“Paguem un alt preu per la nostra por a cometre errors. És un obstacle potent pel creixement. Fa que la nostra personalitat es vagi limitant i dificulta l’exploració i l’experimentació. No hi ha aprenentatge sense dificultat i sense ensopegades. Si vols seguir aprenent, hauràs d’acceptar el risc d’equivocar-te –tota la vida. És tan simple com això.” John Gardner
“Puc viure amb el dubte, la incertesa i el desconeixement. Em sembla molt més interessant viure no sabent una cosa que tenir respostes possiblement errònies. Tinc respostes aproximades i possibles conviccions i diferents graus de certesa respecte a diferents coses, però no estic absolutament segur de res” Richard Feynman
“això és el que necessita un món complex que canvia ràpidament -habilitats de raonament conceptual que connecten idees noves i tasques de diferents contextos” David J. Epstein “Range: Why Generalists Triumph in a Specialized World”
Encetem el setembre amb una nova reforma educativa. Resoldrà els problemes que hem anat acumulant? Servirà perquè els nostres nins i els nostres joves tinguin més capacitat per crear noves solucions als nous problemes que venen?
La lectura del llibre de David J. Epstein, “Range: Why Generalists Triumph in a Specialized World”, m’ha servit per aprendre aquestes dotze coses sobre el tema:
1. Abans de triar (un esport, uns estudis, una feina) els nins i els joves haurien de tenir l’oportunitat d’experimentar les diferents destreses que es necessiten per diferents disciplines o tasques. L’especialització sempre hauria de ser a partir dels 14-15 anys en el cas dels esports i de la música i molt més tard en el cas dels estudis o de la feina.
2. Les personalitats punteres en les seves àrees, com és el cas dels Premis Nobel, es diferencien dels altres científics pel fet que tenen molts interessos, en la majoria de casos artístics, fora de la seva àrea d’estudi.
3. El fet d’haver estudiat un Grau o una especialitat professional, no garanteix, en aquests moments, la capacitat de pensar de manera creativa sobre problemes reals. Els estudis demostren que especialitzar-se en un camp de coneixement té com a resultat que la persona aprèn a aplicar determinats protocols amb una certa facilitat.
4. La varietat en les experiències i les destreses durant la formació inicial d’una persona prediu la seva capacitat per aplicar els coneixements en àrees diferents. El fet d’aprendre coses en contextos diferents possibilita la creació de models abstractes que són aplicables a situacions noves i/o diferents, el que és l’essència de la creativitat.
5. Cirurgians, comptables, jardiners, perruquers i esportistes, per exemple, milloren el seu rendiment amb l’experiència pràctica. La causa és que aquestes disciplines estan molt estructurades i la seva execució proporciona una retroalimentació molt clara. No és el cas d’aquells professionals que han de treballar amb situacions més complexes i amb menys retroalimentació directe, com és el cas d’investigadors, metges, psicòlegs i mestres o professors, per exemple.
6. Les diferents reformes educatives no han tingut un efecte significatiu sobre les capacitats de raonament crític dels alumnes. Els canvis organitzatius des de dalt, sense tenir en compte la formació del professorat i la pressió pels resultats a curt termini, no ajuden a trobar la manera de millorar l’educació de la intel·ligència crítica.
7. Quan es tracta d’afrontar la part conceptual d’un problema, la majoria de mestres i professors el que fan és resoldre la incertesa i la confusió tornant a parlar de procediments i protocols. Això fa que el coneixement serveixi per passar proves, però no per aprofundir en el camp d’estudi que s’està tractant i tampoc per aplicar el que teòricament s’ha après a la vida real o a altres contextos.
8. El fet que els mestres/professors, els estudiants i els gestors educatius es centrin més en els procediments (com es fa això?) fan que s’eliminin el que Nate Kornell anomena “dificultats desitjables”, maneres de fer que es centren en aprofundir en els obstacles que dificulten la comprensió dels conceptes. Aquestes dificultat desitjables fan de l’aprenentatge un repte més lent i més frustrant a curt termini, però millor a llarg termini.
9. Fer preguntes sense donar pistes sobre la resposta, és la millor manera d’encetar el camí d’aprendre. Qualsevol classe o intent d’aprenentatge, hauria de començar per fer preguntes o tests. Aquesta és la millor manera per posar el cervell en camí d’entendre, ja que, encara que les respostes inicials siguin errònies, el fet que el cervell tingui dificultats per trobar informació relacionada amb la solució fa que es posi en camí d’aprendre.
10. Un dels altres descobriments crucials en el món de l’aprenentatge és el de “l’espaiament” o “pràctica distribuïda”. Els resultats dels estudis van en contra de basar el coneixement en la repetició fins que es domina una informació o un coneixement. Al contrari, si volem potenciar l’aprenentatge, hem d’anar alternant la pràctica d’un tema amb la d’altres temes. Un dels àmbits on s’aplica tant el fer preguntes (tests) i l’alternança de temes és en el carnet de conduir (vegeu els resultats...). Un altre és la preparació pel MIR (PIR, FIR, BIR).
11. Així, tenim una llista de tres dels procediments que fan que l’aprenentatge sigui més laboriós, però també profitós: fer tests, aplicar la pràctica distribuïda o espaiada i fer preguntes encaminades a relacionar conceptes. N’hi hem d’afegir un quart: intercalar diferents tipus de problemes a l’hora de practicar. Aquest últim procediment, farà que la pràctica sigui més laboriosa, però obligarà a pensar en el tipus de problema que tenim davant i en quina estratègia ens aniria millor per trobar la solució.
12. El problema, tal i com apunta el Premi Nobel de Física Richard Feynman, és que ens resulta difícil acceptar que el millor camí per aprendre és lent i que tenir un rendiment pobre al principi és essencial per tenir un bon rendiment posterior.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada