisi que va patir cap al 2004 i que va fer que es replantegés la vida, gràcies a la saviesa estoica i, sobretot, a la visualització negativa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/05/la-visualitzacio-negativa-tecniques-per.html ).
Ferriss ha construït un sistema en 3 passes per tal de treure el suc a l’habilitat de visualitzar el pitjor que pot passar:
Passa 1: Què passaria si...?
(per exemple, deixés la feina per provar-ne una altra; comencés una relació amb aquesta persona; donés la passa de parlar del meu problema; deixés una relació que està resultant tòxica; m’atrevís a anar-me’n una temporada al lloc que sempre he somniat...)
En el full que usem per contestar la pregunta sobre les coses que ens fa por si tirem endavant en la nostra decisió de fer el que ens agradaria fer, hi trobem tres columnes:
1. en la primera, “Definir” , hi hem de posar entre 10 i 20 coses que siguin les pitjors conseqüències que ens imaginem en cas de fer l’acció decidida;
2. en la segona, “Prevenir”, hi hem d’escriure el que podem fer per tal de fer menys probables els problemes que hem posat a la primera columna; i, finalment,
3. en la tercera, “Reparar”, hem de pensar en formes de seguir endavant una vegada que hagi passat el pitjor que imaginàvem.
Passa 2: Quins serien els beneficis en cas d’intentar-ho o de tenir èxit de manera parcial?.
D’entrada, la decisió de dur-ho a terme i provar-ho ja és una experiència nova. Si tenim un cert èxit en el nostre intent, haurem après tota una sèrie d’habilitats que abans no teníem. O, com a mínim, haurem après a acceptar les conseqüències del que hagi passat de manera més estoica, amb el dolor pertinent, però amb molt menys patiment.
Passa 3: Quin seria el preu de no fer el que trobo que he de fer?
Aquí hauríem de tenir en compte les conseqüències de no fer res a 6 mesos, a 12 mesos i a 3 anys. Quines serien sobre la meva vida, sobre el meu estat d’ànim, sobre la meva salut? Milloraria la meva vida si fes cas a la por? O a la llarga tindria un preu molt alt?
Al final, al balanç de cada una de les passes li podem assignar un número de 1 a 10 sobre l’impacte negatiu que hem de pagar per fer el que hem de fer, un altre sobre l’impacte positiu sobre la nostra vida en cas de fer-ho i, finalment, un altre sobre el que passaria si no ho féssim.
Això, però, no ens farà immunes a la por. Simplement, ens farà més forts davant l’adversitat, més àgils emocionalment, més realistes sobre les nostres capacitats, més congruents amb els nostres valors i el que considerem important a la vida... Però, sobretot, ens farà entendre que la por mai és el problema. El problema és la inacció.
Bona pràctica!
PS. El meu germà Pere va fer una cosa semblant quan li van diagnosticar el càncer. Va posar fil a l’agulla i va decidir tenir un espai setmanal per tal de poder parlar sobre les pors, sobre les conseqüències sobre la seva vida, sobre la decisió d’afrontar el procés pensant en els altres i deixant la part mèdica als metges. La passa 2 la tenia clara: si al final el càncer es feia l’amo del seu cos, ho faria sense haver-li pres la vida, el que li agradava fer, el que volia deixar arreglat... La passa 3 encara era més clara: no volia de cap manera viure com un malalt. Estava malalt, sí, però tenia una vida per viure fins a l’últim alè.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada