“L’ecologia afirma que tota vida està interrelacionada i que la pèrdua d’una espècie té repercussions a tot el planeta, creant un efecte dominó que pot ser subtil o catastròfic, breu o durador. Aquesta al·lusió a la trama de la vida també apel·la a la metàfora vèdica de la xarxa d’Indra. A l’escola Hua-Yen del budisme, la xarxa s’usa per tal de descriure la interpenetració de tota vida i el principi que afirma que “el que afecta a un element del cosmos afecta a tots els altres” Samantha Walton “Tots necessitem la bellesa”
En la recerca del funcionament de la naturalesa curativa, explica Samantha Walton, una de les paraules més repetides és connexió. El benestar no és un assumpte únicament personal. El malestar, com ens recorda Johann Hari en el seu llibre “Lost Connections”, és el resultat d’un procés de desconnexió de coses vitals per a la nostra salut: dels altres, de nosaltres mateixos, de la natura, del sentit de les coses... (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/01/viure-be-com-reconnectar-se-pel.html). La naturalesa, en totes les seves manifestacions, ens ofereix sempre la possibilitat de buidar el cap i omplir els sentits, connectant amb el que ens transcendeix, possibilitant passar a sentir-nos part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos.
Quan cultivem un jardí, recorda Walton, entrem en un procés de connexió:
“en el que fa referència a les plantes, els processos ecològics es converteixen en els nostres amics i familiars, en alguna cosa tangible [aquell enciam que brota i creix, per exemple], que ens fa pensar en el món tan extens del que formem part”
Les cultures que ens han anat definint com a humans han entès que el seu benestar es reflectia en l’abundància de la naturalesa i han intentat reproduir-la en els seus jardins al llarg de la història: pensem en els jardins islàmics, en els de l’antiga Xina, en els zen japonesos, en els de tall anglès... Els jardins eren un espai de creació, de lleure, de reflexió, de restabliment de la salut. Fins el segle XIX, la idea de recuperar la salut física i mental, estava lligada al concepte de jardí sanador. En el moment en què entrà la medicina farmacològica i el formigó en la construcció dels hospitals, aquesta idea es va abandonar. Ara, la idea de la naturalesa curativa i els estudis que s’han anat fent, mostren la importància dels jardins en la recuperació de la salut:
“En temps de crisi, en això s’han convertit el jardí: en un refugi en el que un pot contenir les seves emocions, en una espècie de bany en el que es possible submergir-se per escapar del món, fins que es senti amb força suficient per emergir”
Els estudis connecten l’efecte dels jardins a la reducció de l’estrès i a la recuperació de l’atenció, gràcies a l’activació del sistema nerviós parasimpàtic i de l’atenció involuntària, que permet recuperar la nostra capacitat de focalitzar la nostra ment de manera voluntària, gràcies a la presència d’estímuls naturals que permeten que la ment vagaregi lliurement, connectant amb els objectes que resulten fascinants. A més, l’estat que genera la connexió amb la natura i la cura dels jardins ens obre cap als altres, ajudant a tenir cura de les nostres relacions.
“Petites màquines de benestar” és com anomena Samantha Walton als parcs que podem trobar a les ciutats. Els parcs d’avui de la majoria de ciutats del món provenen de la cultura anglesa, de la recerca de la verdor i de la senzillesa de les formes. Els estudis conclouen que
“els espais verds han estat vinculats a la reducció dels nivells d’estrès i de cortisol salival, a canvis positius en la variació del ritme cardíac i de la tensió arterial diastòlica i a una millora en l’autoconfiança i la recuperació mental.”
“Si creem un parc amb entorns per córrer o seure no tardarem a ser testimonis d’una sèrie de “compromisos intencionats”; és a dir, veurem com la gent hi va per tal de fer exercici o concedir-se una pausa i relaxar-se.”
Els parcs d’avui en dia són hereus de les comunes d’abans de la privatització de la majoria d’espais públics. La seva consideració com a espais plens de bellesa és el resultat de l’educació del nostre gust per una determinada estètica. Tanmateix, tal vegada és hora, afirma Walton, de reconsiderar la qüestió de la biodiversitat present en els espais verds i la salut humana:
“El benestar mental forma part d’això, però també tots els aspectes de la salut física, des de la resistència a les malalties fins a la capacitat pulmonar o la flora intestinal”
Una altra de les qüestions que es posa sobre la taula, és el fet que la classe socioeconòmica marca l’accés als espais verds i aquests, en lloc d’un element que afecta directament a la salut pública, es veuen com un actiu econòmic per part de constructors i gestors públics. El sistema ultraliberal suposa veure els espais amb criteris econòmics i que, inclús els ajuntaments, pensin en els espais verds que gestionen com un recurs financer.
Walton ens recorda que, al no facilitar el contacte amb els verds dels parcs, no hem de perdre de vista que estem jugant amb la salut present i futura dels nins i els joves de les nostres ciutats. I amb la nostra capacitat per fruir de la natura:
“Com més estimulant és un entorn, com més ple està de textures, de flors i de motius, més probable és que ens veiem inspirats per sentiments d’èxtasi, humilitat i sorpresa, com indiquen els estudis sobre l’abundància d’arbres al bosc, de peixos en els estanys o de la “riquesa de les aus vespertines” (una de les moltes frases poètiques, fabuloses, de la ciència)”
Un altre dels elements més presents en el món de la naturalesa curativa són les granges i l’anomenada “agricultura social”. El wwoofing, per exemple, es basa en accedir a feines agrícoles, cuidant cultius mixtes usant mètodes orgànics a qui no disposa de diners per viatjar. Els tractaments de naturalesa curativa es basen, en aquests casos, en la reconnexió amb els cicles estacionals, la consciència de la vida en totes les seves formes i el fet de retornar a la terra. Tanmateix, la necessitat de reconnexió amb la natura i la recuperació de l’estrès ocasionat amb el sistema de vida ultracapitalista, no ens ha de fer perdre de vista, com ens explica Walton, que les condicions de feina actuals, en molts casos, són el resultat d’una cultura tòxica de productivitat, amb inseguretat laboral i amb una assignació de tasques que, simplement, no es poden fer amb el temps assignat.
Les activitats relacionades amb l’agricultura social tenen efectes semblants als que es troben quan fem activitats físiques, artístiques o somàtiques. A part de la millora de l’estat d’ànim, generen estats de mindfulness, de concentració absoluta i de flux. Tanmateix, adverteix Walton, no hem d’oblidar que moltes granges formen part de la maquinària del capitalisme modern i que s’ha d’anar en compte amb la pròpia explotació de la natura i de les persones. És hora de dedicar la nostra atenció a fomentar sistemes de producció més sostenibles, amb recursos comunals i amb un respecte cap als coneixements que ho puguin fer possible?
Sobre els recursos tecnològics que es generen per tal de fer més accessible la naturalesa curativa, Walton conclou, després d’una sèrie d’experiències amb aplicacions pel telèfon i amb l’anomenada realitat virtual,
“Quan la naturalesa és destil·lada en una sèrie de colors, olors i sensacions físiques, no arriba a commoure’m. Puc mirar una foto d’una platja o escoltar una gravació feta en un bosc i sentir el plaer profund que suposa experimentar tot això en persona. Però el que trobo a faltar és el contacte. Veure les fotos que fan la gent que estimo em fa experimentar el seu plaer de manera indirecta. El seu plaer és el meu. S’ha dividit en dues parts i, quan s’ha compartit, com per art de màgia, s’ha duplicat. Tot d’una és més gran que la suma de les parts”
Al final, Walton, a pesar d’haver d’acceptar totes les pors que respirem relacionades amb la nostra supervivència, troba un camí, el camí que romp amb el que ens ha portat fins al que es considera un desastre ecològic, el camí que fuig de l’individualisme ultracapitalista i ens recorda que la connexió i el sentir-nos lligats entre nosaltres i amb la nostra terra és l’únic que ens pot salvar de l’angoixa i de la desesperació.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada