Les persones
necessitem testimonis de la nostra vida. Som animals socials. Necessitem
pertànyer, compartir. Però les relacions són complicades: cada persona és el
resultat de circuits neuronals connectats de forma diferent, d’expectatives
apreses diferents, de xarxes de significat diferents. Vivim el resultat de cada
intent de comunicació des del nostre propi punt de vista i interpretem de forma
automàtica i inconscient el que ens diuen, fent-nos una idea del contingut del
missatge i interpretant, també, el que significa per la relació.
Deia Aaron Beck en
un llibre sobre relacions de parella que “amb l’amor no basta”. I, amb això,
feia referència al que estem exposant: les decisions compartides són difícils
perquè comencen per posicions diferents, posicions de les que en moltes
ocasions no ens som conscients i que, pel fet de ser nostres, considerem que no
necessiten explicació ni justificació. Anem portant a sobre el que hem anat
aprenent sobre maneres de fer, maneres de veure, maneres de reaccionar davant les
dificultats. I, només ens salvarà del fracàs la capacitat d’acceptar la nostra
parcialitat i d’entendre que cada persona, com es diu en les meditacions
d’amabilitat afectuosa, “cerca estar bé i viure lliure de patiment”. I això ho
fem des de les nostres possibilitats i les nostres circumstàncies.
Reflexionava sobre
això, sobre les dificultats relacionals fruit de la no acceptació dels altres,
quan vaig recordar els estudis de John Gottman. En els seus estudis es constata
que el 69% dels desacords maritals no es resolen, especialment aquelles disputes
relacionades amb qüestions sobre personalitat i sobre valors. Les parelles
que tenen èxit, que mantenen una relació satisfactòria, són aquelles que
aprenen a acceptar les diferències i, al mateix temps, coneixen íntimament els
gustos, les manies, les antipaties, les expectatives i els somnis de l’altra
persona. Les que fracassen estan centrades en la crítica, es posen a la
defensiva, mostren actituds de menyspreu i intenten evitar els temes i les
converses “calentes”.
Estem parlant, en
el fons, de que l’acceptació és el resultat del respecte. I el respecte, per la
seva banda, és el resultat del coneixement profund de l’altra persona,
acceptant les seves limitacions, moltes vegades fruit d’històries viscudes, i
ressaltant les seves fortaleses personals.
Deia Frith que la
comunicació arriba al seu màxim nivell quan les persones entenem el que l’altra
diu des de la seva pròpia posició. I això només és possible quan anem creant
significats compartits, des del coneixement de l’altre i des del nostre propi
autoconeixement. Aquesta és una via cap al manteniment de relacions satisfactòries, cap al benestar emocional.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada