Decidir, dissenyar, fer la nostra felicitat (III)

“Donar suposa prestar atenció i crear un contacte imaginari amb la persona a la que donem, és una forma d’atenció en ella mateixa, una manera d’agrair i donar les gràcies per les vides dels altres i la nostra.(...) Donar és fer un viatge imaginari i posar-se en el cos, en la ment i en les expectatives d’una altra persona. Donar és fer les nostres identitats més reals en el món, comprometent-nos a fer alguna cosa per a una altra persona, alguna cosa tangible que pot representar aquesta qualitat” David Whyte “Consolations”

En el darrer capítol del llibre Dolan tracta dues conductes que són molt importants pel tema de la felicitat: una és la de posposar les coses que ens ajudarien a ser més feliços, procrastinar, un dels problemes més freqüents en la gestió del nostre temps. L’altra és la de no ajudar als altres amb l’excusa de no tenir temps, quan sabem que els estudis diuen que és una de les maneres més segures de millorar el nostre benestar.

El tema és detectar, en primer lloc, les traves. Aquestes traves, en el cas de la procrastinació serien: 

• no estar massa segurs del que volem fer (de manera que perdem el temps intentant aclarir que hem de fer i com),

• esperar fins al límit quan les trobem importants o hem de sentir-nos avaluats (el sentit, en aquest cas, és que intentem assegurar-nos de que ens anirà tot bé, però el que realment anem fent és posposar el seu inici),

• tenir massa temps (cosa que fa més probable que anem posposant el moment de començar a fer el que hem de fer),

• donar per suposat que les tasques llargues duraran menys (quan la realitat és que no som bons calculadors de la durada de les tasques que no són curtes),

• pensar que la pressió temporal afavoreix el rendiment quan realment passa el contrari.

Si decidim afrontar el tema, la retroalimentació que fem (detectar i fer un seguiment de què fem i cóm ho fem) ens pot ajudar a superar els obstacles i, sobretot, la que ens donen els altres. El que no hem de fer mai és culpabilitzar-nos, ja que no serveix per millorar el rendiment i simplement ens fa entrar en bucles de retrets. Després, el que hem de fer, seguint a Dolan, és dissenyar el context que ens pot ajudar a no posposar les tasques: 

• fer feina en el mateix lloc (ja que el context ens ajuda a entrar més ràpidament en acció), 
• usar opcions per defecte que no ens distreguin (fer fora les pantalles: mòbils, ordinadors, TV), 
• assumir públicament el compromís de fer el que volem fer (quan diem en veu alta el que volem fer, i ho fem davant testimonis, ens posem més fàcil el fet de començar la tasca), 
• descomposar la tasca en passes petites (com més repartim la tasca, més fàcil és que ens hi posem: aquesta és la llei dels números petits) i 
• estar més temps amb gent motivada (l’ambient en el que ens movem és molt important, ja que actua com a facilitador de l’entrada en acció. Per tant, vius amb qui ens relacionem!!!). 

A l’hora de fer, presta atenció a quins moments són propicis per fer les coses (no proposis mai, per exemple, fer una cosa nova i que suposa esforç quan estàs molt cansat), reserva temps per fer el que has de fer (si no has pensat en quin moment s’han de fer les coses i no has calculat el temps a invertir, és més probable que acabis per no fer-ho) i no deixis de prestar atenció a les persones amb les que t’impliques (estar present és una forma d’aconseguir tenir l’atenció centrada en el que realment volem fer).

Ajudar als altres és una conducta que proporciona molta felicitat, tant si ho fem des de la preocupació i l’ajuda a ONG, com si entrem en acció ocupant-nos directament dels altres. La idea de no tenir temps es destarota quan els estudis mostren que regalar temps als demés fa que sentim menys la pressió temporal. Però primer has de decidir què fer i en quins contextos has d’actuar.  De fet, una de les tasques estudiades que ens pot procurar més felicitat és fer que els altres somriguin, més que intentar assumir un objectiu més general com fer-los feliços (vegeu http://faculty-gsb.stanford.edu/aaker/pages/documents/LeaveThemSmiling_RuddAakerNorton12-16-11.pdf ).

La segona passa, per aconseguir implicar-nos en conductes d’ajuda, serà dissenyar com fer-ho i pensar que hem de repartir el temps i assumir compromisos petits (tornem estar en el territori dels números petits: les coses que veiem com a més assequibles és més probable que es facin). Hem de recordar que ajudar als demés, independentment de quina sigui la motivació, té conseqüències positives (encara que ho facem per tal de millorar el nostre benestar).

Per al darrer punt, fer, Dolan proposa assegurar-nos de tenir retroalimentació del que anem fent, gràcies, per exemple, a correus electrònics sobre les donacions que fem. A més, mai hem de deixar de prestar atenció a la nostra atenció: recordem que estar presents amb els altres és la millor manera de sentir-nos més feliços.

No deixeu de cercar plaer i propòsit en la vida quotidiana!