En el seu darrer
llibre "Focus. Desarrollar la atención para alcanzar la excelencia", Daniel Goleman, famós per la seva divulgació del concepte d’Intel·ligència
Emocional, explora la importància de l’atenció com a mecanisme bàsic de l’autogestió
cognitiva i emocional. En un dels apartats, cita els estudis d’Anders Ericsson,
especialista en investigar com arribem a dominar una activitat, fins al punt de
que se’ns pugui considerar experts. A part de consolidar la validesa de “la
regla de les 10.000 hores”, és a dir la necessitat de pràctica continuada (l’equivalent
d’unes 3 hores d’entrenament diari durant 10 anys) per tal de dominar la
tècnica d’una disciplina, Ericsson introdueix matisos, sobretot el de que no
serveix la repetició mecànica, sinó que són molt importants l'atenció concentrada i la retroalimentació
continuada per tal d’anar millorant progressivament.
Ericsson defensa
que, excepte en disciplines molt condicionades pel físic com el bàsquet o el
rugbi, gairebé qualsevol persona que
faci una pràctica adequada i continuada d’una activitat pot arribar a l’excel·lència.
Així, per què la majoria de nosaltres no arribem a assolir aquest nivell? El
problema (tal i com ja apuntàvem en l’entrada del 8 de setembre de 2012) radica en què, donada l’organització
del sistema nerviós, ràpidament automatitzem les operacions necessàries per tal
de fer la tasca. La majoria de nosaltres no passem d’esser afeccionats en les
disciplines que encetem perquè quan portem unes 50 hores d’entrenament, i
aconseguim un nivell de rendiment bastant acceptable, deixem de concentrar-nos
en el que fem. Així, al deixar de fer les coses amb concentració i deixar de
cercar retroalimentació sobre l’execució, la pràctica continuada no produeix
una millora en el rendiment.
Aquesta
automatització es dóna pel fet que passem d’usar els circuits superiors a
deixar que siguin els inferiors els que es dediquen a resoldre la tasca (vegeu
l’entrada del 30 de novembre de 2013). Els
experts no ho fan així, sinó que es segueixen concentrant activament en tots
els moviments o passes de la tasca, intentant corregir i perfeccionar cada un d’ells,
usant contínuament els circuits superiors per tal d’anar ajustant els models
mentals que tenen de la tasca. Goleman conclou que el secret de l’expertesa és
concentrar-se en els detalls dels comentaris que ens fa un entrenador experimentat.
Els millors de cada disciplina es caracteritzen pel fet de que mai deixen d’aprendre
i segueixen practicant de forma deliberada amb una concentració plena.
En aquest
context, un bon entrenador el que farà serà:
- identificar clarament els objectius marcant nivells cada vegada més difícils,
- adaptar-se al nivell de cada una de les persones,
- donar retroalimentació de forma immediata i contínua, marcant reptes graduals que permetin anar millorant i, finalment,
- exercitar la mateixa habilitat en contextos diferents per tal de consolidar-la en qualsevol situació
Aquestes, en definitiva, són les
característiques d’un bon mestre o entrenador.
El que queda
clar, en tot cas, és la importància de l’atenció conscient. Només aquesta fa
possible una pràctica que permeti arribar a l’expertesa. Així, exercicis com
els que proposàvem en l’entrada del 12 de gener de 2013 són crucials pel nostre aprenentatge i
pel nostre control emocional.
Bona expertesa!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada