L'amor com a construcció

 “El que vaig descobrir era alguna cosa que era al mateix temps esgarrifosa i lleugerament desconcertant –la idea de que la vida és un poc com un animal salvatge que no pot ser domat o dirigit. O potser la vida no és realment com un animal salvatge. Pot ser és un laberint, ple de girs que s’agafen o no, i mai sabràs que hauria passat si haguessis triat un altre camí diferent del que vares triar. Només tens el que vares triar.”Susan Orlean “Airmail: Women of Letters”

Brad Troeger en el vídeo TED-ed “What is love?” (vegeu https://www.youtube.com/watch?v=5sY4rhvB9LE ) explica que, al final, l’amor és una construcció, el resultat de la mescla de diferents elements que es van entrellaçant i que provenen de la realitat viscuda. L’amor serà el resultat de les nostres experiències, els nostres sentiments, la nostra maquinària química cerebral i les expectatives que tenim derivades del nostre entorn cultural. Així, tècnicament, no totes les persones experimentem l’amor de la mateixa manera.

No hi ha cap persona en el món que pugui haver construït exactament el mateix amor que, ara mateix, sento per i comparteixo amb la meva parella. L’amor que ara experimento és el resultat d’una construcció en la que hi ha les experiències que he viscut amb la meva família, els meus pares, els meus germans, els meus amics, els meus antics al·lots i, més tard, els meus fills. També hi podem trobar l’efecte del meu temperament, els meus sentiments, la meva història emocional, tot el que vaig experimentant i sentint a mesura que vaig vivint. Un altre element és el de la maquinària química, amb la seva descàrrega de les substàncies que fan que em senti molt a prop de la persona que estim, i que, en paraules de Barbara Fredrickson, aparegui, fàcilment, una ressonància positiva que ens uneix en una dansa química que ens sincronitza quan estem a gust junts. Finalment, la cultura que m’envolta, tant la visual, la literària com la científica en la que estic immersa, condiciona la manera en la que visc la meva relació.

Cada una de les persones del món entrem en una relació amorosa amb les nostres construccions, de manera que, com diu Brad Troeger, sense parlar i estar oberts a aclarir què és el que esperem de la relació i com la vivim i veiem, aquesta no tindrà massa futur. L’amor compartit ha d’estar obert a discussió i, per tant, sempre està en construcció.

Maria Popova en una revisió sobre el significat de l’amor pel budista  Thich Nhat Hanh (vegeu https://www.brainpickings.org/2015/03/31/how-to-love-thich-nhat-hanh/ )  pivota sobre aquesta idea d’entendre el món de l’altra per tal de poder estimar: “estimar una altra persona significa entendre completament el seu sofriment (“Sofriment” sona més aviat dramàtic, però en el budisme fa referència a qualsevol tipus de profunda insatisfacció –ja sigui física o psicoemocional o espiritual)”. En altres paraules: estimar una altra persona suposa parlar sobre el què pensa i sent, sobre el que el preocupa, sobre el que espera de la relació. Suposa arribar a poder construir un espai comú, arribar a parlar un llenguatge comú.

Per estimar hem d’expandir la mirada, hem d’estar disposats a acceptar que mirem condicionats pel que esperem trobar; però primer de tot, afirma Nhat Hanh, hem de ser feliços per tal de poder ser compassius. I hem de ser compassius per tal de poder estimar. A vegades, no acabem de saber quines són les construccions que hem fet de manera inconscient i no ens adonem de que ens marcaran en el nostre camí a la vida. “A vegades no hem tingut el temps per tal d’entendre’ns a nosaltres mateixos, encara que ja haguem trobat l’objecte del nostre amor. Quan ens adonem de que totes les nostres esperances i expectatives no poden ser complides per aquesta persona, ens continuem sentint buits”, diu Nhat Hanh.

“Per a saber com estimar algú, hem d’entendre’l. Per a entendre’l, necessitem escoltar” “Com més entens, més estimes; com més estimes, més entens. Són dues cares de la mateixa realitat. La ment de l’amor i la ment de la comprensió són les mateixes”. Tot això explica com és que pensar o dir que estimem algú no basta per aconseguir que una relació funcioni.

Pensar o dir que estimem algú no farà que aquesta persona es senti estimada si no es sent acceptada i no es sentirà acceptada si no es sent compresa.  Només amb l’acceptació podem construir un lloc comú en el que hi podem cabre cada un de nosaltres i la nostra relació. L’acceptació és fruit de la compassió, de la intuïció sentida que formem part d’una humanitat compartida que esdevé única per a cada un de nosaltres, però conserva l’empremta de la maquinària universal que ens ha fet possible construir una vida amb significat.

Bona reflexió!