Cultivar el cos

“La vida és fonamentalment una forma d’usar energia per fer més vida”

En “La historia del cuerpo humano”, Daniel E. Lieberman defensa que conèixer la història evolutiva del cos humà ens ajuda a avaluar per què tenim el aspecte que tenim, per què funciona com funciona i, per tant, per què ens emmalaltim. Lieberman, després d’un repàs d’on venim i de com hem anat canviant d’estil de vida, conclou: 

“Ens agradi o no, som uns primats nuus, bípedes i lleugerament grassos que perden el cap pel sucre, la sal, els greixos i les fècules, però seguim estant adaptats per menjar una dieta diversa de fruites i verdures fibroses, de nous, llavors i tubercles, de carn magra. Fruïm del descans i la relaxació, però el nostre cos segueix sent el d’uns atletes de resistència que van evolucionar per tal de caminar molts quilòmetres al dia i per a córrer en moltes ocasions, a més de cavar, escalar i portar coses. Ens agraden les comoditats, però no estem ben adaptats per passar els dies a l’interior de les cases, asseguts a butaques, portant sabates amb suport per l’arc del peu, mirant atentament llibres i monitors durant hores. En conseqüència, mils de milions de persones pateixen malalties de l’opulència, la novetat i el dessús que solien ser rares o desconegudes”.

Però, anem a pams: tots els humans descendim d’una població de menys de 14.000 persones que van viure a l’Àfrica Subsahariana. Una fracció dels seus descendents van sortir-ne fa uns 100.000 anys. El nostre cos i el nostre cervell estan marcats per aquest fet. Som fruit de l’evolució i passem a ser humans moderns quan ens situem en el món com a caçadors/recol·lectors. Aquests van aprofitar la bipedestació per a convertir-se en una espècie d’atletes professionals i, de retruc, aquesta capacitat i les altres derivades del seu gran cervell evolucionat van servir-los per tal de cercar menjar fora dels boscos i en les planures de la sabana. Durant el Paleolític Superior (fa uns 50.000 anys) van experimentar la primera explosió demogràfica.

L’aparició de l’agricultura, fa uns 12.000 anys, va comportar un nou augment de població, però el canvi de dieta associat va suposar l’aparició de majors deficiències nutricionals (per culpa d’una dieta associada als cereals refinats que són menys nutritius, per exemple) i, el canvi en el mode de vida, el sorgiment de noves malalties (com a resultat del contacte amb animals, de les toxines derivades de l’emmagatzemament, de la manca de sanejament,...).

Encara que en els mitjans s’hagi posat de moda l’anomenada paleodieta, l’autor ens explica que no existeix una única dieta de caçador/recol·lector, de la mateixa manera que no existeix un únic sistema d’organització familiar o de religió, ni una única estratègia de mobilitat, ni de divisió de treball ni de nombre de components del grup. De totes maneres, ara que estem en una època posindustrial, ens trobem en què estem generalitzant un sistema de vida i d’organització que prima les dietes processades industrialment i els hàbits sedentaris des de la infància. Així, segons l’autor, s’explica en part el gran creixement de malalties per desajustament, és a dir, malalties que són el resultat de que el nostre cos paleolític està poc o mal ajustat a certs comportaments i condicions de vida modernes.

Les cultures marquen com vivim. La Revolució Industrial va canviar com mengem, com mastiquem, com treballem i com caminem i correm, a més de com ens encalentim o ens refresquem, com parim, com emmalaltim, madurem, ens reproduïm, envellim i ens relacionem. Però el major canvi que ha comportant ha sigut a nivell alimentari: els productors d’aliments han trobat la manera de produir i fabricar, de la forma més barata i eficient, exactament allò que la gent (el seu cervell evolucionat) ha desitjat durant milions d’anys: greix, midó, sucre i sal.

La principal raó de que avui la gent engreixi, amb tots els problemes de malalties que deriven del sobrepès, és que els aliments processats ens aporten massa calories, moltes en forma de sucres, tant glucosa com fructosa, en dosis massa altes i massa ràpides pels nostres sistemes digestius heretats des d’abans de que ens convertíssim en caçadors/recol·lectors. De fet, quan els nivells de glucosa augmenten després d’una menjada, l’objectiu immediat del cos és reduir aquests nivells el més aviat possible. Ho aconsegueix transformant en greix la major part de l’excés de glucosa, la que no pot utilitzar de seguida.

Així, la nostra tendència ancestral cap als menjars saborosos i la recerca contínua de la comoditat fan que una combinació de menjar massa i fer poc exercici ens facin viure amb més malalties de desajustament: obesitat, problemes cardiovasculars, diabetis, osteoporosi, problemes de columna, depressió...

Els estudis indiquen que ser físicament actius pot no ajudar-nos a perdre quilos amb facilitat, però ajuda a evitar guanyar pes per la via d’afavorir la captació del greix per part dels músculs. A més, a part del beneficis cognitius (vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/03/exercici-fisic-i-neuroplasticitat.html), l’activitat física incrementa el nombre de mitocòndries que cremen greix i sucres. L’activitat física incrementa l’anomenat colesterol bo (HDL), disminueix els triglicèrids, redueix la inflamació i un augment en la seva duració fa baixar els nivell de pressió sanguínia (vegeu també http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/la-importancia-de-les-rutines-i-iii.html). De fet, a l’hora de predir la salut i la longevitat més que el sobrepès és important a on acumulem el greix al cos, què mengem i l’activitat física que fem.

Per altra banda, si no fem exercici de petits, l’esquelet no creix fort. Els nens que corren i caminen més desenvolupen ossos més gruixuts a les cames i els nens que mastiquen aliments més durs desenvolupen ossos més gruixuts a les mandíbules i mostren una millor col·locació de les dents.

Hem creat uns ambients que ens emmalalteixen per un excés d’energia, però que després ens mantenen vius gràcies als descobriments farmacèutics, sense que haguem de canviar d’hàbits. Hem creat uns ambients que ens emmalalteixen per un excés de comoditat, pel fet de no experimentar la tensió apropiada per tal de tenir uns peus, uns ossos i una esquena sanes. Hem creat uns ambients que ens emmalalteixen per un excés d’estimulació, generant una situació d’estrès crònic.

Com afirma Lieberman: “tractar els símptomes en lloc de les causes de les malalties per desajustament provoca, a vegades, un bucle de retroalimentació perniciós, al que he anomenat desevolució, que permet que la malaltia persisteixi o, inclús, s’intensifiqui”

El missatge és clar: el nostre cos no és el millor dels cossos possibles, però és l’únic que tenim. Val la pena fruir-lo, cuidar-lo i protegir-lo. Hem de cultivar el nostre cos.