Benestar emocional

Agnès, protagonista de la novel·la “ La dona veloç ” escrita per n’ Imma Monsó , és una psiquiatra que, a part de viure tota una sèrie de relacions complicades, viu en contra del temps, intentant guanyar temps, esgarrapar uns segons per tal de no perdre’ls i sentir l’angoixa d’haver-los malgastat. És una dona veloç, sempre pensant en la propera activitat, sempre fent una sèrie de coses de manera simultània, exultant quan arriba a la multitasca més exagerada. Agnès és la nostra antiheroïna, una persona que mai està present, que no pot obrir-se a l’experiència i acceptar el que va passant. Una persona en moviment constant, no es sap massa bé cap a on . Una persona que mesura totes les experiències en funció del temps que consumeixen i que no pot permetre’s perdre el temps ni tan sols en les relacions. Aquesta falta d’atenció, d’obertura, la porta a viure en el seu món, amb teories que es confirmen a elles mateixes sense l’oportunitat de que la realitat les falsegi. Als se...

L’any 2006 va aparèixer una notícia sobre la detenció de Mel Gibson per conduir sota els efectes de l’alcohol. L’actor no només havia superat amb escreix el límit de velocitat, sinó que va enfrontar-se amb el policia que el va aturar, va envestir contra els jueus i no va aturar-se en saber que el mateix policia era jueu. Poc després va publicar una disculpa a la premsa. I, a partir d’aquí es va generar una polèmica sobre a quines manifestacions havíem de donar crèdit. Quina era la vertadera personalitat de Mel Gibson? En el llibre “ Incógnito ”, David Eagleman aprofita aquesta anècdota per a introduir-nos al tema de la modularitat del cervell . Ens explica que hem d’entendre’l com una selva amb diferents plantes competint per uns recursos limitats o com un equip de rivals que lluiten per a fer valer la seva solució davant un problema . Així, podria ser que, en el cas que ens ocupa, la personalitat de Mel Gibson, les seves diferents manifestacions provinguessin per una band...

“ Animal, lent i trist animal, no vius sols recordes ...” Aquesta és la frase, d’un poema de Vicent Andrés-Estellés , que em va venir al cap després de que l’agost envestís amb la seva càrrega emotiva. El meu germà complia anys aquest mes i va morir vuit dies després de fer-ne quaranta-quatre. I quan s’acosta el principi de mes comença a sorgir la bèstia grisa de la pena i col·lapsa la fluïdesa, deixant el cos adolorit, pesat, lent i trist . Al principi no saps què passa. Ho atribueixes al cansament, a la calor. Però després, carregada altra cop de records, admets que una altra vegada t’ha sorprès la bèstia, la que et deixa amb una respiració superficial i amb la sensació de tenir uns músculs rígids i pesats . Ara fa dos anys i, segons els estudis, s’acompleix el primer pas del cicle del dol . Hem passat dues primaveres, dos aniversaris, dos Nadals,... La vida ens comença a donar moments de treva, el cos torna a ser gairebé el d’abans; però quan arriba una altra vegada una ...

Les necessitats bàsiques de l’ésser humà poden resumir-se en tres: autonomia, competència i relacions . Necessitem sentir que podem decidir el que volem, que tenim un cert grau de control sobre la nostra pròpia vida ( autonomia ). Necessitem sentir que valem, que som capaços d’aconseguir el que ens proposem, d’aprendre i d’arribar a superar els nostres propis límits ( competència ). Necessitem sentir-nos connectats, veure’ns en els ulls dels altres, sentir que formem part d’un “nosaltres” que ens permeti veure’ns com a part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos ( relacions ). L’altra dia, en una conversa sobre la fragilitat de la vida, parlàvem de la facilitat amb la que perdem de vista la importància de dedicar temps al que ens omple més quan les coses van molt bé o van maldades: la possibilitat de compartir el que ens passa amb altres persones. Com és que en una possible llista de prioritats la majoria de nosaltres posaria les relacions en un primer lloc, però ...

Gazzaniga , en un fantàstic llibre del 2010 “¿Qué nos hace humanos? La explicación científica de nuestra singularidad como especie” afirma que els éssers humans som especials. Encara que la major part de   l’activitat humana   pot relacionar-se amb antecedents en altres espècies animals, sembla que, en algun moment de l’evolució, es va produir un canvi de fase que ocasionà que el nostre cervell i la nostra ment es transformessin en únics . Tres factors interrelacionats impulsaren el desenvolupament de la nostra ment social: la selecció natural, la selecció sexual i les conseqüències de necessitar més menjar per tal d’alimentar el nostre cervell en creixement . La nostra conducta social té orígens biològics. La selecció natural va afavorir aquelles conductes dirigides a formar grups socials i a establir i canviar aliances, ja que eren avantatjoses per a la supervivència. Una d’aquestes conductes és l’altruisme. Hi ha un consens cada vegada més gran respecte a ...