“You’ll allways be inside of me” Dayna
Kurtz
“El dol és una força d’energia que no pot ser
controlada o prevista. Va i ve segons el seu propi criteri. El dol no té en
compte els teus plans ni els teus desitjos. El dol et farà el que vulgui,
sempre que vulgui. En aquest sentit, el dol té molt en comú amb l’amor”
“És un honor tenir un dol. És un
honor sentir tant, haver estimat tant”
“La conversa amb el dol, llavors,
és la que hi hauria entre el que resa i la seva resposta:
El dol em diu: “No
estimaràs mai més a ningú com has estimat a na Rayya”. I jo contesto: “Estic disposada
a que això sigui així”. El dol em diu: “Ella se n’ha anat i mai tornarà”. I jo
contesto: “Estic disposada a que això sigui així”. El dol em diu: “No la
tornaràs a sentir a riure mai més”. I jo dic: “Hi estic disposada”. El dol diu.
“No tornaràs mai a sentir el perfum de la seva pell”. I m’agenollo al terra
sobre els meus refotuts genolls i –a través de les capes de llàgrimes- dic “HI
ESTIC DISPOSADA”. Aquesta és la feina de viure –estar disposada a fer
reverències davant TOT el que és més gran que tu mateixa. I gairebé tot en el
món és més gran que tu mateixa” https://www.brainpickings.org/2018/10/17/elizabeth-gilbert-ted-podcast-love-loss/
Després de viure unes quantes
agonies i un parell de dols, la meva vida ha canviat. En primer lloc, em fa
menys por la mort, el procés pel qual deixem la vida, el procés pel qual els
sistemes vitals van apagant-se i deixant de funcionar. També he deixat de témer
el fet d’haver d’acompanyar als que estimo en aquest procés. En segon lloc, em
fa menys por el dol, el procés pel qual aprenem a viure la vida sense la
persona que ha mort, el procés pel qual ens agafem a nosaltres mateixos i ens
empenyem cap endavant.
La vida és una gran gimcana que
ens dóna sorpreses i proves clau. I, sense concessions, ens porta al límit del
que sabem o coneixem. Una d’aquestes proves, que estem condemnats a viure, tots
i cada un de nosaltres, és la de la pèrdua. Anem pel camí d’aquest parc temàtic
vital i, inevitablement, anem perdent coses: coses, persones, relacions... Res
és per sempre, diuen. I així és. Amistats, relacions, amors, se’ns perden pel
camí. A vegades tenim temps d’adonar-nos-en. En ocasions ho agraïm; altres
vegades maleïm la sort que ens ha fet conscients del procés...
Les primeres pèrdues són com un
tsunami, ens giren damunt davall i ens deixen abatuts i sense esma. “Com pot
ser això?”, ens preguntem. “Per què a mi?”, diem. La sensació d’injustícia és
tan aclaparadora que ens deixa sense alè. “No pot estar passant això”, repetim,
mentre el món segueix a la seva bolla, el sol segueix sortint cada matí i la
resta de l’univers es comporta com si no estàs passant res estrany.
Les pèrdues següents no són el
mateix. Ja saps de quina pasta està feta el dolor total. Ja coneixes com se t’endú
la força i les ganes de fer coses. Ja entens que la recepta del pare és l’única
que et pot estalviar la part paralitzadora: “segueix amb la rutina i mira pel
benestar dels altres”. Saps que el teu cos adolorit necessita moviment,
desbloqueig. Saps que la teva ànima adolorida necessita connexió amb els que
estimes. Saps que necessites donar la mà a algú que ho necessiti i que te la
donin a tu, també. I, encara que això no mitigarà el dolor, saps que saber tot
això t’allunyarà del patiment.
Obrir-se al dolor, a l’onada que
et transporta fora de tu mateixa, més enllà de qualsevol tipus de control, no és cosa fàcil. Però ho fas, conscient que
ara ja no queda altra remei. I això et permet alliberar-te de tu mateixa i sentir, al
mateix temps, el dolor dels altres, conscient de que té la mateixa consistència
que el teu.
Com podem transmetre això als que
encara no han passat per aquesta prova? Com podem fer-los entendre que si no es
deixen dur per l’onada acabaran exhaustes? Com podem convèncer-los de
simplement sentir la força de l’absència, la força del dolor? Com podem
contar-los que el dolor no els danyarà, sinó que les permetrà estimar més,
viure les coses amb més intensitat, gràcies al fet de recordar que només podem
assegurar que hi són “ara i aquí”?
No tinc resposta a les preguntes.
Només sé que hi ha altres supervivents que conten el mateix i que, quan ens
trobem, ens saludem amb la mirada dels que han superat una fase que pot
tornar-se a repetir en qualsevol moment.
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada