A la meva amiga Marta, sempre encertada en els seus regals literaris. Moltes gràcies per ajudar-me a trobar maneres de posar paraules als sentiments.
“No puc seguir endavant, seguiré endavant” Samuel Beckett
“Res ha canviat i tot ha canviat. Has tornat després del contacte amb la mort d’una altra persona, un contacte que pareixia que també t’havia aturada; has tornat diferent. Tornes sabent més coses” Denise Riley “El tiempo vivido, sin su fluir”
“No me puc creure que el món segueixi. El meu pare és mort i tot el món segueix igual” La meva neboda Laura, uns dies després de la mort del meu germà Pere
L’altra dia contava que em vaig trobar pensant que hi havia alguna cosa que no quadrava. Pensava que tenia un any més dels que tinc, però al mateix temps me n’adonava que no podia ser, perquè en aquest cas, en Kiko faria ja deu anys que seria mort i només en feia nou. Durant una estona vaig quedar-me empantanegada en aquest dilema absurd. No se m’acudia fer el càlcul simple de restar la data actual de la del meu naixement. La història era que la referència de tot era la mort del meu germà petit. Quin sentit tenia això? Com pot ser que qualsevol cosa que hagi passat aquests últims 15 anys es computi en funció de si era abans o després de la mort d’en Kiko? O, dels últims 5 anys, en funció de si era abans o després de la malaltia i de la mort d’en Pere?
Quan et passa alguna cosa molt bèstia, com una malaltia terminal, la mort d’algú molt proper o la pèrdua total del que era la teva vida, passes a tenir la “punyent sensació de que t’arranquen de qualsevol tipus de flux temporal”. Denise Riley intenta compartir el que suposa sentir el que va sentir quan es va morir el seu fill d’una insuficiència cardíaca, de cop, sense avisar.
En el seu llibre, “El tiempo vivido, sin su fluir”, ens recorda que “una mort sobtada, pels que queden, exerceix una violència tal sobre el flux temporal que experimentem que aquest s’atura i després torna a sortir a poc a poc fins que forma un gran bassiot”. La vida deixa d’anar endavant. No pots pensar en el futur. No pots fer plans. I, davant la continuïtat del que passa, decideixes fer com si “seguissis endavant” i vas fent el que has de fer, mig seriosament, mig d’esma.
L’estranyesa de la situació, la sensació d’atemporalitat, de viure fora de la fluïdesa que senten els altres, no s’acompanya de dolor, però tampoc d’energia. Només quan tornes a pensar en el que ha passat experimentes una por terrible a que passin més coses, com que es mori més gent propera. Mentre no et ve això al cap, vas fent, com si estassis fora del temps de manera provisional, a l’espera de saber quina és la teva direcció. En espera de, com diu Riley, tornar-nos a enganxar al món.
Aquesta atemporalitat no té a veure amb la nostra manera de pensar; és alguna cosa més profunda, una reorganització de la nostra estructura cognitiva, que no ens deixa pensar en clau temporal, no ens deixa seguir amb la narrativa de la nostra vida, allò de poder pensar en el que farem “abans” i en el que passarà “després”. Ja no vivim dins de la nostra pròpia història. Ja no tenim història. Tret de la que fa referència a la pròpia pèrdua.
Durant molt de temps, la sensació de pèrdua és una cosa estranya. En moltes ocasions no “recordes” que la persona no tornarà. De fet, la persona segueix “existint” dintre del teu cap. El seu nom està viu en els teus pensaments, però no pots anar endavant perquè el seu temps, i el teu, s’han aturat. No flueixes a través d’ell, sinó que estàs embassat en ell. Mentrestant, l’altra gent fa plans i “segueix endavant”.
Denise Riley posa paraules a aquestes sensacions: l’atemporalitat, que està buida de ritmes i de la sensació de tenir futur, ens fa sentir suspesos, fora direcció. Hem deixat de ser com els altres, persones que es senten dintre d’un ritme que flueix moment a moment, de manera que aquesta fluïdesa fa que es sentin flotant en el temps, deixant enrere el moment anterior a mesura que es presenta el present. I amb la possibilitat de donar per suposat el moment futur, gràcies a la fluïdesa del temps viscut.
Amb el temps, la majoria recuperem la percepció de fluïdesa. Però, adverteix Riley, el cost és alt. Durant el procés d’atemporalitat vivies amb la persona estimada, la senties present en la teva vida embassada. Però el mort es va escolant de la teva vida i desapareix a mesura que ens adonem de que l’hem deixat enrere en la seva atemporalitat, encara que sigui per força. I passa a viure a dintre nostre. En petits gestos, en paraules que dius, en expressions que se t’ocorren, en bromes privades que ja només rius tu...
Bona reflexió!
Amiga Paula, aquest llibre no el vaig triar, el vaig veure i tot d'una vaig pensar en tu, em va semblar que encertaria.
ResponElimina