Deia Christopher K. Germer en el llibre “El poder del mindfulness” que la primera passa en la regulació de les emocions és estabilitzar l’atenció. I per això, proposava fixar l’atenció en el cos com un tot i, gràcies a la meditació, aconseguir superar la tendència natural de fugir dels nostres sentiments negatius.
També parlava, però, d’aquelles situacions en les que el dolor és tan intens, que no ens deixa aquesta opció, sinó que hem d’anar generant-la a poc a poc. En aquesta línia, contava Joan Didion en una novel•la sobre el dolor de la pèrdua, "L'any del pensament màgic", que mai esperes que la mort d’un ésser estimat es visqui com una impossibilitat d'habitar el propi cos, un cos adolorit, en tensió i que no respon amb normalitat a les situacions quotidianes. Deixes de sentir com senties, deixes de viure com vivies, però, si tens la sort de que t’ho hagin explicat, saps que vius una fase que té un principi, la pèrdua, i un final, l’acceptació i la tornada a la vida tal i com la coneixem.
El cos marca el tempo. El cos ens diu quan pot assumir i viure de forma plena la tristesa de la pèrdua. Durant molt temps, la pena ens trenca per dintre, però sabem que la rutina és un bàlsam que recorda que la vida continua. A vegades, però, aquesta pena només es pot expressar després de la relaxació que acompanya l’exercici físic. L’activitat del cos ens permet alliberar la tensió que acompanya el dolor.
En moltes ocasions, les persones que ens envolten ens demanen que “acceptem” i que “hem de seguir”. Inclús ens podem trobar amb professionals de la salut que reclamen una confrontació directe amb el dolor. Però no, el ritme de l’acceptació és un ritme personal, si ens movem, seguim amb part de la nostra rutina i expressem la pena amb les persones que estimem, ningú pot etiquetar-nos com una persona que “no porta bé el dol”.
Identificar el component corporal d’una emoció difícil, ens diu Germer, ens permet evitar l’angoixa mental innecessària que és el producte d’intentar evitar el sentiment. Hem d’intentar viure el sentiment en el cos i, a partir de la seva acceptació, procedir a afluixar la tensió, sentida, per exemple, com a una opressió en el pit o una tensió en el coll. A partir d’aquest procés, podem aconseguir etiquetar el que estem sentint i no deixar-nos engolir per pensaments que només ens angoixen.
Germer, durant tota la seva exposició, destaca la necessitat de la compassió amb un mateix: hem de ser compassius amb els nostres sentiments i no fer-nos demandes excessives en els moments en què no ens ho podem permetre. La seva proposta passa per trobar una àncora sobre la qual poder tornar en el procés d’explorar el nostre dolor en el cos. La respiració, en aquest cas, es converteix en la forma de recuperar la calma i l’estabilitat mental, alternant-la amb l’atenció centrada en l’emoció que viu el cos.
Etiquetar el que sentim ens permet, per altra banda, tenir perspectiva del que ens passa. I trobar paraules pels nostres sentiments ens ajuda a desactivar la part del cervell que inicia una resposta d’ estrés. Tanmateix, sempre hem de tenir en compte que l’estabilitat mental és tan important com la consciència emocional i, per això, Germer ens recorda sempre la necessitat de tenir en compte la nostra disponibilitat, de manera que explorem i etiquetem sempre amb una actitud compassiva cap a nosaltres mateixos, sense forçar-nos.
El dol és un procés. L'acceptació és un procés. Donem-nos l'oportunitat de fer el camí del procés.
El dol és un procés. L'acceptació és un procés. Donem-nos l'oportunitat de fer el camí del procés.
M'ha agradat molt la idea de la compassió cap a nosaltres mateixos. Els pensaments negatius acostumen a fustigar-nos i moltes vegades ens n'oblidem. Gràcies, és un apunt molt útil.
ResponElimina