dissabte, 30 de gener de 2016

La construcció de l'ansietat



"Ja no m'agafo les emocions tant seriosament com solia fer. Si he de donar una xerrada i la meva diapositiva no és perfecta, incicialment em puc sentir estressat, com si la situació fos amenaçant per a mi. Però ara sento una veu per sobre de les altres, que diu, bé, les meves sensacions són el resultat exacte d'una evolució de milions d'anys: però no és realment un tigre el que està a punt de saltar sobre mi ni tampoc és algú que estigui a punt de disparar-me; el que em passa és ridículament insignificant. De manera que ho sento i després ho deixo anar" David Eagleman Entrevista al diari Independent


“La por i l’ansietat no estan cablejades biològicament. No sorgeixen d’un circuit cerebral d’una manera predeterminada com una experiència conscient completament formada. Son una conseqüència del processament cognitiu d’ingredients no emocionals. Apareixen al cervell de la mateixa manera que qualsevol altra experiència conscient però tenen ingredients diferents a les altres experiències no emocionals” Joseph LeDoux “Anxious”




En el seu llibre “Anxious”, Joseph LeDoux ens presenta la seva teoria sobre l’ansietat, sobre les dificultats per a tractar-la. Una de les traves que han tingut els científics ve, segons ell, del fet de confondre les disposicions cap a l’acció (els programes que evolutivament es descarreguen de manera automàtica en el nostre cervell quan es detecta un perill) amb les emocions sentides. Per entendre’ns, LeDoux en el seu llibre ens vol ajudar a diferenciar entre la immobilització inicial i la fugida d’un conill quan percep una guineu i el sentiment de por que tenim quan hem de fer una presentació en públic. El conill, diu LeDoux, no té por; mostra les conductes pròpies dels sistemes de defensa associades a la detecció de perills, però no sent por com la sentim nosaltres.

LeDoux vol explicar-nos que les emocions són el resultat de moltes operacions mentals i que, com defensen altres autors, són una construcció psicològica. Si no admetem això, no ens sortirem en el tractament eficient dels problemes d’ansietat, ens adverteix LeDoux. No podem seguir només pendents dels estudis que es fan amb animals. Mai ens donaran tota la informació que necessitem per tal de superar els problemes d’angoixa.

Per tal de sentir por, diu LeDoux, es necessiten una sèrie d’ingredients: en primer lloc, una representació (la percepció) de l’objecte o de la situació. En segon lloc, s’ha d’activar el que anomena “circuit defensiu de supervivència” (el que en altres llocs he anomenat sistema d’alarma, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html) i que compartim amb el conill, per exemple. En tercer lloc, necessitem que la nostra atenció a l’estímul activi la nostra memòria de treball (la que ens permet estar en contacte amb el que està passant, la via d’entrada d’informació al cervell). En quart lloc, la nostra memòria semàntica ens informa del que significa el que veiem o el que està a punt de passar. En cinquè lloc, la nostra memòria episòdica ens recorda en quines ocasions en el passat ens hem trobat en aquesta situació o amb aquest estímul. A més, la nostra atenció pot passar a estar ocupada per la pròpia resposta defensiva (la que hem explicat en segon lloc), de manera que estem pendents del nostre propi estat d’activació corporal. Finalment, hi hem d’afegir el que hem anat aprenent a través de l’experiència: categoritzar i etiquetar l’estat en el que ens trobem.

En el cas de l’ansietat, els estímuls poden ser menys clars i pot ser difícil predir el resultat, pot haver-hi incertesa. Pot ser el resultat de situacions noves o pot donar-se com a resultat de records o pensaments. El procés, després, és semblant al de l’experimentació de la por: l’ansietat no és l’activació d’un circuit defensiu, de la resposta lluita/fugida; l’ansietat és una interpretació cognitiva del que ens està passant.

En això pensava quan em vaig topar amb un article molt interessant sobre com les persones afrontem les situacions estressants: algunes són més resilients que les altres (vegeu http://well.blogs.nytimes.com/2016/01/13/to-better-cope-with-stress-listen-to-your-body/?smid=tw-share&_r=0 ). Es defineix resiliència com la capacitat per a recuperar-se ràpidament d’un estrès físic o emocional.  En els estudis es podia veure com les persones que eren més conscients de la  resposta fisiològica del seu cos davant un element estressant, eren, també les que menys s’estressaven al final i que es recuperaven abans i millor de l’incident.

Aquestes persones no és que no fessin cas de les sensacions corporals, ja que de fet les detectaven de manera més precisa, sinó que després de fer-ho ho deixaven anar i es dedicaven a fer el que havien de fer. Una vegada etiquetades les sensacions, deixaven tota la seva atenció lliure per a poder-la dedicar a altres coses. Entre altres coses, això suposa que treballar la consciència de les pròpies sensacions corporals pot ser una manera de mantenir-nos lluny dels processos d'ansietat (per exemple, a través de tècniques mindfulness o de meditació).

En aquest sentit, en un altre estudi, les persones que es trobaven en una situació estressant (parlar en públic, en aquest cas) i a les que se les donava la instrucció de mantenir-se excitades com a manera positiva de millorar el rendiment, tenien un resultat millor que les persones a les que se les hi havia dit que es mantinguessin tranquil·les o a les que no se les havia donat cap instrucció (vegeu http://www.fastcompany.com/3055019/how-to-be-a-success-at-everything/the-secret-to-making-anxiety-work-in-your-favor). En aquest cas, les persones eren més conscients de les sensacions corporals d’estrès, però no hi donaven més voltes. Les que intentaven mantenir-se tranquil·les, veien com la seva atenció s’emplenava de les sensacions que volien evitar.

Finalment, una cosa tan senzilla com escriure sobre la por a no treure bones notes abans d’un examen, pot alliberar la nostra atenció d’aquests pensaments i fer que el nostre rendiment millori (vegeu https://hpl.uchicago.edu/sites/hpl.uchicago.edu/files/uploads/Park,%20Ramirez%20%26%20Beilock%20%282014%29%20The%20role%20of%20expressive%20writing%20in%20math%20anxiety.pdf ). Escriure pot fer que el significat de la situació canviï. En aquest sentit, el procés que s’activa torna a ser el d’acceptar i etiquetar el que està passant i deixar la nostra ment lliure per a poder fer el que hem de fer (vegeu, per exemple, l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/millors-relacions-gracies-lescriptura.html).

Així, les emocions són el resultat d’un procés. No són com el que es veia a la, per altra banda fantàstica, pel·lícula “Del revés” (InsideOut). Les emocions no són estructures que el cervell descarrega automàticament en funció de la situació. Les nostres emocions canvien amb la gestió que en fem, amb la història que anem construint a mesura que vivim. Coses tan senzilles com acceptar l’activació fisiològica com a excitació del sistema, en lloc de veure-la com a que estem nerviosos, poden fer que la nostra vivència del moment sigui completament diferent.

Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada