“La forma en què els mitjans ens il·lustren a les dones sobre bellesa, i normalment sobre la necessitat de trucs de bellesa/pèrdua de pes/moda, pivota sobre el que ens farà [suposadament] més atractives. I, la meta de ser més atractives, tal i com implica la paraula mateixa, té l’objectiu d’atreure a una altra persona. El propòsit de tenir un determinat aspecte està dirigit cap a algú i aquest algú és normalment un home”
“Som els nostres cossos. La nostra pell és tant “nosaltres” com ho és el batec del nostre cor. Som tant el nostre fetge i el nostre pàncrees com el “jo” que canta mentre sona la música o fa regals a les persones que estimem. Som tant la delicadesa de les nostres pestanyes com les formes que tenim de riure o contar acudits, o no. La llibertat i el poder disponibles en i a través dels nostres cossos és per totes nosaltres, independentment de la nostra edat, del condicionament que hagi tingut la nostra mare, de la talla que portem, de com ens hem sentit amb el nostre cos en el passat o del que els altres hagin pensat o dit. La llibertat, la potència i la força és nostra.”
“En quin món viuriem , homes i dones, si força i sensibilitat no es veiessin com mútuament excloents, s’apreciessin conjuntament com a part de la complexitat de cada persona, afegint granularitat a qui som [cadascú de nosaltres]”
Hillary L. McBride “Mothers, Daughters and Body Image. Learning To Love Ourselves As We Are”
El meu cos va ser, durant l’inici de la meva pubertat, una font de vergonya.
Vergonya pel seu desenvolupament precoç. Vergonya pel seu “excés” de carn. Vergonya.
Van arribar-me comentaris sobre que els meus pits eren “massa grans”. Això es traduriria, segons la "bully" de torn, en que “no tindria novio”...
Per altra banda, en aquells moments, en els meus 13 anys, era l’única de les nines de la meva quintada que feia esport. Això, a casa, era una condició imposada pel meu pare: tothom havia de fer alguna cosa per treballar la part física. I, amb els anys, vaig adonar-me que m’havia salvat de tenir determinats problemes…
La meva adolescència va ser una mescla de vergonya pel meu aspecte “massa gran i poc atractiu” i de sensació de potència i plaer al descobrir la velocitat i la flexibilitat del meu cos. I això que era una jugadora de volei molt justeta…
Som el nostre cos.
Vivim en el nostre cos.
En psicologia es parla d’encarnació, “embodiment” en anglès.
Cos i ment formen una unitat. Tanmateix, quan vivim molt dintre del cap es distorsiona la sensació i l’experiència de ser un cos en el món. El cos esdevé un objecte. I, per sentir-nos bé, necessitem reconnectar.
“La nostra ment i el nostre cos, junts, estan entrallaçats intrínsecament i conjuntament configuren qui som. Això explica perquè quan no ens agrada el nostre cos ens sentim malament amb nosaltres mateixes. Si la nostra identitat està feta tant a partir dels nostres cossos com de les nostres ments i els nostres pensaments, llavors podem usar els nostres cossos per tal d’experimentar potència d’una manera que és tant important pel nostre jo com el fet de tenir pensaments i idees o paraules que ens facin sentir fortes. Aquesta idea s’anomena embodiment”, explica Hillary L. McBride.
Treballar la força, el moviment, l’autoconsciència. Tenir cura del nostre descans, de la nostra pell, de la nostra musculatura. Totes són maneres de ser més nosaltres mateixes, de ser tot el que podem ser.
Per això, McBride ens recorda la nostra responsabilitat a l’hora d’educar les criatures. Els nins tenen un model relativament sa de la relació entre cos i ment. Per defecte, sentir el propi cos, enfortir-lo, dominar-lo, ocupar espai, demostrar potència, forma part de la masculinitat. La feminitat és una altra cosa, encara.
A les xarxes socials, el cos de les dones es tracta com a un objecte (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2024/09/nosaltres-les-nostres-filles-i-els.html). Al final, la construcció de la feminitat de les nostres adolescents està condicionada per aquesta objectificació: una pressió constant per l’aspecte físic, amb un mercat de la cosmètica i de la cirurgia amb campanyes molt agressives.
Si mireu les estadístiques de les operacions d’estètica, veureu que les usuàries de cada vegada són més joves…
Necessitem potenciar una feminitat sana. Això passa per dir a les nines que està bé ser elles mateixes, guanyar força, guanyar espai.
“Les dones no necessitem ser menys poderoses/llestes/fortes/sàvies/enjogassades versions de nosaltres mateixes per tal de que ens estimin.”
Per això, hem de ser i connectar amb el nostre cos.
Bona reflexió!
P.S. La meva solució al problema de la vergonya va ser “sortir de la lliga”. Durant tota la meva adolescència i jovintut, vaig tenir la sensació que hi havia una “lliga femenina de la seducció”. Els comentaris de les meves companyes i les observacions dels meus companys sobre que “era massa, massa jo, massa directa” van fer-me entendre que havia sortir de la lliga. Simplement, no tenia cap opció de puntuar.
Això va alliberar-me. Ja que no podia guanyar res, podia fer el que trobava que havia de fer. Per això, no importava que dediqués massa temps al meu aspecte, però sí a aprendre, a estudiar i a enfortir el meu cos.
El meu desig és que la lliga de la seducció doni pas a la sensació que som estupendes. De fet, el que descobreixes és que no fa falta dedicar tant de temps a generar un cos que sedueixi. Tal cosa no té perquè existir. Sí que hi ha persones atractives, bàsicament les que estan encarnades, empoderades…
Persones.
I quan estableixes un lligam, ho fas com a persona i entre persones.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada