El camí cap el benestar: Gestionar l’autocrítica

"No tenia valor inherent. Sense feina o esforç, sense convertir-me jo mateixa en alguna cosa significativa, sense demostrar la meva vàlua, no tenia dret o cap raó per la qual estar aquí. La pròpia vida era intrascendent si no conduia a algun resultat. Si l'arbre no arribava a servir per la seva fusta, a convertir-se en casa, en taula, quin valor tenia? Així que, de fet, estar al meu llit de l'hospital i veure l'arbre [des de la finestra], penetrar l'arbre, trobar la vida verda inherent a l'arbre, va ser una revelació. Cada matí obria els ulls. Estava desitjant centrar la mirada en l'arbre. Deixava que l'arbre em posseís. Cada dia era diferent, segons la llum, el vent, la pluja. L'arbre era un tònic i una cura, un gurú i un ensenyament" Eve Ensler "De pronto, mi cuerpo"

Un dels majors obstacles al benestar emocional és el diàleg interior negatiu, l’autocrítica. En molts casos, està tant integrada en el nostre funcionament que no ens adonem de cóm ens afecta. Les persones ens penalitzem contínuament quan pensem que no estem a l’alçada: “ja et dic que sóc curta”, “de tan bona persona semblo beneit”, “ja et dic que no arribaré mai enlloc”, “tothom ho sap i jo no sé fer res”...

Les persones podem ser els nostres crítics més ferotges, recorda Emma Seppälä. I, el problema, és que molts estem convençuts que si no ens critiquem la cosa encara serà pitjor, ja que aquesta “canya” ens ajuda a esforçar-nos més i a aconseguir més coses. La realitat, però, és que aquest diàleg intern negatiu centrat en criticar-nos ens allunya de l’èxit i del benestar.

Com explica Kristin Neff (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/05/la-compassio-com-cami-cap-una-identitat.html), la presència de l’autocrítica assenyala una major probabilitat de patir ansietat i depressió. A més, no funciona com un element motivador sinó que fa que s’evitin situacions en les que podríem obtenir millors resultats si hi ens arrisquéssim. Aquest últim punt sembla venir motivat pel fet que l’autocrítica ens posa en la situació d’estar més pendent de no fallar, d’intentar evitar els errors. Així, en ves de mirar d’explorar i obrir-nos a noves vies de coneixement, ens posem a la defensiva per tal d’evitar la derrota.

El nostre cervell està equipat amb dos sistemes que marquen la tendència cap a l’acció (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/11/motivacio-i-necessitats-basiques.html ): un sistema d’exploració que està obert a la recerca de recompenses i un sistema d’alarma que està orientat cap a l’evitació de perills. Es pot pensar en aquests sistemes com a programes que competeixen per aconseguir el control de la conducta: quan un està actiu, l’altra es desconnecta. El problema del sistema d’alarma és que quan s’instal·la com a sistema principal durant molt de temps dóna lloc a una sèrie d’efectes:

·        Penalitza l’execució, fa més probable que ens centrem en les nostres pors i ens paralitzi la crítica en el moment crucial.

·        Fa que abandonem: la por al fracàs genera ansietat i inseguretat de manera que ens empeny a renunciar a seguir el nostre camí quan ens trobem amb dificultats.

·        Condueix a un procés de presa de decisions més pobre: quan estem tan preocupats pels errors, estem menys pendents d’aprendre i passem a gestionar pitjor el procés d’anar prenent decisions.

·        Fa que perdem la connexió amb el que realment volem: la por al fracàs pot fer que renunciem a decidir fer el que realment voldríem fer per tal de sentir-nos més segurs, encara que això suposi passar a fer coses que no ens acaben d’interessar. Això ens dificulta trobar el sentit en el que fem i viure amb passió els que ens agradaria fer.

A més de tot això, el sistema d’alarma ens fa estar centrats en el que creiem que “no va bé” en nosaltres mateixos, en els nostres “defectes”.

La tendència cap a centrar-nos en la part negativa de les coses és humana i està arrelada en el nostre passat evolutiu. Estem marcats pel que s’anomena “biaix cap a la negativitat”, per la major importància que, de forma inconscient, donem als fets i als elements negatius. En el cas de l’autodiàleg, moltes vegades no ens adonem que estem fent voltes al que considerem les nostres debilitats i els nostres errors. A més, tot això s’alimenta de la creença de que tenir les coses negatives controlades, estar pendents de si apareixen o intentar lluitar-hi en contra ens conduirà a viure millor.

Finalment, com podem controlar aquestes tendències? La tendència cap a la negativitat podríem neutralitzar-la gràcies a l’agraïment, començant per no donar per suposades les coses bones que hi ha en la nostra vida (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/el-cami-cap-el-benestar-gestionar-la.html). Per altra banda, l’autocrítica l’hauríem de substituir per l’autoconsciència i la compassió.

Pregunta per a reflexionar: En quantes ocasions et parles i et critiques de manera cruel o injusta, d’una manera que no t’atreviries a fer servir mai amb algú que estimes?

Continuarà...