Els perills de demanar-se el "per què?"

Tots coneixem persones que acompleixen els criteris d’un episodi depressiu.  Les persones que el pateixen es troben amb un estat d’ànim deprimit extrem que dura com a mínim dues setmanes i inclou símptomes cognitius (com sentiments de poca vàlua i indecisió) i funcions físiques alterades (per exemple, patrons de son alterats, canvis significatius de gana i de pes o una pèrdua d’energia molt notable) fins al punt de que la més lleugera activitat o moviment exigeix un esforç molt gran. L’episodi s’acompanya generalment d’una marcada pèrdua d’interès i de la capacitat d’experimentar qualsevol plaer de la vida, incloses les interaccions amb la família o els amics i els assoliments laborals o escolars.

Segons l’OMS, la depressió és la principal causa de discapacitat. En l’actualitat, uns 121 milions de persones pateixen depressió i la càrrega que representen els trastorns depressius esta augmentant. A Espanya la prevalença de la depressió es d’un 10 % de la població i afecta a quasi 4 milions de ciutadans. Per cada home amb depressió, ens trobem amb dues dones que acompleixen els criteris.

Siddhartha Mukherjee explicava que, en el fons, la clau de la sortida dels estats d’ànim depressius està en retrobar la capacitat de tornar a entrar en acció, quan el nostre humor negatiu ens porta a no actuar (vegeu la revisió sobre les bases de la depressió a http://www.nytimes.com/2012/04/22/magazine/the-science-and-history-of-treating-depression.html?pagewanted=all&_r=0). El mateix explicava Richard Davidson en el seu nou llibre sobre els estils emocionals (vegeu l’entrada del 7 de juny de 2012, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/06/dimensions-dels-estils-emocionals.html): les teràpies que funcionen es basen en trobar la manera per la qual una persona deprimida torni a posar-se en contacte amb activitats positives. Aquestes teràpies són de la família de l’anomenada Activació Conductual (vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html).

En l’Activació Conductual es considera que s’ha d’adoptar una perspectiva contextual. Des d’aquesta perspectiva, la major part de la conducta de la persona deprimida esdevindria un patró d’evitació per tal d’afrontar les conseqüències de trobar-se amb ambients caracteritzats per baixos nivells de reforçament positiu o alts nivells de control aversiu. Aquest patró evitatiu i els problemes secundaris associats es consideren un objectiu a tractar guiant la persona cap a un augment d’activitat que la posi en contacte amb reforçaments positius. Un altre dels objectius a tractar són les rutines. Es considera crucial la seva importància, ja que les rutines ens permeten una sincronia entre els aspectes biològics i els socials.

Les estratègies principals són: marcar metes, fer auto/observacions, registres, aplicar tècniques de resolució de problemes, fer una assignació gradual de tasques i, per altra banda, centrar-se en les conseqüències funcionals de les conductes d’evitació i la ruminació.

En un article sobre una varietat d’aquesta teràpia, Edward R. Watkins presenta un programa que es centra, principalment, en aquest darrer element: la ruminació. Com assenyalava Susan Nolen-Hoeksema (vegeu l’entrada del 12 d’abril de 2014, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/les-dones-la-ruminacio-i-la.html), la ruminació està implicada en l’inici i el manteniment de la depressió i, inclús, la ruminació depressiva (entesa com la focalització persistent en les pròpies emocions negatives i en les seves causes i conseqüències) prediu la probabilitat, severitat i duració de la depressió.

A més, els estudis de Watkins semblen indicar que hi ha distints tipus de ruminació, amb diferents propietats funcionals i conseqüències: un estil útil caracteritzat per un pensament concret, centrat en el procés i específic i un altre desadaptatiu i inútil que es basa en un pensament abstracte i avaluador. Aquest darrer, suposa demanar-se “per què?” i focalitzar en l’avaluació dels significats i implicacions dels sentiments i de les dificultats. L’estil abstracte de ruminació augmenta els records generals, dificulta la resolució de problemes i fa que hi hagi més autojudicis negatius.

Per altra banda, l’estil concret de ruminació es caracteritza per demanar “com?”, centrant el focus sobre els detalls específics contextuals dels sentiments i les dificultats. Aquest estil fomenta la resolució de problemes. L’objectiu, doncs, serà canviar l’estil abstracte pel concret, gràcies a l’ajuda de l’anàlisi funcional. Es tracta de registrar: 

a) la ruminació (si és abstracte o concreta), 

b) les conductes associades (per exemple, la procrastinació, l’evitació o la resolució activa de problemes) i 

c) les conductes anti-ruminatives, que suposen la implicació activa en tasques. 

Aquesta anàlisi detallada de context i funció serveix, després, per ajudar als pacients a reconèixer els signes d’alarma de la ruminació, desenvolupar estratègies alternatives i plans de contingència (per exemple, relaxació o assertivitat) i a desmuntar les contingències ambientals i conductuals que mantenen la ruminació (per exemple, canviant les rutines).

La teràpia proposada per Watkins utilitza exercicis d’imaginació i experiments conductuals dissenyats per a facilitar el canvi cap a un estil de pensament més concret. En primer lloc, es tracta de recrear amb el màxim de detall possible estats en els que funcionem amb l’estil concret, com els casos en els que ens sentim completament absorts en una activitat (fluir, vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/aprendre-fluir.html) o experiències en les que hem sentit compassió cap a nosaltres mateixos o cap a altres persones. En els experiments conductuals, per altra banda, es tractaria de posar en marxa conductes alternatives a la ruminació negativa, una vegada s’ha detectada (per exemple, relaxant-nos o comunicant-nos de manera assertiva).

Acabem amb la ruminació!