“ [Passes temps sola i te n’adones de que és] Quan t’atures de treballar i comences a ser. Quan deixes de definir-te a tu mateixa pels papers que jugues per l’altra gent I per tu mateixa. Deixes de veure’t en el context d’una societat. Deixes de jutjar-te comparant-te amb els altres. Deixes de valorar el teu pensament en funció del que seria acceptable pels altres. No només comences a sentir la teva veu, sinó que comences a adonar-te’n de que ets una persona, de que estàs escoltant una ment (…) Estar sola és la pràctica més important de totes les pràctiques. T’arrela en el que és i t’ajuda a escapar del que penses que hauria de ser”
Brianna Wiest “101 ESSAYS that will CHANGE the way YOU THING”
“Quan entres en una relació com una persona completa, sense cercar que una altra persona et completi o que sigui la teva mitja taronja, realment pots connectar i estimar. Saps com vols passar el teu temps, saps el que és important per a tu i saps el que has de fer per tal de créixer. Tens l’autocontrol per esperar a la persona amb la que pots ser feliç i la paciència Per tal d’apreciar-la. Te n’adones que pots aportar valor a la vida d’algú altre. Amb aquests principis, estàs preparada per donar amor sense sentir-te ’n necessitada o sense por”
Jay Shetty “8 rules of love”
Aprendre a estar sola és la primera regla per tal d’estimar bé als altres.
Així de clar ho explica Jay Shetty al seu llibre “8 reglas del amor”. Una de les preguntes que més fem els humans als cercadors de Google és “trobaré parella?”, escenificant la nostra por, les nostres inseguretats i el malestar davant l’opció de quedar sols, de sentir-nos sols.
Tanmateix, aquestes pors ens condemnen a començar amb mal peu en el món de l’amor.
El cinema, les novel·les, les històries que anem consumint, presenten sempre l’amor romàntic com la cura per la solitud. Qualsevol altra opció, ens recorden, és un error i ens deixarà insatisfets i incomplerts.
Però només poden estimar-te com ets capaç d’estimar i estimar-te a tu mateix. No poden donar-te el que ja no tens, simplement perquè no ho podries col·locar enlloc. No pots donar el que no tens, tampoc.
Per això, només hi ha un camí, ens recorda Shetty. I comença per trobar-te còmode amb tu mateix.
Sabem que la majoria de problemes de parella deriven de la comunicació, de la seva qualitat, de la seva quantitat. Però si no hem usat temps per tal de descobrir el que sentim, el que pensem, el que ens agrada, el que ens mou, els nostres valors, no podrem comunicar-ho als altres. Quedarem al marge de la connexió autèntica. O esperarem que l’altra persona trobi la manera que llegir el nostre pensament (cosa que, evidentment, no passarà mai).
Només si aprenem a estimar-nos a nosaltres mateixos, desenvoluparem compassió, empatia i paciència. Que és el que necessitem per tal d’estimar bé als altres.
Estar sol és una cosa que hem d’aprendre a gaudir. Estar sols amb els nostres pensaments, amb els nostres sentiments, amb el que ens agrada fer. Només pots donar vida a les relacions si tu ja en tens, de vida.
Shetty ens proposa cultivar la solitud, com un do, com una manera de crear riquesa interior. Prova d’anar al cine, a una exposició, al gimnàs, a fer una activitat nova, a fer un cafè, a fer voluntariat… Observa com, amb la pràctica, sorgeixen sensacions noves al teu interior: el que era por es converteix en expectació, el que era incomoditat es converteix en tranquil·litat… Comences a pensar d’una altra manera, veient oportunitats on abans hi havia barreres.
Hi ha un camí que ens pot conduir de sentir-nos sols a gaudir d’estar sols. Les etapes van de la presència, passant pel malestar fins arribar a la confiança.
En la primera, la presència, quan estem atents al que sentim, pensem i volem, ens fem conscients dels nostres valors. Gràcies a aquest coneixement, podem aprendre a prioritzar els nostres valors i a evitar actuar en calent quan hi ha un conflicte. Gràcies a aquest coneixement, podem aprendre a donar més protagonisme a les nostres fortaleses (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/05/les-fortaleses-personals.html), en lloc de deixar-nos dur per les nostres pors i les nostres febleses.
No necessitem tenir els mateixos valors. Necessitem deixar de lluitar per imposar-los. I aprendre a respectar els de cada persona.
En la segona etapa, el malestar, aprenem que a vegades resulta difícil conviure amb els propis pensaments. Recordo aquesta sensació quan era adolescent. El cap m’anava a mil, analitzant tot el que passava, amb una xerrameca que arribava a sentir com a hostil. Els meus pensaments es centraven una i una altra vegada en tots els meus defectes, les meves inseguretats i les meves pors. Intentava posar-hi ordre, però en moltes ocasions acabava esgotada i “cansada de ser jo mateixa”. Tanmateix, era molt conscient que no podia fugir-ne. Podia fer una llista, analitzar-la i processar-la amb humor. Podia trobar refugi en els pensaments d’altres persones, sobretot fictícies, que m’ajudaven a tenir perspectiva i a fer-ne bromes. Podia presentar-me com un personatge estrambòtic que intentava fer el que podia per connectar amb els altres. I, així, aconseguia deixar enrere la por, la inseguretat, la confusió…
En la tercera etapa, la confiança, partim de l’acceptació que és el que ens permet estar còmodes. Aquesta etapa és molt important per evitar relacions de dependència o de domini. Quan arribem a la confiança podem exportar-la a la relació (recordeu que és una de les claus de l’èxit dels màsters de John Gottman, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/davant-un-conflicte-restaurar-la.html). I, gràcies a la confiança, podem tenir converses difícils amb la persona amb la que volem compartir vida sense cercar la seva aprovació o sense lligar la nostra autoestima a la seva reacció.
Sense confiança podem sentir que no som dignes d’amor. Però, en aquest cas, hem oblidat que som persones. Perfectament estimables. El truc per arribar a la confiança passa per ser coherents amb els nostres valors, dedicant temps al que ens importa. Hem d’assumir el compromís de canviar el que no té aquesta coherència i invertir temps a millorar aquests aspectes de la nostra vida. Tanmateix, això no es pot aconseguir si els nostres objectius són externs (basats en la motivació externa, com els diners, el poder o l’estatus). L’objectiu ha de ser el creixement personal, és a dir, el que té a veure amb l’acceptació de les nostres fortaleses i les nostres limitacions, la nostra regulació emocional, la cura del nostre cos i de la nostra salut, el temps dedicat a les relacions que ens importen i, finalment, la nostra relació amb el materialisme, cosa que ens pot desviar del que realment necessitem.
En aquesta etapa, explica Shetty, podem introduir canvis per tal de treballar el creixement personal. Per tal de facilitar-los, podem recórrer al que ell anomena les tres C: coaching (cercant informació i mestres que ens puguin ajudar; però tenint clar que la clau sempre són les petites passes), consistència (usant la informació per fer un pla, lligat a les accions concretes a fer, no a l’objectiu final) i comunitat (cercant una comunitat que doni suport als nostres esforços, tant pel que fa a la motivació com a la informació).
La solitud té les seves recompenses. La primera és la possibilitat d’entendre la nostra pròpia complexitat. D’esdevenir estudiants de nosaltres mateixos. En la meva adolescència jo en deia “ser capaç de pensar-me a mi mateixa, amb l’objectiu de ser una persona amb la que m’agradaria estar i parlar”.
Acceptar la pròpia complexitat ens permet aprendre què ens agrada, qui som realment i com podem afrontar els reptes que ens posa la vida. I ens permet estalviar-nos quedar-nos enganxats a persones que ens resulten atractives però que realment no coneixem i que, tal vegada, no ens convenen.
Si no ens entenem, no ens coneixem i no ens acceptem, ens podem trobar anant a remolc del que els altres volen. La visió de la vida de l’altra persona pot esdevenir la nostra visió. Com diu el meu estimat Guillem, “si tu no decideixes, els altres decideixen per tu”.
Si no ens entenem, no ens coneixem i no ens acceptem, ens podem trobar que no tenim una visió clara de l’amor, sinó que aquesta és el resultat de les visions presentades en les pel·lícules, els llibres, els nostres pares, el nostre cercle íntim…
Els gustos, els objectius i les visions de l’altra persona poden formar part de la relació gràcies a la confiança i a l’autonomia, sempre que posem els nostres sobre la taula.
La segona recompensa de la solitud és el desenvolupament de la regulació emocional i de la paciència. Sense aquestes destreses podem caure en l’esclavitud de les nostres atraccions i de la nostra impulsivitat. La regulació emocional, que Shetty anomena autocontrol, és el resultat de l’espai que deixem entre els estímuls i la nostra resposta. En el cas de l’atracció romàntica o sexual, podem aprendre a separar els nostres sentiments de desig, de la persona per la qual els sentim. Això ens permet fer una passa enrere i valorar la situació. L’autoconeixement ens ajuda a donar aquesta passa. I les preguntes amb les que podem omplir aquest espai guanyat són “Me convé? Podem crear una relació sana? Podem créixer junts? Pot ser una aposta a llarg termini?”. Aquestes preguntes ens permeten distingir entre el que simplement ens pot fer sentir bé i el que ens pot fer créixer.
La tercera recompensa de la solitud és la possibilitat de sentir el nostre jo com a sencer, contraposant això al que ens venen de les relacions com a manera de “completar-nos”. El perill d’aquesta darrera visió és la de pensar que l’altra persona ha de solucionar els nostres problemes o les nostres inseguretats. I, com explica Shetty, encara que la ciència ens ha confirmat que els altres, sobretot les persones estimades, són una font de corregulació emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/quan-no-ens-entenem.html), això passa a ser positiu si cada una de les persones implicades en una relació adulta és capaç d’autoregular-se per ella mateixa.
La solitud ens permet practicar la regulació emocional en lloc d’esperar que ens vingui de fora. Es tracta de fer-nos preguntes com “Som amable amb mi mateixa? Som honesta amb mi mateixa? Estic disponible per tal de fer-me càrrec de les meves pròpies necessitats emocionals? Reconec i estic pendent dels meus esforços de creixement personal?”
Recorda que les persones arribaran a tractar-te com tu et tractes a tu mateixa.
Altres persones poden ajudar-te, però si tu no intentes entendre’t a tu mateixa, ningú ho podrà fer per tu.
L’esforç que suposa conèixer-nos a nosaltres mateixos ens ensenya que, encara que estimem profundament a la persona amb la que estem, sempre serà difícil arribar a entendre-la.
Tal vegada la lliçó més important que ens dona la solitud és ajudar-nos a entendre la nostra pròpia imperfecció. I això ens prepara per estimar veritablement a una altra persona, en tota la seva bellesa i les seves pròpies imperfeccions.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada