He de recomanar la
lectura del llibre de Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson, “El cerebro del
niño”, a qualsevol persona interessada en el món de les relacions personals, i no només als pares i educadors.
Siegel és un antic conegut d’aquest bloc (vegeu les entrades del terme "mindfulness") i un dels artífexs de la popularitat
de l’atenció plena o mindfulness. Afirma que podem entendre l’experiència
humana com la interacció de tres elements: el cervell, la ment i les relacions.
I, en cada un d’aquests elements, hi trobem les emocions com a sistemes
d’organització.
Les emocions organitzen
les nostres reaccions i, per tant, les nostres respostes. En l’espai compartit
de les relacions, les emocions ens assenyalen a on estan els altres respecte
del que està passant i ens informen sobre la nostra pròpia posició. Ésser
conscients de les emocions, i de com aquestes entren en ressonància amb els
pensaments i generen accions, és una de les eines més potents a l’hora d’educar
i de tenir relacions satisfactòries.
Les emocions són
respostes complexes que parteixen de la percepció d’una situació i de la
valència afectiva (positiva o negativa) que aquesta té per nosaltres i del
significat què li assignem. En la tristesa veiem la situació com una pèrdua i
l’emoció ens empeny a demanar ajuda o a intentar recuperar-nos. En la ràbia
considerem, de manera inconscient, la presència d’un obstacle, d’un element
contrari als nostres objectius, i ens empeny a apropar-nos i a lluitar contra
aquest. En la por ens sentim insegurs, amenaçats i intentem allunyar-nos de la
situació o ens quedem immòbils esperant que s’acabi.
En les relacions,
una mateixa situació pot veure’s de diferents maneres per les persones
implicades i, per tant, tenir diferents emocions que marquen diferents
tendències d’acció. Es tractaria, doncs, de poder connectar amb l’altra persona
a pesar de tenir diferents reaccions emocionals. Però, per això, primer hauríem
de ser conscients de les nostres pròpies emocions, i de com ens condicionen,
per tal de poder reaccionar amb sensibilitat a les emocions dels altres.
Quan els pares
ofereixen experiències repetides i previsibles en les que se n’adonen de les
emocions i necessitats dels fills i reaccionen amb sensibilitat, els nens
progressen en tots els plànols: el social, l’emocional, el físic i, inclús,
l’acadèmic. Aquest és el missatge que envia Siegel i la seva col·laboradora des
del seu llibre. Per tal d’aconseguir això, el més important no és la quantitat
de llibres llegits o com ens varen criar els nostres pares. El que els estudis
indiquen que influeix més en la relació que tenim amb els nostres fills i, per
tant, en el seu progrés, és fins a quin punt hem sabut donar sentit a les
nostres experiències amb els nostres pares i, a partir d'això, la sensibilitat que podem mostrar
amb els nostres fills.
Per això, la
narració de la nostra vida, la història que ens contem a nosaltres mateixos per
entendre qui som i com ens hi hem convertit, és un element crucial del nostre
benestar en les relacions, ja que determina el que sentim respecte al nostre
passat, la nostra manera d’entendre perquè les persones fan el que fan i la
nostra consciència de com els fets que hem viscut han influït en el nostre
desenvolupament. Necessitem una narració coherent de la nostra pròpia vida per
tal de no quedar limitats a ser transmissors passius de les lliçons doloroses, o tal vegada frustrants,
que ens hem vist obligats a viure.
El revisar la
narració de la nostra vida ens permetrà fugir de la temptació d’exercir una
paternitat oposada a la dels nostres pares. Inclús els adults que han
experimentat infàncies no massa bones poden exercir la paternitat d’una manera
eficaç i educar nens emocionalment sans, sempre que integrin la narració de
forma que tingui sentit, en una direcció que suposi creixement i esperança.
Siegel mostra que
quan donem sentit al nostre passat, podem aconseguir alliberar-nos del que, en
cas contrari, podria ser una llossa transgeneracional de dolor i vinculació
insegura. Podem aconseguir transmetre un patrimoni d’amor i afecte als nostres
fills. De fet, només podem obrir-nos al dolor i al malestar dels altres quan hem perdut la por a experimentar determinades emocions negatives.
Aquesta torna ser
una demostració de la potència de les tècniques d’escriptura expressiva (vegeu l'entrada del 27 d'octubre de 2012) per tal
d’aconseguir el benestar emocional, sempre a través de la integració de les
nostres emocions i de retrobar un sentit al que ens ha anat passant i al que, a partir d’un moment determinat, volem que passi.
Quina és la narració de la teva vida?
Quina és la narració de la teva vida?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada