Advertiment:
Alerta! Has entrat en terreny de canvi de dècada! Això, diuen els sociòlegs i els psicòlegs, són paraules majors. I tu diràs “No, noooo, jo encara en faig 29” I sí, en fas 29, però has de saber que els estudis diuen que els efectes del canvi de dècada es veuen els anys que acaben en 9. En aquests moments la gent pren decisions més arriscades, en pla canviar de joc, o trobar altres sortides...
Estimat Pau,
L’altra dia vas obrir la porta de la consulta a una gent que em va dir si eres el meu fill, “aquest jove agut que ens ha obert la porta”, les sonaves, em van dir, a més, que trobaven que teníem una retirada... Jo vaig dir una cosa que al padrí Francesc li hagués agradat molt: “Sí, és molt agut, i sí s’assembla al meu pare, encara que si coneguéssiu son pare diríeu que és clavat a ell...”
Sí, rei, t’has convertit en un jove agut i guapo, me diuen. Moltes vegades me donen l’enhorabona, pel que has dit o pel que has fet. I jo, tota “humil”, les don la raó: “sí, és molt guapo, com el seu pare!”, “sí és molt agut, ho fa molt bé”... Crec que, tenint en compte tot això, podem tranquil·litzar als estudiosos del canvi de dècada i dir-los que, per ara, no sembla que estiguis a punt de tenir una crisi existencial...
De fet, les preguntes existencials formaven part del teu repertori quan eres petitó. “Per què la gent torna gran? Per què s’ha de morir? Com és que tinc aquest nom? I aquesta família? Per què he d’anar a escola? Per què la gent gran comanda? Per què vosaltres, mon pare i tu, sou dos i jo només un? Per què aquesta persona tracta malament als altres? Per què fan tan soroll a les festes?....”
Viure amb algú que ho qüestiona tot és estimulant. A vegades, quan encara deuries fer 5è o 6è de Primària, deies coses per veure si m’enfadava o me feien gràcia. La veritat és que em feia molta gràcia tenir un fill que pensava tant. Era un repte. Vam discutir, o tu discuties mentre jo callava, tota la teva adolescència, fins que vas tornar gran i, als 18 anys, per primera vegada a la vida, vas dir la frase màgica que ho va canviar tot: “Mumare, me sap greu, m’he equivocat”. Ja ens podíem equivocar! Ja no feia falta pensar el mateix! Ja podíem demanar perdó! I tot va ser diferent. I vas tornar de la travessa que havies començat als 3 anys, la travessa de la gran crisi existencial.
Per tot això, crec que els 29 seran uns 28+1 i que, segurament, tindràs la sort de veure el temps com un corrent d’aigua que va fent el seu camí, adaptant-se als meandres que van generant les circumstàncies, conscient que l’important són els moments en els que aprenem coses i que compartim amb la gent que estimem.
Cada vegada que faig una meditació “loving kindness”, quan arribo a tu penso:
“Així com tots els éssers volen estar bé i viure lliures de patiment,
Que en Pau estigui bé i visqui lliure de patiment.
Que en Pau estigui bé,
Que en Pau sigui feliç.
Que en Pau estigui sa,
Que en Pau tingui una vida plena d’amor”
Això és el que et vull desitjar, una vida plena de sentit, entrega i passió. Que trobis el teu Ikigai, de manera que, quan vinguin les hores fosques, puguis travessar-les posant un peu davant l’altra i recordant que sempre torna a sortir el sol.
Una besada de ta mare que t’estima...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada