El meu pare era un estoic. Un dels clàssics. Els seus ideals eren la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia. Però els darrers mesos de la seva vida, a pesar del dol per la pèrdua d’un fill, del fort patiment que el turmentava, estava bàsicament agraït. Agraït pel fet d’estar viu. Quan has estat a punt de morir tres vegades, la primera als 17, la segona als 25 i la tercera dos anys després, i has vist com els que emmalaltien amb tu morien sense remei, aprens, o no, a donar les gràcies per la teva sort. Al meu pare el van salvar la meva padrina, el mercat negre, la penicil·lina i la seva fortalesa física. I, per la seva sort, estava agraït. Les seves darreres setmanes estaven plenes d’agraïment. Ell, a diferència de molts malalts de tuberculosi de la seva generació, va poder sobreviure, casar-se, fer feina, tenir fills, jubilar-se...Estava agraït d’haver tingut l’oportunitat de viure i d’aprendre de la vida. Estava agraït de veure que els seus fills s’havien con...
Articles i eines pel benestar emocional. Estratègies pel canvi. Gestió emocional. Cervell, ment i relacions.