Setembre: Una reflexió sobre l'educació

La mesura de la vàlua d'una societat ve donada per com es tracta a les persones més vulnerables

L'altra dia una mestra em parlava de la necessitat de més formació per detectar determinats problemes que es trobava dins de l'aula i de la manca de recursos educatius per ajudar a aquells alumnes amb dificultats. Ella estava preocupada i, encara hi va estar més després de demanar ajudar a l'equip directiu i que la directora contestés que "no es preocupés per nins que tanmateix no aprendran".  "Com puc sentir-me bé si em diuen això? Amb quina cara puc mirar a aquests nins i als seus pares?", em va dir.

Un equip dirigit per la investigadora Estelle Morin de Canadà va demostrar que característiques com la pròpia utilitat del treball i el seu pes moral, les oportunitats d’aprenentatge i desenvolupament que proporciona, l’autonomia, el reconeixement i la qualitat de les relacions humanes estan lligats al significat que les persones assignen a la seva feina (veure www.irsst.qc.ca/files/documents/PublRSST/R-585.pdf). Els investigadors també van observar que el fet de veure la pròpia feina com a útil a la societat i com a incentivadora de l’aprenentatge afecta a la seva valoració final.

Així, si una determinada persona té una percepció positiva de les seves activitats de feina, de les condicions en les que es porta a terme i de les relacions amb els altres treballadors i el seu supervisor, tendirà a trobar significativa la seva feina i, com a resultat, a sentir-se bé físicament i psicològicament. En canvi, si la percepció és negativa, tindrà tendència a considerar que el seu treball i l’ambient en el que es duu a terme no tenen sentit. Com a resultat, la persona presentarà símptomes d’estrès o de malestar.

Per altra banda, si l'objectiu fos aconseguir una bona motivació i rendiment de les persones que treballen en una organització hauríem de tenir en compte els següents principis de lideratge i motivació:

·        S’ha de veure que la feina té significat i sentit.

·     S’ha de tenir informació sobre les condicions que afecten a la feina, gràcies a una comunicació directe i específica.

·     Hi ha d’haver sentiments de participació i autonomia.

·     Ha de ser una feina adaptada a la pròpia capacitat i interessos.

·    Les metes establertes han de ser realistes, clares i específiques (amb participació i retroalimentació sobre els resultats).

·   La retroalimentació ha de ser constructiva i respectuosa. Hi ha d’haver claredat respecte a les pautes, les regles i les metes. I respecte cap a les variants individuals.

·     S’ha d’integrar socialment i professional i celebrar els èxits. S’han de promoure xarxes d’interacció social, revisar procediments per tal d’evitar pèrdues de temps i energia i millorar les rutines o protocols de feina.

·        S’ha de fomentar i possibilitar el creixement personal.

·        S’ha de fomentar la capacitat de lideratge situacional (en l’equip directiu i en el context de l’aula).

·   Hi ha d’haver una recompensa material equitativa i justa (augmentar-la no suposarà un increment en la motivació).

D’aquesta manera, l’organització del treball passa a tenir una gran importància a l’hora de predir el rendiment de les persones i els resultats de les pròpies organitzacions. I, dintre dels elements organitzatius més importants es troba, en primer lloc, el significat de la pròpia feina i la seva utilitat a la societat.

En l’assaig de Victòria Camps, “Creure en l’educació”, s'incideix en un dels punts febles fonamentals de l’organització educativa: 

la falta d’objectius educatius clars, la confusió sobre què és el que s’ha d’educar.  

Això deixa a totes les persones que hi intervenen -pares, alumnes i professors- amb un cert desconcert. Sobre aquests últims, els professors, parla de la necessitat de “recuperar el prestigi”; s’ha de creure que ells són els que poden fer possible que els alumnes assoleixin els coneixements necessaris per tal d’integrar-se i fer aportacions útils a la societat.

Però no ens deixen de dir que l’educació està en crisi. No deixen de sortir notícies sobre el pobre rendiment dels nostres alumnes. No deixen de sortir estudis sobre la gran quantitat de baixes laborals en aquest àmbit, sobretot per malalties relacionades amb l’estrès. Aquest últim punt, sobretot, ens torna a fer plantejar que, tal vegada, revisar el paper dels mestres dins de l’organització educativa sigui una tasca prioritària. 

La revisió de l'educació no es pot basar, simplement, en reduir les hores de feina, en augmentar les recompenses rebudes o en canviar el nom i les hores assignades a les matèries que s’espera que s’ensenyin. Qualsevol intent de canvi que no tingui en compte els elements organitzatius, que hem assenyalat en parlar de motivació i lideratge en el treball, serà un canvi cosmètic que únicament ens servirà per seguir al mateix lloc.

Així, tota la societat té la responsabilitat de fer una reflexió sobre el que s’espera de l’educació, sobre quins són els elements que han de mobilitzar-se per tal que els actors (els mestres) que han de fer possible assolir els objectius marcats tinguin les facilitats necessàries per tal de poder fer la seva feina. Si l’objectiu és la formació de la personalitat, tal com apunta Victòria Camps, s’haurà de definir sobre quins elements pot incidir la comunitat educativa. 

La formació de la personalitat no pot dependre només dels mestres i educadors; depèn de la societat, dels pares, de la família en tota la seva extensió, del grup d’iguals, de la publicitat, del mitjans de comunicació, dels grups d’educació informal,... Els mestres, tal vegada, estan en una posició privilegiada per tractar la part de la personalitat que fa referència a aquelles eines necessàries per conviure en societat, per una banda, i a aquelles que s’han de disciplinar per tal que sigui possible aprendre.

Quan els nens entren a l’escola, entren a formar part d’una comunitat, tot el centre educatiu, i d’un grup, la seva classe. Serà una socialització contínua, en certa mida “inevitable”, que contrastarà amb el paper protagonista que solen tenir els nens avui a casa seva. Serà una gran oportunitat per aconseguir educar les emocions, disciplinar-les, per tal de poder fruir de tot el que pot oferir el pertànyer a un grup. 

En una cultura de drets, l’escola, per poder fer la seva feina, a part de tenir en compte aquests drets, ha d’introduir els deures: els deures cap als altres, els deures cap al grup i els companys; ha de possibilitar una actitud de responsabilitat de les pròpies accions.

Per altra banda, els nens entren a l’escola i passen a formar part de la societat del coneixement. Des de tots els àmbits socials se’ns recorda que l’educació ha de ser continuada, que el més important és educar ments amb capacitat d’aprendre. Això suposa entrar en el món de les disciplines (en el sentit de matèries amb unes eines pròpies) i de les estratègies d’aprenentatge (de les maneres d’aprendre a aprendre). Aquesta feina és la  pròpia de l’escola i dels mestres.

Una vegada que aquestes dues funcions educatives principals queden clares (la formació de la persona “social” i aprendre a aprendre dins del marc de les disciplines concretes) entrem en el problema de definir com assolir aquests dos objectius. I aquí podem tornar al principi. 

S’ha d’obrir un debat sobre com l’organització actual de la comunitat educativa possibilita que els professionals que hi treballen puguin aconseguir un bon rendiment. Si repassem els punts enumerats al principi arribarem a la conclusió que la motivació i el lideratge necessaris per aconseguir els objectius marcats no es dóna degut a que no es disposa de les condicions adequades. 

Si, a més, tenim en compte que és el que separa aquells sistemes educatius que tenen èxit d’aquells que tenen problemes, haurem de concloure que no es tracta de qüestions d’horari o d’una determinada pedagogia. Ens trobarem amb problemes organitzatius (comparau-los amb els que indicava la mestra de la que parlàvem al principi de l'article):

• la selecció del professorat i la seva formació continuada i 
• la detecció i tractament precoç dels problemes d’aprenentatge dels nins. 

Bona reflexió!