“És a dir, en el joc de la vida, si ets dona o transsexual, tens un color de pell que no sigui considerat “blanc” i la teva orientació sexual no és heterosexual, tens assegurada una configuració que suposa jugar amb una sèrie d’entrebancs assignats de sèrie. I, no hem parlat de la classe socioeconòmica, que també té el seu què i, en cas que sigui alta, dona una sèrie de claus d’entrada a, sí, tota una sèrie de privilegis que et col·loquen millor per aconseguir més opcions de joc.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/08/ser-bones-persones-en-el-joc-de-la-vida.html
“Hem de recordar que al darrera de cada regla, hi ha algú que l’ha imposada. Hem de recordar que una categoria, en el millors dels casos, és una aproximació ; en el pitjor, uns grillons.”
Lulu Miller “Los peces no existen”
“El que els mitjans, i el que anomenem “nosaltres” [les persones] en general, s’han oblidat de recordar-nos, és que sigui com sigui les dones som belles, i prou bones, tal i com som. Punt.”
Hillary L. McBride “Mothers, Daughters and Body Image. Learning To Love Ourselves As We Are”
Les dones som persones.
I hem de ser tractades, i ens hem de tractar a nosaltres mateixes, com a persones.
Les dones hauríem de ser educades com a persones.
Tanmateix, les estadístiques ens recorden que això no està passant. Mireu, si no, qualsevol estudi sobre depressió, trastorns d’alimentació, patiment d’abusos o, inclús, pobresa…
Ser dona en el joc de la vida és, d’entrada, més complicat que ser home (recordeu el que ens assenyalava Michael Schur a https://benestaremocional.blogspot.com/2024/08/ser-bones-persones-en-el-joc-de-la-vida.html). Si tenim en compte les conseqüències del sistema neocapitalista (i ho analitzem amb intel·ligència sociològica, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/07/no-ets-el-centre-del-mon-o-la.html), tenim menys ingressos, menys poder i una pressió més gran pel que fa a la nostra imatge.
Hillary L. McBride en el seu llibre “Mothers, Daughters and Body Image. Learning To Love Ourselves As We Are” intenta explorar el darrer punt.
Com podem acceptar la nostra imatge amb compassió?
Com podem protegir les nostres filles dels camins foscos de la comparació social, dels trastorns alimentaris, de la depressió i de l’angoixa marcada pel nostre aspecte físic?
McBride proposa una agenda que contempla l’educació emocional, l’honestedat integral, l’autoafirmació per tal d’aconseguir la seguretat, el trebal de la força del cos per sentir el que ens dona i permet la vida, la creació de la nostra pròpia veu, del que anomena “llibertat mental” i, així, de l’empoderament social…
I ens recorda el poder amplificador de les xarxes socials.
Quins missatges estan reforçant els tik-toks, les instagramers, els influencers?
“La forma en què els mitjans ens il·lustren a les dones sobre bellesa, i normalment sobre la necessitat de trucs de bellesa/pèrdua de pes/moda, pivota sobre el que ens farà [suposadament] més atractives. I, la meta de ser més atractives, tal i com implica la paraula mateixa, té l’objectiu d’atreure a una altra persona. El propòsit de tenir un determinat aspecte està dirigit cap a algú i aquest algú és normalment un home”, reflexiona McBride.
Hem d’aconseguir que ens triin, que ens vulguin. “Ser vàlides”, en deia una al·lota a la consulta i, per això, entenia acomplir uns certs cànons de pes, bellesa i atractiu.
Som la carn que alimenta el complex industrial de la cosmètica, la moda i, ara també, l’anomenada medicina estètica. Això, ens recordava Emily Nagosky en el seu llibre sobre com l’estrès afecta a les dones (“Burnout”), empeses cap a ideals estètics impossibles d’assolir.
Tanmateix, com en el cas de ser bona persona, ser fidels als nostres valors exigeix plantejar-nos el que fem, el que estem alimentant de nosaltres mateixes. I la pressa que ens dona la vida no ens ajuda gaire.
L’antídot a deixar-se dur pels valors materialistes que ens empenyen a perseguir la majoria dels contigunts “per dones” de les xarxes és aturar-se a pensar.
Què estem fent?
Estem donant massa crèdit a determinats missatges?
Per què ho estem fent? D’on ve aquest per què? Quina història hi ha al darrera? Qui l’ha posada en circulació? A qui beneficia? Quines conseqüències té? Quin preu hem de pagar (en temps, en recursos, en espai mental)? Qui té el control sobre això?
Podem fer alguna cosa millor? Quin temps hi estem dedicant (a la roba, a l’estètica, a la nostra imatge per ser “vàlides” i “atractives”)? A quina altra cosa podríem dedicar el nostre temps (a sentir-nos més fortes, més sàvies, més connectades amb altres persones de manera profunda)? Què ens estem perdent? Quin preu estem pagant si seguim igual?
Quin tipus de persona volem ser? Com ens volem sentir? Com volem que es sentin les altres dones que ens envolten? Què necessitem per ser “tot el que podem arribar a ser”?
Com diria Aristòtil, de la mateixa manera que ens convertim en valentes fent accions valentes, ens convertim en representants dels valors superficials fent coses superficials.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada