En un article recent
en el diari The New York Times (vegeu http://well.blogs.nytimes.com/2014/06/04/losing-weight-may-require-some-serious-fun/?_php=true&_type=blogs&partner=rssnyt&emc=rss&_r=0)
s’expliquen tres estudis que conclouen que és molt important aconseguir veure l’activitat
física com a divertida si volem aconseguir que les persones perdin pes. El
problema està en la gratificació esperada: en cas de resultar entretinguda,
després de l’activitat les persones no augmenten el consum calòric. En cas de
viure-la com un esforç desagradable, les persones mengen més quantitat i
aliments més calòrics.
Aquest és el
problema de sempre sobre la motivació intrínseca i la extrínseca. Quan fem una
cosa pel gust de fer-la, motivació intrínseca, gaudim de l’activitat per ella
mateixa, centrant-nos en el procés i assaborint els moments. Quan fem una cosa
pel resultat esperat, motivació extrínseca, passem a estar pendents de la
gratificació posterior, fent l’activitat com un tràmit i deixant de fruir del
procés.
En l’entrada del
13 d’abril de 2013 (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/04/normal-0-21-false-false-false-es-x-none_13.html), Gil Friedman ja ens explicava que, per tal d’aconseguir amargar-se la vida,
una de les regles (la 25, concretament) era no fer exercici físic i, en cas de
veure’s obligats a practicar-ne algun, s’havia de triar un que ens agradés el
menys possible. Una forma d’obviar aquesta regla consistiria en preparar les
condicions que envolten l’exercici, és a dir, aconseguir que es convertís en
una activitat agradable. En el primer article citat, el fet de considerar la
caminada un passeig i concentrar-se en la música que anaven escoltant, canviava completament la
vivència.
Hem de recordar,
però, que l’activitat física és beneficiosa en ella mateixa. Ho explicava
Sandra Aamodt en la seva xerrada a TED (vegeu http://www.ted.com/talks/sandra_aamodt_why_dieting_doesn_t_usually_work
) i ho podíem constatar en els estudis que acompanyaven les conclusions de David Agus a “El fin de la
enfermedad” (vegeu l’entrada del 22 de desembre de 2012 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/la-importancia-de-les-rutines-i-iii.html).
El repte de
totes les professions relacionades amb la salut, doncs, està en aconseguir
formular preguntes i plans d’acció que puguin conduir a generar hàbits d’exercici
físic. S’ha de posar èmfasi en anar provant activitats que tinguin un gran
component social i que es facin en grup? S’ha d’intentar recalcar la
importància de compartir passejades amb persones agradables? S’ha d’explorar la
possibilitat de trobar itineraris a l’aire lliure que resultin reforçadors per
si mateixos? S’ha de plantejar l’exercici com una manera de fer atenció plena i
de treballar la connexió amb el propi cos? S’ha de plantejar com un camí per
aconseguir estats de relaxació, lligant l’exercici amb una posterior anàlisi de
les sensacions corporals que han canviat?
Suposo que la
resposta dependrà de la persona. Quina creus que és la pregunta que t’ajudaria
més?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada