Anar al psicòleg?

 

“El COPC denuncia que a Catalunya hi ha 9 psicòlegs per cada 100.000 habitants, la meitat de la mitjana europea. “I si ens comparem amb països de l'entorn la xifra és encara més escandalosa”, afirma Pino. Per exemple, la ràtio a Alemanya és d’una cinquantena de psicòlegs cada 100.000 habitants, i a Finlàndia la xifra s’enfila fins als 110, segons dades de l’OMS.” https://www.ara.cat/societat/dos-mesos-espera-psicoleg-efectes-pandemia-consultes-privades-salut-publica_130_4157972.html

“En les noies noto un augment importantíssim dels trastorns alimentaris. S'han passat moltes hores enganxades a Instagram veient cossos perfectes i ara tenen problemes d'autoimatge per comparació i moltes inseguretats de cop. També ha incrementat molt la indefensió que senten envers el món, una certa desmotivació i desesperació i una apatia general, com si els fos igual el que facin a la vida perquè res està gaire clar. M'he trobat amb nois amb dificultats per socialitzar, amb addiccions greus a les pantalles, i un increment molt significatiu d'autolesions, ideacions suïcides i intents de suïcidi.” https://www.ara.cat/societat/psicoleg-hauria-normalitzat-gimnas-salut-mental-pandemia_128_4071388.html

“Segons l'estudi, 1 de cada 5 nens té un trastorn d'aquest tipus (TDHA, dislèxia, autisme ...). No obstant això, només es diagnostica 1 de cada 10 casos en l'ensenyament públic i 2 o 3 de cada 10 a la concertada/privada, "per això tenim el fracàs escolar que hi ha a Espanya".” https://criatures.ara.cat/infancia/trastorns-neurodesenvolupament-son-principal-causa-fracas-escolar_1_4154761.html

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dos mesos en llista d’espera, si demanes cita per anar a un psicòleg de la xarxa de la  sanitat pública. Aquestes són les dades. Encara que hi ha un cert estigma social pel fet de demanar anar-hi, el problema més gran és la manca de professionals. I, com podeu llegir als articles que cito al principi d’aquest escrit, el problema d’accés a l’ajuda psicològica s’ha complicat pel fet que la pandèmia ens ha deixat una penyora fosca: un augment del malestar emocional i psicològic, sobretot en els adolescents i en la gent gran.

El cas dels adolescents es veu agreujat pel que es comenta al tercer article, sobre els trastorns de neurodesenvolupament. Mal detectats a Primària, estan presents en un de cada cinc nins. I, pràcticament, expliquen el fet que siguem el segon país europeu, després de Malta, en fracàs escolar, Els adolescents es troben, en un moment determinat de la seva vida, encetant una etapa en la que s’ajunten les gran preguntes existencials de “Qui som jo? Com som? Quin és el meu lloc en el món?”, amb un canvi d’etapa escolar, amb una mitjana dels 80% dels problemes d’aprenentatge sense diagnosticar i els efectes d’una pandèmia mundial que els va mantenir tancats en un moment de màxima vulnerabilitat.

“Hi ha d’haver algú que estigui per aquests nins”, em deia la meva amiga Eulari Gelabert, parlant dels casos greus que es troba cada dia a l’escola. Ella, psicòloga i logopeda, bregada en la coordinació de diferents serveis educatius, en els equips d’Orientació de Secundària, abans, i ara en un equip d’Orientació a Educació Primària, és una d’aquelles persones que intenta pal·liar aquestes mancances, a pesar de les dificultats. Parlant de la seva preocupació per la feina, pel material sensible amb el que treballen, recordava la força de les estadístiques.

Hi ha una de cada quatre criatures que pateixen maltractament en aquest país. I, com en el cas dels problemes escolars derivats de dificultats d’aprenentatge, només es detecten un de cada deu casos. Tot plegat, amb l’augment dels problemes d’alimentació en les adolescents i els problemes d’habilitats socials en els nins i adolescents, fan de la salut mental una prioritat ara i de cara al futur d’aquestes criatures.

Els equips d’Orientació fan el que poden. Els mestres i els professors, també. Tanmateix, la falta de formació dels professionals i la mala organització de les prioritats per part de les autoritats educatives i dels serveis socials ens deixen en aquesta tessitura: molts problemes, la majoria no diagnosticats i els que sí ho estan, han d’esperar una solució fins que les cues d’espera o els recursos dels pares ho permeten.

“Una societat demostra la seva vàlua per com tracta a les persones més vulnerables que hi viuen”. Aquesta és la frase que repetíem amb n’Eulari en la nostra conversa sobre què podem fer, ella des de l’escola, jo des del meu despatx. Tanmateix, és trista la conclusió: si hem de decidir com és ara la nostra societat, la veritat és que en sortim un poc malparats.

Els nins, els joves i la gent major estan patint. I no hi dediquem prou recursos.

Bona reflexió...