“Per això, posar noms curiosos [a la forma en què ens autosabotegem] és tan important, ja que em recorda no creure’m la més gran i pitjor mentida/fangar: que estic en una situació que jo, o ningú altre, no ens hi havíem trobat mai. Si et creus això, no té cap importància si pateixes per tenir suficient energia activada o plans d’escapament dolents o fangars interiors; no tens idea del que has de fer perquè no creus que res del que hagis après o dels que hagin après altres persones et pugui servir d’ajuda. Sempre que em sento d’aquesta manera, sempre que penso que estic en un fangar creat per mi per univers que m’odia, si som capaç de pensar “Oh, estic perdent la bolla ara mateix”, puc sentir els meus en terra ferma i puc començar a situar-me en un lloc sec. “Adam Mastroianni https://www.experimental-history.com/p/so-you-wanna-de-bog-yourself
Cada any, any i mig, canviarà alguna cosa de la nostra vida.
I, a més, patirem entre tres i cinc terratrèmols vitals, canvis volguts o no, individuals o col·lectius que ens obligaran a aprendre noves maneres de fer i de viure. Aquest procés durarà tres, quatre, cinc o més anys.
En la nostra vida adulta això poden arribar a ser uns trenta anys o més, en un estat d’adaptació... (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/07/la-vida-es-canvi.html).
En aquests moments de canvi, de transició, és probable que tinguem una sensació de bloqueig, d’enfangament que diria Adam Mastroianni (vegeu https://www.experimental-history.com/p/so-you-wanna-de-bog-yourself). A més, en la nostra pressa per sortir-ne, tindrem tendència a moure’ns per tal de fugir-ne i, així, ens hi anirem enfonsant més. Inexorablement.
No és una bona idea, ens diu Mastroianni, això de mirar de sortir del fangar a la brava. Ell es declara expert en aquesta qüestió. Afirma que té tendència al bloqueig i a enfangar-se quan es dona l’ocasió.
Després d’estudiar amb atenció el tema, Mastroianni ha identificat un patró en les seves respostes. I, encara que, d’entrada, semblava que tenia una capacitat infinita per ficar la pota de maneres diferents, ha descobert que els seus bloquejos es poden classificar en tres grups:
1.- Activació d’energia insuficient.
2.- Pla d’escapament molt dolent.
(Consell: mentre llegeixes això, concentra’t en una cosa que “voldries que canviés”, com per exemple, menjar millor, fer més exercici, canviar de feina, plantejar-te la relació que tens amb la teva parella, la teva família, etc.. Mira el que estàs fent... En quina categoria sents que estàs enfangat?)
1.- Activació d’energia insuficient.
“La majoria dels meus intents de desbloquejar la situació, des de fora, semblen com si jo no estès fent res. Estic al fangar sense moure’m, cridant “ESTIC INTENTANT SORTIR-NE””. Això, explica Mastroianni, s’ha d’interpretar com un problema d’activació d’energia.
No energia, no pla de sortida. Total: quedar-se quiet en el fangar.
En general, s’arriba a aquesta situació per diferents vies:
a) “Perdre la bolla”. Per quedar bé, vas carregant-te amb coses que realment no vols fer i que no et porten enlloc. Com a resultat, estàs molt cansat i no pots dedicar la teva atenció a sortir del fangar.
b) “Esperar que et toqui la loteria”. Estàs enfangat, la penya et vol ajudar, però tot el que et diuen suposa un esforç... Per tant, decideixes esperar a que la cosa s’arregli miraculosament. I et demanes “No hi ha una solució que impliqui fer exactament el mateix que he fet fins ara, però que doni bons resultats?”. I no. No passa mai tal cosa.
c) “Evitar lluitar amb el drac”. És una variant “d’esperar que et toqui la loteria”. En aquest cas, la por a sofrir quan afrontem el problema, fa que ho deixem estar. I ens quedem en el fangar. Cosa que complica més la cosa, ja que sofrim perquè sabem que no fem el que hem de fer. De fet, si poséssim fil a l’agulla, no només deixaríem de sofrir la tensió de l’espera i de la decepció, sinó que podríem experimentar l’alegria de la superació.
d) “La trampa de la mediocritat”. “Bé, el fangar és molest i et deixa tot brut, però tampoc és tan terrible ...”, et dius a tu mateix. És igual si es tracta d’una feina que no t’agrada, una relació que no funciona o rutines que no et fan sentir massa bé. Et quedes allà, sense sentir una frustració suficient que doni velocitat al pla de fugida...
e) “Alimentar el problema”. Es tracta de passar el temps pensant en el problema, donant voltes a la seva magnitud, a les seves conseqüències, al seu origen... Tota l’energia mental es concentra en convèncer-nos de la tragèdia que suposa haver acabat en el fangar... i en ventilar la nostra preocupació pel tema.
2.- Pla d’escapament molt dolent.
En moltes ocasions, encara que es suposa que estem implementant un pla per sortir del problema, el pla en qüestió pot ser el problema...
a) La fal·làcia d’intentar-ho “amb més ganes”. Fracasses una altra vegada en la teva missió. Però ho tens clar, la propera vegada anirà millor. Com? No ho tens clar. Què hauries de canviar? No ho saps. Però tens molt bones intencions i “tot anirà bé” (poseu aquí una sèrie d’arcs de Sant Martí).
b) La il·lusió de l’esforç infinit. “Val, et dius a tu mateix, vaig enrere en la feina, però la setmana que ve ho faré tot i em posaré al dia.” Tanmateix, aquest recurs no existeix. Si vols trobar més temps per tal de fer una cosa, l’hauràs de treure d’una cosa que ja estiguis fent. Hauràs de deixar de fer altres activitats. Com diu Mastroianni, “Si no estic fent una cosa de manera consistent, és probable que no la vulgui fer -o, com a mínim, no estic disposat a canibalitzar el meu temps per fer-ho- i que encara no ho hagi pogut admetre davant mi mateix”.
c) Culpar l’univers. “Ai, diem, si tinguéssim més temps! Ai, si les coses haguessin vingut d’una altra manera!” Al final, passem el temps desglossant “hauries”: això no hauria de ser així, no hauria d’haver passat això, si hagués sabut tal cosa... Com si una suposada màquina d’espai/temps ens permetés solucionar la sortida del fangar...
d) Problemes tipus diploma versus problemes tipus raspallar-se les dents. Hi ha problemes que són tipus diploma: fas el que has de fer, aprens el que has d’aprendre i en saps per sempre més. Com, per exemple, anar en bicicleta. Tanmateix, la majoria de problemes a la vida NO són d’aquest tipus. Són, més aviat, problemes tipus raspallar-se les dents: ho has de fer contínuament, fins que et moris (si no vols acabar completament desdentat). Estar en forma, menjar bé, tenir una bona relació, fer bé la feina... Encara que intentem mantenir la il·lusió de que els problemes són tipus diploma, la majoria són del segon tipus.
e) Metamorfosi fantàstica. “El meu jo futur serà diferent. Tindré més consciència, més força de voluntat, més saviesa...” o, també, “Aiii, fer això em fa molta mandra. Ho faré quan ho trobi més interessant o quan en tingui ganes”
f) Titellaires. “Tot aniria bé si no fos perquè la gent és com és.” Els teus problemes, en el fons, es podrien solucionar si les persones que t’envolten canviessin la seva forma d’actuar, et dius a tu mateix. Tanmateix, no podem canviar als altres. I ens ve just fer la part que ens toca.
3.- El fangar interior.
“La majoria dels meus fangars són imaginaris”, diu Mastroianni. En la majoria de casos, ens hi fiquem solets. Hauríem d’adonar-nos de que la nostra percepció de la realitat no és del tot real. Però això ens costa molt.
a) El terra està ple de lava. De petits, aprenem a jugar al joc de la lava (fer veure que no podem trepitjar uns llocs concrets perquè estan plens de lava calenta). I, segons Mastroianni, hi seguim jugant tota la vida. Decidim que perdem perquè no hem aconseguit tal cosa o no som de tal forma. “He de tenir tal aspecte, he de triomfar de tal forma, he d’aconseguir tal repte; en cas contrari, seré un fracassat”. No pensem en com viure una vida bona, amb significat. No, no; pensem en com podem “guanyar” el que sigui, que ens reconeguin, tenir més punts en el nostre “carnet de persona vàlida”.
b) Supervigilància. El món està fatal. N’hem de ser conscients en temps real. Hem de mirar les notícies més xungues. Estar “superinformat”, ens diu Mastroianni, “és el nou fangar”, estem pendents del que passa, deixant-hi l’energia. I no fem el que podem fer.
c) Fer l’eriçó. Fer l’eriçó és no deixar-se ajudar. “Estic fatal, tu no ho entens... No serveix de res el que me dius. El meu dolor és diferent. No és estrany que no te’n facis càrrec”
d) La magnitud de les tragèdies personals. “Mal d’altres, rialles són”. En definitiva, si algú té un problema, ens apressem a fer-li veure que és relatiu. No ho fem quan ens passa el mateix a nosaltres. Els nostres problemes són grans, complexes i reals. No són solubles amb una fórmula qualsevol. Són terribles! “Les solucions que proven altres persones, a mi no me poden servir perquè no és el mateix: ells no han de tractar amb aquesta magnitud de la tragèdia.”
e) Obsessionar-se amb minúcies. No puc cercar feina perquè no sé com fer el currículum. Hauria de dur foto? Quin disseny he de prioritzar? Quina lletra hauria de posar? “Bé, esperaré a fer un curset sobre com elaborar un currículum”. No puc fer esport/canviar de dieta/estudiar alguna cosa, fins que sàpiga quina és realment la millor opció. La por d’afrontar el desconegut es dilueix en l’angoixa centrada en com fer les coses.
f) Impossible satisfacció. “La vida és un fangar. Com podem viure amb aquestes condicions? Mai estarem bé. Sempre hi haurà problemes.” Aquest discurs és com l’arbre que no deixa veure el bosc. La recerca de la felicitat absoluta, de la seguretat absoluta, de la certesa absoluta, ens pot deixar paralitzats, esclaus d’uns estàndards irreals.
Mastroianni ens adverteix que, si no anem classificant els nostres fangars, tornarem a l’estratègia de sempre: lluita/fugida o immobilització. Només podem sortir dels nostres automatismes, posant nom al que ens està passant i, així, desbloquejar-nos per trobar la sortida.
Bona pràctica!
I bona sort!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada