“les persones que es col·locarien
en els punts extrems de les dimensions podrien arribar a un bon nivell de
funcionament en cas de tenir les eines necessàries per viure en un ambient que
potenciés les seves capacitats”
“Principi 5: L’èxit en la vida es
basa en l’adaptació del cervell a les necessitats de l’entorn. En el món
d’avui, a diferència d’altres èpoques, per tenir èxit s’ha de llegir bé, ser
sociable, pensar racionalment, aprovar exàmens, tenir una disposició alegre i
altres exigències marcades pel món desenvolupat.”
“La nostra responsabilitat com a
societat és aconseguir que qualsevol criatura pugui trobar el seu camí cap a la
realització, independentment del seu punt de partida, de la seva posició en les
dimensions bàsiques emocionals. Tothom té dret al benestar emocional producte
d’una vida plena, amb sentit, entrega i passió.”
"sense el potencial del desordre, res en el cosmos canviaria mai" Rudolf Clausius
Als 10 anys vaig adonar-me’n de
la situació. Estava mirant un quadern de tasques del meu germà petit i em vaig
quedar de pedra. La mare li havia demanat que copiés una frase i ell va
començar la línia fent una lletra normal i la va acabar amb una lletrota enorme,
que ocupava la meitat de la fulla. Què dimonis fa? –pensava jo. Aquesta manera
de fer les coses no entrava en els meus esquemes. No ho entenia.
La meva mare tampoc acabava d’entendre
el que li passava al seu fill petit. Per què havia d’anar contínuament a parlar
amb els mestres? Per què no feia les coses com els altres i prou? Era cert que
amb en Pere ja s’havien encetat les consultes amb els tutors de torn. En Pere
tenia el cap al futbol i volia ser ferrer i prou. No volia estudiar i badava i
jugava i badava. Aquest estat d’anar fent i tenir el cap a un altre lloc li va
durar fins que va acabar COU (el que ara és 2n de Batxiller). Però la seva
manera de fer, o no fer, les coses era “normal”. La d’en Kiko no,
definitivament no.
Anys més tard, quan van posar sobre la taula els criteris del que es coneix
com a TDAH, el famós dèficit d’atenció, vaig veure clarament que en Kiko hi encaixava, amb totes les
lletres: dèficit d’atenció,
hiperactivitat, impulsivitat. No podia mantenir l’atenció centrada massa
temps, era un desordre continu, les rutines no anaven amb ell, parlava quan no
tocava i deia el que no tocava, feia el que no tocava... La mare cridava. I,
per primera vegada a la vida, cosa que en aquella època era impensable com a
tasca parental, va asseure’s amb els seus dos fills petits a estudiar i a fer
deures.
La neurodiversitat té aquestes coses: persones amb una hiperconcentració,
com el meu pare, i persones amb una concentració fluctuant, amb una atenció
dispersa, com el meu germà Kiko. I tot això, com s’explica a https://benestaremocional.blogspot.com/2012/11/la-neurodiversitat-i-les-diferencies.html
, la neurodiversitat ha tingut un efecte
sobre l’espècie humana: augmentar les nostres possibilitats de supervivència.
Tenir persones que se n’adonen dels detalls, com els que tenen una personalitat
ansiosa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/10/la-cara-adaptativa-i-amable-de-lansietat.html
), persones que se n’adonen de la “salsa” del que passa, com els hiperactius i
persones que es concentren únicament en el que es considera important, com els
obsessius, ens ha ajudat a sobreviure com a grup, ha sumat en el compte que ens
ha fet l’espècie més adaptable del planeta.
La visió del TDAH com una
malaltia és possible en una societat que prima un tipus d’educació determinada
i que pensa que s’han de prioritzar unes maneres de fer concretes, centrades en
feines molt estàtiques i estructurades, donant importància absoluta a la
informació procedent de la lectoescriptura. En una societat de caçadors/recol·lectors tal cosa seria
impensable. També ho seria si la societat cerqués maximitzar al màxim les
aportacions de cada una de les posicions sobre una dimensió com és la de l’atenció.
Però, com explica l’autor de l’article https://aeon.co/essays/the-music-of-all-time-is-a-duet-between-order-and-disorder
, la cultura occidental es basa en
definicions binàries i oposades, com la d’ordre i la de caos. L’univers,
tanmateix, canta ordre i canta caos i enmig de totes les possibilitats que
sorgeixen d’aquesta dualitat es dóna la creativitat. Tal vegada encara
estem molt lluny d’entendre com fer possible que cada persona pugui aportar tot
el que té per donar.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada