diumenge, 28 de desembre de 2014

Caminar és un regal



Al meu Pare Noel particular










Caminar és un regal. Forma part del que ens ha portat fins al que som, humans bípedes, capaços d’usar les mans de manera precisa i amb una visió panoràmica del paisatge. Frédéric Gros, en el seu llibre “Andar, una filosofía”, ens acosta a l’experiència del caminar des del punt de vista filosòfic i apunta com caminar va marcar la vida de persones com els filòsofs Nietzsche i Rousseau, el poeta Rimbaud o el Mahatma Gandhi.  Els dies en els que es camina a poc a poc són molt llargs: et fan viure més temps perquè t’has permès respirar, has deixat que es faci més profunda cada hora, cada minut, cada segon, en lloc d’emplenar-los”. La lentitud del caminar ens permet adherir-nos al temps i, així, aprofundir l’espai. Caminar ens permet apropar-nos lentament als paisatges, fent-los progressivament familiars. “El paisatge és un paquet de sabors, colors i olors dels que el cos s’impregna”.

La lenta respiració de les coses que ens acompanyen al caminar fan que les presses quotidianes semblin una agitació vana, malsana.Caminar és experimentar aquestes realitats que insisteixen, sense fer renou, humilment –l’arbre que creix entre les roques, l’ocell que vigila, el corrent d’aigua que segueix el seu curs- i sense esperar res. Caminar fa callar de cop els rumors i els laments, posa fi a l’interminable xerroteig interior que no deixa d’emetre judicis sobre els demés, que no deixa d’avaluar-nos a nosaltres mateixos, que recomposa i interpreta. Caminar fa callar de cop el soliloqui infinit del que emergeixen els agres rancors, les estúpides satisfaccions i les venjances fàcils. Estic al davant d’aquesta muntanya, camino entre aquests grans arbres i penso: són aquí. Estan aquí, no m’han esperat, estan aquí des de sempre. Se m’han avançat indefinidament, i seguiran estant aquí molt temps després de que jo ja no hi sigui”.

Amb el caminar podem deixar enrere les preocupacions, ni que sigui per a posar-les en el seu lloc. Podem, gràcies al moviment, a l’estat que generem, deixar de ser nosaltres mateixos per un moment, alliberar-nos dels nostres rols i sentir l’alegria de ser. De, simplement, existir.

En la lectura del llibre van apareixent distincions curioses, com les que fa l’escriptor Henry David Thoreau entre el profit i el benefici. Aquesta distinció és possible gràcies a la que fa del cost: “El cost d’una cosa és la quantitat de vida que s’ha de donar a canvi, de manera immediata o durant un període de temps”. Thoreau ens convida a calcular contínuament què guanyem o perdem exactament quan prenem una determinada decisió, quanta vida perdem quan ens esforcem per aconseguir determinats béns materials. En aquest sentit, quan caminem no produïm massa cosa de profit, però guanyem el que ell en diu “vida pura”, moments que només podem fer possibles nosaltres mateixos, amb el nostre moviment i el benestar que se’n deriva.

Som presoners de nosaltres mateixos. Es parla de la tirania de l’opinió pública, però no és res, diu Thoreau, comparada amb l’opinió personal. Estem empresonats en els nostres propis judicis. Caminar, per a Thoreau, no és trobar-se a un mateix, sinó donar-se sempre la possibilitat de reinventar-se”.

En la marxa podem sentir moments de plaer, d’alegria, de felicitat i de serenitat. El plaer, gràcies a trobar un bon objecte que ens el proporcioni: unes móres, la calidesa del sol, la frescor del vent. L’alegria, encara que menys passiva i més exigent, és l’afecte que s’experimenta vinculat a una activitat. En la marxa la sentim com un senyal de l’energia que es va desplegant i, al contrari que el plaer, amb la repetició augmenta i s’enriqueix. Quan caminem, el so de fons de l’alegria és sentir fins a quin punt el cos ens respon, com va desplegant recursos per anar fent passes. Podem arribar a una alegria més profunda: l’alegria d’existir, d’assaborir la pròpia presència i la del món en harmonia. La plenitud, recorda Gros, no ens vindrà mai de les possessions materials ni del reconeixement social.

La felicitat suposa ser el destinatari d’un espectacle, d’un instant, d’una atmosfera i suposa saber captar i deixar-se dur per la gràcia del moment. La felicitat, diu Gros, és fràgil, són ocasions comptades i hem de saber abandonar-nos a ella. La serenitat, finalment, suposa desvincular-se, deixar d’afirmar-se. Només s’hi arriba després de caminar molt i, gràcies a ella, podem experimentar que totes les nostres preocupacions quedin suspeses i sentir-nos més enllà de la por i de l’esperança. La serenitat ve de no esperar res, de, simplement, seguir caminant.

Passejar ens permet introduir un nou ritme al cos cansat de la immobilitat. Això fa possible que els músculs es flexibilitzin i la ment s’obri a noves opcions. El passeig permet desendollar-nos de les nostres pròpies obstinacions, gràcies a l’estranya mescla de deixar-se anar i d’activitat. Els bloquejos del pensament, seguint a Montaigne, només poden desfer-se gràcies a caminar.

Heinrich Zimmer, un dels grans estudiosos de la cultura hindú, explica que en aquesta filosofia es distingeixen quatre etapes en el camí de la vida. La primera és la de l’alumne, l’aprenent. Ha de rebre els sabers dels mestres. En una segona etapa, ja hi trobem un home, que assumeix responsabilitats i accepta els rols socials. Més endavant, en la tercera etapa, la persona major ja pot desfer-se dels deures socials i fer-se eremita. Aquesta, és una etapa de “partida al bosc”, a on, gràcies al recolliment i la meditació, podrà entreveure el que forma part del fet de ser humà, un Jo etern que transcendeix la nostra màscara, les funcions, les històries i les identitats. Al final, a la quarta etapa, hi apareixerà el pelegrí i, gràcies al caminar, podrà experimentar la coincidència entre el Jo anònim i el cor present en totes les parts del món. Al final, quan ja s’ha renunciat a tot, apareix la intensitat de la presència.

Bones caminades!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada