Música, dol i educació emocional.

“En aquella edat [adolescent], amb aquells sentiments, [la de Listz] era la millor música que podia escoltar, era un torrent de pur sentiment que amagava l’única veritat que jo podia reconèixer en el món, que era la veritat que existia en aquella casa concreta, en aquell moment concret, una casa plena de por, ràbia, rancor, anhel, remordiment i culpa. I, per davall de tot això, uns quants sentiments frustrats de tendresa i d’amor”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“La mort va tallar el vincle amb la mare i, amb ell, tota esperança d’entendre la seva ràbia”. Philip Kennicot, en el seu llibre “Contrapunto. Recuerdos de Bach y de duelo”, enceta el procés del dol de la seva mare, acompanyat per la música de Bach. El dol, difícil per la relació que va tenir amb ella durant la seva vida, va desfilant durant el relat, en l’intent de “fixar a la persona que hem perdut en la nostra memòria” i amb la por de “l’oblit definitiu”.

“La majoria de gent que lidia amb una pèrdua complicada sent una gran pressió de “contar la història”, de trobar algú disposat a escoltar el que altres no poden escoltar i a unir-se amb ell per donar sentit a la mort, sense evitar-la amb el silenci o sense oferir consells banals o superficials davant les qüestions que planteja”, ens diu un dels experts mundials en el dol, Robert A. Neimeyer (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/10/els-reptes-que-ens-plantegen-les-perdues.html).

La mare de Kennicot, va ser un dia “una al·lota que havia somniat en tenir una gran vida i havia acabat tenint una vida normal”. “Quan va morir, als setanta-quatre anys, seguia esperant que el món s’arreglés i deixés d’impedir-li ser feliç.” Era una dona que es sentia molt desgraciada i a la que l’expressió oberta dels sentiments per part dels seus fills li causava “menyspreu i irritació”.

René Brown, en el seu llibre “Atlas of the Heart”, explica que quan estudiem el dol, emergeixen tres elements fonamentals: pèrdua (en el cas de Kennicot, el significat i el dolor “sorprenent” de la mort dels pares, el recordatori de la pròpia mortalitat: “la mort dels pares ens ensenya a morir”), enyor (en el cas de Kennicot, el desig de trobar sentit, la necessitat de tornar enrere per entendre la ràbia de la seva mare, de veure-la com una persona que intentava sobreviure de la millor manera possible) i sentir-se perdut (per Kennicot, ressituar-se, reviure la seva infància i convertir-se en la persona que guarda la mare en la seva memòria).

“Com més difícil és expressar les nostres experiències de pèrdua, enyor i sensació de descol·locament, més desconnectats i sols ens sentim. Parlar sobre dol és molt difícil en un món que vol que “tirem endavant” o una comunitat que fàcilment patologitza el dol”, escriu Brené Brown. Kennicot, gràcies a la travessia feta amb les Variacions Goldberg d’en Bach, pot endinsar-se en la seva infància, en la música compartida amb la mare, amb les pors que li va transmetre, amb la seva decisió d’anar-se’n i d’allunyar-se emocionalment d’ella...

“No sé res de la vida interior de la meva mare”, diu Kennicot. Però afegeix, “Si la mare hagués sigut simplement cruel i capritxosa, l’hauria pogut odiar. Però sempre vaig veure que també era un ésser ferit”.

La mare de Kennicot apareix com una persona dominada per la por i frustrada per la vida, que cometia tots els “errors empàtics” dels que parla Brené Brown (el jutjava, mostrava decepció per les seves dificultats, descarregava el seu malestar fent sentir culpables als fills, minimitzava el seu dolor...). No aconseguia, en cap moment, fer el que Brown diu que és el més difícil:

“[Pel que fa a ser mare] he passat de voler arreglar i millorar sempre les coses a literalment seure’m en la foscor amb els meus fills (...) Intento asseure’m amb ells en la foscor i mostrar-los com acceptar i sentir el malestar. I parlar sobre com moure’ns amb amabilitat cap al que ens fa por. És molt dolorós, però ara que porto fent-ho des de fa una dècada, puc veure com els meus fills estan desenvolupant aquest sentit d’humanitat compartida. Fins i tot, he tingut la increïble fortuna de ser testimoni de com acompanyen a altres persones que pateixen sense intentar solucionar-ho”.

Kennicot recorda com “va interioritzar el dolor i evitar mostrar-lo”, com, sent un adolescent i després de que ella li pegués, decidí passar a tractar a la mare amb “una atenció sol·lícita però amb indiferència emocional” i, més endavant “quan vaig anar-me’n de casa, les meves pròpies pors em repugnaven i sabia que la meva vida seria tan limitada com el món en el que la meva mare vivia si no era capaç de superar-les. El què em fer por, això faria”. “No he aconseguit guanyar a la por, simplement la he reprimida suficientment per tal de viure una vida digna.”

Al final, però, el procés del dol genera creixement:

“Aquests últims anys, he esperat netejar el meu cap, trobar-hi un lloc lluminós, assolellat i silenciós en el meu cervell que em permetés aprendre música més fàcilment. He esperat oblidar la veu de la meva mare cridant-me quan practico. Però no he pogut. Al contrari, hi ha més soroll aquí dalt del que hi havia hagut mai, una conseqüència, crec, de que sent més compassió pel món, el que a la vegada és una conseqüència del dol. A vegades, quan practico, em visiten a l’atzar persones de distintes èpoques de la meva vida i em treuen de la meva intermitent concentració i no només noto la seva presència sinó que veig al seu interior i percebo una terrible tristesa, persones amb una vida que no era com desitjaven, que volen amb ànsia companyia i només tenen solitud, que se han entregat a algú o a alguna cosa que no els dona el mateix a canvi, que s’han enganat a elles mateixes i s’han destrossat la vida”

 

Bona reflexió!