dissabte, 3 de novembre de 2018

Després del dia dels morts...



“You’ll allways be inside of me” Dayna Kurtz

 “El dol és una força d’energia que no pot ser controlada o prevista. Va i ve segons el seu propi criteri. El dol no té en compte els teus plans ni els teus desitjos. El dol et farà el que vulgui, sempre que vulgui. En aquest sentit, el dol té molt en comú amb l’amor”

“És un honor tenir un dol. És un honor sentir tant, haver estimat tant”

“La conversa amb el dol, llavors, és la que hi hauria entre el que resa i la seva resposta: 
El dol em diu: “No estimaràs mai més a ningú com has estimat a na Rayya”. I jo contesto: “Estic disposada a que això sigui així”. El dol em diu: “Ella se n’ha anat i mai tornarà”. I jo contesto: “Estic disposada a que això sigui així”. El dol em diu: “No la tornaràs a sentir a riure mai més”. I jo dic: “Hi estic disposada”. El dol diu. “No tornaràs mai a sentir el perfum de la seva pell”. I m’agenollo al terra sobre els meus refotuts genolls i –a través de les capes de llàgrimes- dic “HI ESTIC DISPOSADA”. Aquesta és la feina de viure –estar disposada a fer reverències davant TOT el que és més gran que tu mateixa. I gairebé tot en el món és més gran que tu mateixa” https://www.brainpickings.org/2018/10/17/elizabeth-gilbert-ted-podcast-love-loss/








Després de viure unes quantes agonies i un parell de dols, la meva vida ha canviat. En primer lloc, em fa menys por la mort, el procés pel qual deixem la vida, el procés pel qual els sistemes vitals van apagant-se i deixant de funcionar. També he deixat de témer el fet d’haver d’acompanyar als que estimo en aquest procés. En segon lloc, em fa menys por el dol, el procés pel qual aprenem a viure la vida sense la persona que ha mort, el procés pel qual ens agafem a nosaltres mateixos i ens empenyem cap endavant.

La vida és una gran gimcana que ens dóna sorpreses i proves clau. I, sense concessions, ens porta al límit del que sabem o coneixem. Una d’aquestes proves, que estem condemnats a viure, tots i cada un de nosaltres, és la de la pèrdua. Anem pel camí d’aquest parc temàtic vital i, inevitablement, anem perdent coses: coses, persones, relacions... Res és per sempre, diuen. I així és. Amistats, relacions, amors, se’ns perden pel camí. A vegades tenim temps d’adonar-nos-en. En ocasions ho agraïm; altres vegades maleïm la sort que ens ha fet conscients del procés...

Les primeres pèrdues són com un tsunami, ens giren damunt davall i ens deixen abatuts i sense esma. “Com pot ser això?”, ens preguntem. “Per què a mi?”, diem. La sensació d’injustícia és tan aclaparadora que ens deixa sense alè. “No pot estar passant això”, repetim, mentre el món segueix a la seva bolla, el sol segueix sortint cada matí i la resta de l’univers es comporta com si no estàs passant res estrany.

Les pèrdues següents no són el mateix. Ja saps de quina pasta està feta el dolor total. Ja coneixes com se t’endú la força i les ganes de fer coses. Ja entens que la recepta del pare és l’única que et pot estalviar la part paralitzadora: “segueix amb la rutina i mira pel benestar dels altres”. Saps que el teu cos adolorit necessita moviment, desbloqueig. Saps que la teva ànima adolorida necessita connexió amb els que estimes. Saps que necessites donar la mà a algú que ho necessiti i que te la donin a tu, també. I, encara que això no mitigarà el dolor, saps que saber tot això t’allunyarà del patiment.

Obrir-se al dolor, a l’onada que et transporta fora de tu mateixa, més enllà de qualsevol tipus de control, no és cosa fàcil. Però ho fas, conscient que ara ja no queda altra remei. I això et permet alliberar-te de tu mateixa i sentir, al mateix temps, el dolor dels altres, conscient de que té la mateixa consistència que el teu.

Com podem transmetre això als que encara no han passat per aquesta prova? Com podem fer-los entendre que si no es deixen dur per l’onada acabaran exhaustes? Com podem convèncer-los de simplement sentir la força de l’absència, la força del dolor? Com podem contar-los que el dolor no els danyarà, sinó que les permetrà estimar més, viure les coses amb més intensitat, gràcies al fet de recordar que només podem assegurar que hi són “ara i aquí”?

No tinc resposta a les preguntes. Només sé que hi ha altres supervivents que conten el mateix i que, quan ens trobem, ens saludem amb la mirada dels que han superat una fase que pot tornar-se a repetir en qualsevol moment.

Una abraçada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada